L’Espai Digital
de l’Arquitectura Catalana
Moderna i Contemporània.
https://www.arquitecturacatalana.cat/ca
2800 Obres
Explora la riquesa de l'arquitectura realitzada al
llarg del territori aplicant múltiples filtres de cerca. Podràs combinar
acotacions temporals, per tipologia o per autor, entre d'altres, que et
permetran ampliar el teu coneixement.
Utilitza el mapa per navegar de manera intuïtiva pel
territori, tot aplicant múltiples filtres de cerca. Una eina essencial
per abastar ràpidament la distribució geogràfica de les obres, molt útil
en desplaçaments i viatges.
1484 Autors
Cerca dins l'univers d'arquitectes i estudis i
observa com es vinculen a partir de les seves col·laboracions en les
diverses obres. Múltiples connexions que enriqueixen l'experiència
visual durant la cerca per mitjà de constel·lacions.
Onze de Setembre de 1924: Gaudí, detingut per parlar en català a uns policies.
“Sense la independència no hi ha possibilitat de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada” (Antoni Gaudí).
Per començar a escalfar motors de cara a la commemoració, demà, de l’Onze de Setembre m’ha semblat molt oportú reproduir un article de Joan Crexell publicat fa més de trenta anys a la revista Serra d’Or i que parla d’uns fets relacionats amb l’arquitecte Antoni Gaudí que potser no són gaire coneguts.
Comprovareu que, en segons quines coses, per españa i els seus lacais sembla que el temps no passa.
Detenció de Gaudí l’11 de setembre de 1924
Joan Crexell (Serra d’Or núm. 335, setembre de 1987)
A Barcelona, la tradicional commemoració de l’Onze de Setembre de 1714,
l’any 1923 va acabar malament. En efecte, la força pública va carregar
brutalment contra els milers i milers de manifestants que cridaven “Visca Catalunya lliure!” i “Mori Espanya!” davant l’estàtua de Rafael Casanova. Mai no s’havia vist tanta gentada ni un fervor patriòtic tan alt. Dos dies després dels fets, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, donava un cop d’estat amb el vist i plau del rei i amb l’anuència de la Lliga Regionalista. No cal dir que aquest fet, la Dictadura 1923-1930, comportaria una nova persecució contra Catalunya, persecució, tot sigui dit, que no va arribar, ni de bon tros, als extrems de la dictadura del general Franco.
L’Onze de Setembre de 1924, el primer sota la dictadura, es van programar alguns actes que foren prohibits per les noves “autoridades”. Un d’ells era la ja tradicional missa commemorativa que des del 1899 organitzava la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat —Antoni Gaudí n’era membre d’ençà de la seva fundació– a l’església dels Sants Just i Pastor a Barcelona. D’altra banda, sabem que Gaudí, home profundament religiós, cada tarda s’adreçava a l’església de Sant Felip Neri a fer les seves oracions. Amb això volem dir que la intenció de Gaudí d’anar a la dels Sants Just i Pastor aquell dia tenia directa relació amb la missa commemorativa de l’Onze de Setembre.
A l’Arxiu Històric Municipal de Barcelona, apartat Fulls Volanders, hi hem trobat unes quartilles escrites a màquina, on s’explica de forma molt detallada com va tenir lloc la detenció de Gaudí. Al final de tot hi ha una frase, ratllada a mà, que diu: “Això, quasi textualment, és el que n’ha contat el Sr. Valls”, és a dir, la persona que va presenciar bona part dels fets. El text és el següent:
«A les 8.05 del matí del dia 11 de Setembre
de 1924, el Sr. Valls, en anar a entrar a l’església de Sant Just, fou
deturat per un policia que li preguntà:
—¿Dónde va Vd.?
—Vaig a missa.
—No se puede pasar. Si quiere ir a misa, puede ir a otra iglesia.
—És que jo vull anar a missa a aquesta de Sant Just.
—Pues por esta puerta no se puede pasar. Pruebe por la otra puerta.
