dimarts, 30 de setembre del 2014

El Guggenheim, ¿museo o edificio en el que colgar cuadros (excepto de artistas locales)

El Guggenheim, ¿museo o edificio en el que colgar cuadros (excepto de artistas locales)?

La pinacoteca convertida en la ‘gallina de los huevos de oro’ de la transformación de Bilbao es una herramienta económico-industrial que permanece aislada a la cultura y creaciones de los artistas vascos.

“Como agente cultural de contexto, la labor del Guggenheim es prácticamente nula. Su aporte para mostrar el arte vasco hacia fuera, como el arte en general hacia la ciudadanía es muy escaso”, aseguran expertos culturales.

“Se debe mantener la alianza con la fundación neoyorquina pero con una mayor autonomía”, reclaman.

Vista de la emblemática estructura diseñada por Frank Gehry del Museo Guggenheim en Bilbao. Endika Garrido.
Vista de la emblemática estructura diseñada por Frank Gehry del Museo Guggenheim en Bilbao. Endika Garrido.

A pesar de que la construcción de su imponente armazón levantara ampollas en su día, hoy ya nadie duda del valor positivo en términos económicos y turísticos del museo Guggenheim, convertido en el buque insignia de la transformación del Bilbao industrial a la capital de servicios actual. Sin embargo, esta ‘gran verdad reconocida por todos’ queda truncada si el análisis se ciñe exclusivamente al ámbito cultural. Y es que la famosa pinacoteca, obra del reciente Premio Príncipe de Asturias de las Artes, Frank Gehry, obedece al dictado las directrices de la fundación y se olvida de los artistas de la tierra, puesto que su contribución a poner en valor el arte local en el panorama internacional resulta escasa.
“La relación con el contexto, con los artistas vascos, podríamos decir que es testimonial, de mínimos, la obligada por contrato para poder justificar la inversión institucional”, asegura Ricardo Antón, miembro de ColaBoraBora y Kultura Abierta. Aunque se han visto acrecentados en los últimos años, en su opinión, los programas con artistas jóvenes se organizan como una forma de programar y ocupar espacios a bajo coste “sin honorarios, producción, ni adecuada difusión”. En este sentido, la mayor relación que el museo ha establecido con los creadores vascos ha sido a través de convenios de prácticas con la UPV o contrataciones externalizadas, lo que conlleva condiciones de inestabilidad laboral. “Lo que buscan de los jóvenes vascos no es su capacidad de producir arte, subjetividad o cultura; sino instrumentalizar su mano de obra cualificada y barata, totalmente desarticulada como sujeto político-laboral”, afirma Antón, cuya opinión comparte un catedrático experto en políticas culturales, que prefiere mantener el anonimato por sus relaciones con el ámbito cultural vasco. “El Guggenheim de Bilbao tendría que tener establecido desde hace un montón de años algún tipo de acuerdo para que, a través de la universidad pública, pudiera tener un papel formativo de alta entidad. Necesita una actuación de más enjundia”, señala el docente.
Con un presupuesto de 26.563.596 euros, el centro de exposiciones bilbaíno vive, en su mayor parte, de la venta de entradas y también de las subvenciones del Gobierno vasco y la Diputación de Bizkaia, que para este año aumentó en 2 millones su aportación, pese a la pérdida de un 8 % de visitantes en 2013. Según el gabinete de comunicación de la propia entidad, ese dinero se ha destinado a la programación expositiva. Unas exposiciones que cuentan con la firma de reconocidos artistas internacionales, pero en las que aun no se ha hecho hueco suficiente a promesas locales. “Para responder a las críticas, en los últimos tiempos, se han afanado en decir que sí existe una sustancial compra de obras vascas que se puede comprobar en los listados; pero el problema radica en que, exceptuando a Chillida, Oteiza y Cristina Iglesias, el porcentaje de compra de autores vascos no suma lo que se gastaron en la última pieza de Anish Kapoor”, explica el mismo docente. “No es lo mismo que compren una obra de Moraza por 40.000 euros, que cualquiera de las que adquieren que puede llegar a costar 500.000 o incluso 1 millón de euros”, sostiene.

Estandarte turístico-económico

Atractivo de marcas o empresas transnacionales de prestigio, arquitectos estrella, aumento de infraestructuras para ocio y turismo, llegada masiva de cruceros…, como herramienta económica, el Guggenheim solo ha generado beneficios en la ciudad, pero ¿hasta qué punto su presencia ha sido capaz de estimular una economía cultural de entorno? “Como agente cultural de contexto, la labor del Guggenheim es prácticamente nula. Su aporte para mostrar el arte vasco hacia fuera, como el arte en general hacia la ciudadanía es muy escaso”, cuenta Antón sobre un síntoma que se ve en el propio organigrama del museo, “totalmente escorado hacia la gestión, el marketing y la comunicación”. Para el miembro de ColaBoraBora queda claro que el museo “no es una infraestructura artístico-cultural, sino una maquinaria industrial, económica y turística”.
Por su parte, los galeristas vascos también tacharon hace años como “frívola” la política de compras de la pinacoteca. Varios abrieron tiendas en las inmediaciones del museo, pero algunos no duraron ni un año. “Con Guggenheim o sin él, los creadores vascos estarían en la misma situación”, declara otro experto en políticas culturales que por su vinculación con el museo solicita no ser mencionado. “Hay que reclamar un mayor acceso a la cultura del entorno. Hacer una muestra al año de creadores locales es como una gota en el océano. Se cubre la cuota exigida, pero no hay un trabajo continuado”, recrimina. “Aquí lo único que hacen es aceptar propuestas de la propia organización, por eso tampoco se espera nada de un proyecto con sede en Nueva York, que compra especialmente para complementar su propia colección”, dice Sol Panera, propietaria de la histórica galería Aritza.

A las órdenes de la Fundación

El centro bilbaíno se ha convertido en la estrella de la red internacional de la Fundación Solomon R. Guggenheim. Sin embargo, el convenio, que vence este año y por el que se encuentran en negociaciones, siempre ha mantenido al museo de la villa bajo los mandatos neoyorquinos, lo que le llevó hace años a ganarse críticas como que ‘el Guggenheim es una pared donde se cuelgan cuadros y no un centro de tradición cultural en sentido estricto’.
“Mantienen una relación muy sumisa con los americanos. Obedecen todas sus órdenes porque como tienen algo que genera grandes beneficios, piensan que cualquier cosa que se cuestione amenazaría al americano con irse, lo cual es absolutamente imposible porque no tienen ahora otro sitio que les vaya mejor que Bilbao”, asegura el catedrático sobre el momento actual que valora como “perfecto” para establecer una negociación “en condiciones”.
Los propios expertos culturales reclaman un plan estratégico de emancipación, que otorgue una mayor autonomía al centro bilbaíno. “Se debe mantener la alianza con Nueva York, pero no