El Sr. Valls va anar per la porta del carrer
de la Ciutat, i allí també li impedí el pas un altre policia, amb el
qual disputà una estona. En aquest moment es presenta el Sr. Gaudí, i
tot decidit tracta d’entrar a l’església. El policia el detura
preguntant-li:
—¿Dónde va Vd.?
—Vaig a missa.
—No se puede pasar.
—Doncs jo passaré.
—¡Vd. no pasará! —i l’agafa pel braç.
—Per què m’agafa pel braç, vostè?
—Siga Vd.
El Sr. Valls intervé a favor del Sr. Gaudí.
Els detenen i els porten tots dos a la Delegació de Policia de la plaça
del Regomir. En fer el policia la presentació dels detinguts, els acusa
d’haver-lo insultat, a la qual cosa el Sr. Gaudí diu:
—Mentida, jo no he insultat ningú.
—Cállese Vd.
—Jo no puc ni dec callar. Que digui la veritat i callaré.
—Cállese Vd. y siéntese.
Quatre policies fan la indagatòria: un
preguntant, un altre escrivint, un altre parlant amb el que pregunta i
un altre mirant com l’altre escrivia.
—¿Cómo se Ilama Vd.?
—Antoni Gaudí.
—¿Qué edad tiene Vd.?
—71 anys.
—¿Qué profesión?
—Arquitecte.
—Pues su profesión le obliga a Vd. a hablar en castellano…
—La professió d’arquitecte m’obliga a pagar contribució i ja la pago. però no a deixar de parlar la meva llengua.
—¿Cómo se llamaba su padre?
—Francesc Gaudí.
—¿Qué es eso de Francesc? Un dels quatre policies que ajudaven el que preguntava va dir dirigint-se al Sr. Gaudí:
—¡Si Vd. no fuese viejo le rompería la cara; sinvergüenza, cochino!
—Jo a vostè no l’insulto i vostè a mi sí. Jo parlo la meva llengua…
—Si Vd. no fuese viejo…
—No m’insultin, que no hi tenen dret.
En aquest moment arriba una senyora tota atribolada i, dirigint-se de dret al Sr. Gaudí, li diu:
—Ai, Sr. Gaudí! M’han dit que l’havien
agafat quan volia entrar a Sant Just, i encara no deu haver esmorzat!
Vol que li porti un vas de llet?
—¿Quién le ha dado permiso para entrar?
—A la porta he demanat permís i me l’han donat.
—Siéntese Vd. —la senyora s’asseu.
Els policies estripen tot el que han escrit fins a aquest moment i
tornen a començar. Passa un quart esmerçat a tornar a fer l’atestat: un
policia dictant, un altre escrivint i els altres dos repuntant- lo. El
Sr. Valls es cansa i alçant-se diu:
—Señores: sería muy triste que la señora
también tuviera que perder toda la mañana aquí. Sería mejor darle
permiso para que saliera a buscar un desayuno para el Sr. Gaudí.
El policia que dictava va fer:
—¡Que se vaya!
El Sr. Valls va afegir:
—Y ahora permítanme que les diga que no comprendo como se molesta de esta manera a personas honradas…
Un policia:
—Cállese Vd. Si no fuese Vd. tan viejo, le rompería la cara.
El Sr. Valls:
—Aquí no tendría ninguna gracia. En la calle mano a mano ya sería otra cosa.
Tothom calla. Segueixen escrivint al dictat i
els dos policies que ni escriuen ni dicten comencen a passejar-se per
davant dels detinguts, fent-ne burla amb gestos, com volent-los dir: ja
veurem com en sortireu de tot això. Torna a entrar la senyora, portant
una ampolla de llet, una copa, un panet de Viena i una cullera, tot
embolicat en un tovalló. El Sr. Gaudí, remerciant-li l’atenció, esmorza.
En acabar, la senyora recull els trastos i torna a sortir, despedint-se del
Sr. Gaudí. Entra un oficial de policia. Parla amb els quatre que feien
la indagatòria i torna a sortir. Al cap d’un moment, aquests fiquen els
papers que han escrit dintre d’un sobre i criden un policia:
—Acompañe a estos señores a la Delegación de la Lonja.
Surten. A la porta de la Delegació de la plaça del Regomir, entrega el plec i els detinguts a una parella de policia i aquesta els porta a la Llotja. En arribar a la Llotja, els policies entreguen el
plec i els detinguts. Obren el plec, el llegeixen i tornen a preguntar
al Sr. Gaudí per les generals de la Llei. En arribar a la professió i
contestar «arquitecte», es repeteix l’escena de la plaça del Regomir,
gairebé amb les mateixes paraules. El Sr. Valls diu, en castellà:
—El Sr. Gaudí está en su perfecto derecho hablando en catalán.
El «Jefe» de policia:
—¿Ve Vd., Sr. Gaudí, como su compañero habla el castellano?
El Sr. Gaudí:
—Sí, ja ho veig; però jo en tinc prou amb la meva llengua.
El policia, dirigint-se al Sr. Valls:
—Y a Vd., ¿por qué lo han traído?
—Yo acompaño al Sr. Gaudí.
—¡Pues ya está aquí de más! ¡Váyase Vd.!
—Yo quiero acompañar al Sr. Gaudí. El
Sr.Gaudí no ha hecho nada que no haya hecho yo. Y si a él le prenden,
también hay que prenderme a mi.
—¡Guardia! ¡Saque Vd. a este señor!
El Sr. Valls, sense saber com, es troba al
mig del carrer, a empentes i batzegades. Va esperarse una bella estona
per veure si podia enterar-se de com acabava allò, però de
seguida cregué que el millor era anar a la Sagrada Família a donar avís
del que passava. L’endemà, el Sr. Valls féu per trobar-se amb el Sr.
Gaudí i li preguntà què li havia passat després que els separaren. El
Sr. Gaudí li digué:
—Em van escorcollar, trobant-me un sant
Crist, uns rosaris i un llibre d’anar a missa, que em varen tornar.
Després em conduïren per uns corredors de la Delegació i obrint i
tancant tres reixats de ferro, em van deixar en un calabosso molt fosc. No vaig distingir res més que un banc, del qual en acostar-m’hi se n’alçaren dos homes, als quals vaig dir:
—Mirin, senyors: m’han detingut en el moment
que tractava d’anar a missa. Les meves armes són aquestes: el sant
Crist, els rosaris i el llibre. Permetin-me que faci les meves oracions i
després estaré per vostès.
Després de resar un xic, vaig preguntar a un dels detinguts:
—Per què hi és vostè, aquí?
—Fa sis mesos que sóc a la «Modelo» i m’han dut avui aquí on em donaran els papers necessaris per a quedar en llibertat.
—I vostè?
—Perquè venia fruita pel carrer. Després de
prendre’m la fruita m’han posat cinc duros de multa, i no tenint-los per
pagar m’han dut aquí.
Entra un policia: porta uns papers que entrega a
un dels detinguts i el posa en llibertat. En havent sortit aquest, el
policia diu al Sr. Gaudí que li ha estat imposada una multa de cinquanta
pessetes i que, si les paga, el posaran immediatament en llibertat.
El Sr. Gaudí diu que no les porta. El policia fa:
—Doncs s’haurà de quedar!
Surt i tanca. El Sr. Gaudí començà a pensar a
quin amic, proper a la Delegació, podria escriure, demanant-li les
cinquanta pessetes, i es decidí per escriure al Sr. Rector de la Mercè.
Demanà al policia que es passejava per defora del reixat, paper, tinter i
ploma per a escriure. Escriu al Sr. Rector de la Mercè, demanant-li
setanta-cinc pessetes: 50 per a pagar la seva multa i les altres 25 per a
pagar la del pres que estava amb ell.
Demana al policia si podrien fer-li la mercè
de donar curs a la carta, a la qual cosa aquest accedí. Molt aviat
comparegué el Sr. Rector, i en cerciorar-se que efectivament el Sr.
Gaudí es trobava pres i que era ell qui li havia escrit, li donà les
setanta-cinc pessetes, amb les quals pagà la seva multa i la de l’altre
pres. Al cap de poca estona sortiren en llibertat, juntament amb el Sr.
Rector. Al carrer, el pres —que era castellà— li va demanar plorant al
Sr. Gaudí el nom i l’adreça, per a tornar-li les vint-i-cinc pessetes
així que pogués. I el Sr. Gaudí li digué:
—La caritat no es torna. Si un dia us trobeu
com jo avui, en el cas de poder fer un acte de caritat, feu-lo pensant
en les 25 pessetes que em voldríeu tornar.
Així acaba aquesta relació dels fets. El 7
de juny de 1926 Gaudí fou atropellat per un tramvia vora la plaça de
Tetuan. Traslladat a l’Hospital de la Santa Creu, va morir al cap de dos
dies sense haver recuperat el coneixement. Com que anava vestit molt
senzillament i no portava documentació, no es va saber qui era fins poc
abans del seu traspàs.”
Descobreix Catalunya de manera virtual, sense sortir de casa
Fes una passejada virtual pel patrimoni català des del sofà de casa
La Sagrada Família és un dels espais que es poden visitar virtualment. FOTO: Cedida
per Redacció
Quedar-se a casa no és sinònim de no poder viatjar pels llocs més importants del patrimoni català. I és que, tot i el confinament
en el qual estem vivint per lluitar contra el coronavirus, es poden
visitar alguns dels espais més representatius del país de manera
virtual.
És possible gràcies a la Catalunya geolocalitzada
a Google Maps, que permet descobrir els espais del país amb visió
panoràmica de 360 graus. Així, la Generalitat de Catalunya ofereix la
possibilitat de recórrer Catalunya des de l'ordinador, el mòbil o la
tauleta, recollint en una mateixa pàgina diferents indrets, com ara la
Sagrada Família, la Cartoixa d'Escaladei o el Monestir de Poblet, a més
de fer una visita virtual prèvia i recrear les diferents rutes pels
parcs naturals més espectaculars de Catalunya.
Aprofiteu aquests dies per gaudir sabent-ne una mica més sobre el patrimoni català. No us ho perdeu!
Un
llibre reescriu la història del Park Güell entre 1822 i 1926, un fracàs
immobiliari que avui té l’accés restringit després de rebre milions de
visitants
Els medallons amb el nom del parc, tal com el va pensar Güell i el va materialitzar Gaudí. carles ribas
Don Eusebio Güell y Bacigalupi, propietario de la parte alta de la
finca de can Muntaner de Dalt y de la finca can Coll y Pujol, situadas
en la Montaña Pelada [...] deseando urbanizar los terrenos que
comprenden dichas fincas ha estudiado el plan que presenta al
Excelentísimo Ayuntamiento para su aprobación. […][...] Teniendo en
cuenta todo esto se ha proyectado como un parque en el que los paseos,
caminos y atajos servirán de calle, y en el que habrá jardines, bosques,
y demás servicios generales, y en el que se diseminarán las casas,
precisamente aisladas, rodeadas cada una de su jardín, y con sus paseos y
caminos particulares. Su nombre será Park Güell”. Eusebi Güell
(1846-1918) adreçava el 26 d’octubre de 1904 una memòria a l’alcalde de
Barcelona en què sol·licitava permís per urbanitzar els terrenys que
havia adquirit els anys 1899 i 1902, amb la idea de construir-hi
elegants cases aïllades, tancades per un mur i amb sistemes de
consergeria i vigilants propis; una mena de Moraleja a la barcelonina. A
l’expedient s’hi adjuntaven uns plànols signats per ell mateix com a
propietari dels terrenys i per Antoni Gaudí (1852-1926) com a arquitecte
del projecte. El més curiós és que el permís es demanava després de
quatre anys de treballs, en un moment en què Barcelona era una metròpoli
moderna i cosmopolita que superava el mig milió d’habitants i després
que el 1897 s’aprovés, per reial decret, l’annexió a Barcelona d’alguns
municipis del voltant.
ampliar fotoEscalinata del Park Güell amb motiu de la festa de la Unitat Catalana. 21 de maig de 1916.Carles Fargas i Bonell (AFCEC)
La catedràtica d’història de l’art Mireia Freixa i l’arquitecta Mar
Leniz han fet immersió en arxius i hemeroteques a la recerca de
documents, plànols i projectes, premsa escrita i col·leccions de
fotografies i postals, molts d’ells inèdits, per documentar la
construcció del parc i establir-ne una cronologia precisa des de 1822,
en què està documentada la primera venda de la finca Muntaner de Dalt,
fins que el Park Güell passa a ser de titularitat municipal i s’obre al
públic el 1926 (i no el 1922) per reescriure la història d’aquest gran
parc barceloní. El resultat de 10 anys de treball és El Park Güell i els seus orígens, 1894-1926,
publicat pel Museu d’Història de Barcelona, amb aportacions
desconegudes, com que els fills de Güell van oferir el recinte a Alfons
XIII com a palau per a les seves estades a la ciutat, i que Gaudí va
desenvolupar una tasca inèdita com a escenògraf per a un Èdip Rei que
s’havia d’estrenar el 1909 a l’esplanada que es va aixecar, envoltada
del multicolor banc de trencadís, sobre el bosc de columnes de pedra. Un
projecte que, com altres relacionats amb aquest parc, pensat com una
utopia verda, no es va arribar a realitzar.
Primera urbanització
Abans que Eusebi Güell posés els ulls en aquests terrenys, ja havien
estat d’interès per a altres potentats. La primera notícia és de 1822,
quan Josep Maria de Càrcer ven a Pere Alexandre de Larrard 24 hectàrees,
una compravenda que s’acompanya d’un pla, el primer que es coneix i que
es reprodueix en el llibre de Freixa i Leniz, que documenten com va
canviant de mans a partir de les escriptures del Registre de la
Propietat, i de documents de l’Arxiu Municipal de Gràcia i del
Contemporani de Barcelona. És en aquests moments quan es produeixen les
primeres urbanitzacions.
Adquisició de les finques
Eusebi Güell a la Sala Hipòstila del Park Güell, a la revista 'La Esfera', del 31 de juliol de 1915.
El 1899 Eusebi Güell adquireix (mitjançant emfiteusi) la finca
Muntaner de Dalt —en aquells moments, i després de diverses
segregacions, de 13,85 hectàrees—, també anomenada Casa Larrard, al
terme municipal de Gràcia, localitat annexionada a Barcelona el 1897.
Tres anys més tard, el 1902, compra la finca de Ramon Coll i Pujol, de
3,18 hectàrees, a l’encara municipi independent de Sant Joan d’Horta. La
seva idea era urbanitzar la zona alta de la primera finca i crear el
Park Güell.
Un dels primers problemes que calia solucionar van ser els forts
pendents d’accés a la finca, a la part baixa, una zona fragmentada amb
molts propietaris, que van impedir fer l’entrada monumental que Güell
tenia al cap. Per això, el 14 de maig de 1900 va presentar un projecte
de modificació de les rasants dels carrers de la part baixa, que incloïa
la creació d’un gran viaducte; un projecte acompanyat de deu plànols
signats per Gaudí, que finalment no es va aprovar per la forta oposició
dels veïns. Al sud-oest de la finca cedeix uns terrenys i paga la
construcció d’una caserna de la Guàrdia Civil, que reclamaven els veïns i
que Güell veia necessària per als seus plans.
Dues cases de 60
La documentació administrativa ha permès fixar que, tot i que només
es van construir dos dels 60 habitatges previstos, es van segregar un
total de nou solars, entre 1901 i 1913, gairebé tots al voltant dels
1.300 metres quadrats. Les vendes han permès conèixer les dures
condicions imposades per Güell i Gaudí “amb la finalitat que els
compradors dels solars no perjudiquessin el veí”, en què, a més de
limitar els metres quadrats d’edificabilitat, s’havia de respectar
l’orografia, la vegetació i els camins, cosa que va fer que la majoria
de parcel·les tinguessin forma triangular. No hi havia limitacions
compositives.
ampliar fotoCasa
Larrard, abans de la reforma de Gaudí, al voltant de 1909. També s'hi
poden veure la Casa Trias i la Casa Gaudí ja acabades.MUHBA
De les dues cases construïdes, una és la de Francesc Gaudí, pare de l’arquitecte, que la va comprar el 1906. És la casa mostra,
segons han pogut establir les autores. Va ser la primera de les dues a
construir-se (des de 1963 allotja la Casa Museu Gaudí). L’altra va ser
la de l’advocat Martí Trias i Domènech, en un dels dos solars que va
comprar el 1902. A més de la casa que ja estava construïda a la finca
des de 1850 i que va ser cedida per Güell a Carles Mani, col·laborador
de Gaudí, el tercer veí del parc va ser el mateix Güell, que el 1902 va
abandonar la seva residència al carrer Nou de la Rambla i es va
instal·lar al parc, a l’anomenada Casa Larrard (després que Gaudí hi fes
unes reformes), on va viure fins que va morir el 1918.
Un parc urbanitzat
A les escriptures de segregació de les parcel·les apareix el terme parc urbanitzat
“a semblança dels que hi ha a Anglaterra”, explica Freixa. Es tractaria
d’un model de parc residencial que Güell va importar de la Gran
Bretanya: un recinte tancat amb usos exclusivament residencials, per a
cases envoltades de jardí destinades a la burgesia, amb infraestructures
i serveis privats comuns. “Un tipus de Regent’s Park”, prossegueix
l’experta, que en la seva obra ha insistit que no es tracta en cap cas
d’una “ciutat jardí”, una unitat autònoma d’habitatge i producció, ni
“evidentment d’una colònia industrial vinculada a una fàbrica, com la
Colònia Güell”.
Esperit noucentista
Güell va ser un defensor de la monarquia i dels ideals de la burgesia
catalanista, propers a l’ideari de la Lliga Regionalista. Fervent
seguidor dels principis polítics i culturals del noucentisme, que
defensava la necessitat de dotar Catalunya de les infraestructures
necessàries per construir una societat moderna. En aquest sentit, no va
dubtar a cedir el seu parc per a tot tipus d’actes patriòtics, com el Garden Party
que es va celebrar dins el I Congrés Internacional de la Llengua
Catalana, de 1906, o el gran banquet que es va oferir el 1916 a la Festa
de la Unitat Catalana, amb més de 5.000 comensals. Per això, les
autores, tot i considerar el Park Güell com una fita essencial del
modernisme, no dubten a adscriure’l dins de l’ideal noucentista, en un
moment en què el primer ja estava en descrèdit.
ampliar fotoFesta benèfica presidida per la infanta Paz i la seva filla, la princesa Pilar, el 19 de novembre de 1911.A. Merletti, imatge extreta de Nuevo Mundo, 99
Revisió cronològica
La revisió de les fonts i de les nombroses fotografies i postals ha
servit a les autores per ajustar la cronologia de la construcció, des de
les primeres explanacions del terreny el 1900; la urbanització de vies,
camins, viaductes i murs que es va dur a terme entre 1900 i 1905; la
realització del mur de pedra perimetral on es van instal·lar els
medallons de trencadís que repeteixen el nom del parc. També l’inici el
1906 de la construcció de la Sala Hipòstila (concebuda com una zona
recollida per ser usada com a mercat), que l’any següent ja disposava de
les 86 columnes d’estil dòric i que el 1909 es donava per acabada i
s’hi començaven a col·locar els mòduls de banc. En aquest moment pren
protagonisme Josep Maria Jujol, que en dirigeix la decoració a força de
recobrir-lo amb un magnífic trencadís “més enllà del que era
imaginable”, expliquen les autores.
Quan a la tardor de 1914 Güell entén que el projecte no era viable i
abandona la idea de fer la urbanització, coincidint amb la seva mala
salut i amb el traspàs dels negocis als fills, a més del començament de
la Primera Guerra Mundial, el banc i el parc ja estan acabats. “Només
faltaven la instal·lació del telèfon, un servei d’electricitat comú i el
clavegueram, però tota l’estructura viària i els grans espais estaven
acabats”, puntualitza Freixa, que remarca que el cessament dels treballs
coincideix amb els de la finalització de l’església de la Colònia
Güell, que Gaudí va visitar per última vegada el 3 d’octubre de 1914.
ampliar fotoGaudí ensenya el Park Güell als mariners del creuer xilè 'Ministro Zenteno', el 8 de setembre de 1907.Càtedra Gaudí
Fracàs immobiliari
Freixa i Leniz apunten les claus per entendre per què el parc no va
arribar a consolidar-se: el sistema restrictiu de les vendes de les
parcel·les i la incomunicació i llunyania del parc, sobretot quan el
tramvia previst no va arribar a funcionar. A això es va unir que es
trobava dins d’una zona molt popular, que contrastava amb l’elitisme que
es buscava darrere els murs, cosa que va fer que la naixent burgesia
barcelonina decidís instal·lar-se en una altra zona de creixement com
era l’avinguda del Tibidabo, que promovia un altre prohom de la ciutat,
el Doctor Andreu. Una burgesia a la qual li agradava épater amb l’espectacularitat de les seves cases, que no es veurien darrere un mur.
Malgrat que els números canten, les autores rebutgen del tot parlar
de fracàs. “Va ser un projecte immobiliari fallit”, aclareixen. I
destaquen que és una de les obres més importants de Gaudí i un dels pocs
treballs urbanístics que va realitzar, a més del seu caràcter d’“espai
per a l’oci i la cultura”. A més, fan valer l’alt rendiment econòmic que
van obtenir els hereus de Güell amb la venda per no parlar de fracàs.
Interior de la Sala Hipòstila amb els medallons de Jujol, 1920-1930.Àngel Toldrà (AFB)
De pagament el 1910
Güell obria el parc a actes multitudinaris de caràcter catalanista,
però hi ha constància que per accedir-hi es cobrava entrada. El 1910
Folch i Torres va escriure a la seva guia sobre Barcelona que els
“forasters” podien adquirir quatre entrades per dues pessetes. I el
1918, en un intent d’atreure el públic local, el terme emprat era el del
“visitants, és a dir que es cobrava a tothom.
Palau per a Alfons XIII
Després de la mort d’Eusebi Güell el juliol del 1918, els seus fills
van constituir el febrer del 1920 la societat Urbanització Güell per
gestionar el seu patrimoni urbanístic. Al maig, el primogènit, Joan
Antoni Güell, ofereix al rei Alfons XIII com a allotjament durant els
seus viatges a Barcelona els tres palaus que posseïa la família: el
Palau Güell, el Park Güell i la finca de les Corts, que va ser
l’acceptada. “No li van oferir la casa dins el parc, sinó el parc
sencer, de manera que Güell i la seva família ho veien com un tot,
malgrat que hi havia altres propietaris de terrenys”.
Venda i obertura
El febrer del 1921, després de no ser triada pel rei, els fills van
començar a negociar amb l’Ajuntament la venda de la finca per 3,5
milions de pessetes. Després de cinc anys de negociacions, diversos
estira-i-arronses i discussions a la premsa sobre la conveniència o no
de la compra, l’operació es va materialitzar al novembre del 1925 per un
import final de 3.170.000 pessetes. En aquest període la ciutat va
tenir cinc alcaldes i a Espanya dominava la dictadura de Primo de
Rivera, cosa que sens dubte va complicar tota l’operació.
La gran esplanada i la torre del Pavelló de Consergeria al fons, 1910-1029.Esteve Puig (AFB)
Obra total
Gaudí va treballar al Park Güell entre 1900 i 1914, en una de les
etapes més productives de l’arquitecte, ja que simultaniejava aquests
treballs amb els de la Torre Bellesguard, la Casa Batlló, la Casa Milà i
la Sagrada Família. També viatjava per supervisar les obres a la
catedral de Palma i les de la Colònia Güell i el Celler Güell, al
Garraf, amb la col·laboració de Francesc Berenguer. “Però només al Park
Güell Gaudí va ser urbanista, enginyer, arquitecte, dissenyador i
paisatgista, ja que va crear tot un sistema de viaductes, murs de
contenció, carrers i parcel·les, en les quals va emprar tècniques
constructives úniques”, assegura Freixa, que no dubta a qualificar Gaudí
de mediambientalista.
Obertura al públic
Tot i la gran difusió que la premsa va fer de les activitats que es
desenvolupaven al parc des del començament —banquets, festes infantils i
sardanes, i altres actes d’exaltació catalanista—, quan el parc obre
les portes els mitjans semblen obviar-ho. Les investigadores tan sols
han localitzat dues notes breus als diaris: “Dilluns quedarà obert i a
disposició el públic al Park Güell”, anunciava un rotatiu el 26 d’abril
de 1926, tot demanant als visitants respecte per les plantes i la
decoració i que s’abstinguin d’organitzar dinars i berenars o d’encendre
foc.
La nova data d’obertura que estableix el llibre endarrereix quatre
anys l’oficial, fins al punt que l’Ajuntament de Barcelona va anunciar
el 2012 que, per al centenari de l’obertura, el 2022, tindria a punt un
pla estratègic. Poc més d’un mes després d’obrir les portes, el 10 de
juny de 1926, Gaudí va morir arran de l’atropellament d’un tramvia. En
aquells dies l’arquitecte ja no vivia al parc: el 1925 s’havia
traslladat a la Sagrada Família per poder estar més immers en la seva
feina.
Del fracàs a morir d’èxit
Una de les raons que s’apunten del fracàs immobiliari del Park Güell,
ideat per Güell i Gaudí, va ser la seva llunyania de centre del
Barcelona i que, a la fi, no comptés amb una línia de tramvia. Però això
no ha estat problema perquè 3,1 milions de persones el visitessin el
2019 i el convertissin, després de la Sagrada Família (4,5 milions), en
el segon pol d’atracció turística de Barcelona. La majoria d’ells segur
que hi han arribat gràcies al Bus Güell, que connecta el parc (15
minuts) amb la parada de metro d’Alfons X, de la L4, o a l’autobús V19,
que té parada a la propera carretera del Carmel.
Les xifres són clares. El 2017 els sis edificis de Gaudí a Barcelona
(declarats Patrimoni de la Humanitat el 1984 i el 2005) van registrar
10,3 milions de visitants, superant amb escreix els 21 centres
gestionats per l’Ajuntament (6,9 milions); unes dades que han portat
Gaudí (com tot el modernisme barceloní) de ser injuriat a ser lloat i
reconegut, sense tenir, aparentment, límit.
Per evitar la massificació i garantir el bon ús i conservació
d’aquest espai, després d’arribar a xifres estratosfèriques de 9,5
milions de visitants, el 2013 l’Ajuntament va començar a cobrar entrada a
la zona monumental (1,7 hectàrees, el 9% de la superfície total) i a
limitar a 800 persones per hora la visita a aquesta zona única de la
ciutat, amb la intenció que no morís d’èxit. A la resta, la zona
forestal, l’accés continua sent obert.
L’ús intensiu a què es veu sotmès el parc fa que la seva conservació
sigui també intensa. De tal manera que el banc de trencadís ha hagut de
ser sotmès a una substitució de peces diverses vegades. L’última va
acabar l’abril del 2019, i va incloure, a més, la restauració de la
plaça de la Natura i la impermeabilització del sostre de la Sala
Hipòstila, després d’invertir-hi 1,2 milions d’euros provinents de la
venda d’entrades.
Què hauria passat si les 60 parcel·les en què Güell i Gaudí van
dividir el parc s’haguessin acabat construint? “El parc seria diferent,
però possiblement s’hauria conservat millor amb més elements originals,
ja que s’han hagut d’anar substituint a causa de l’ús intensiu”, rebla
Freixa.
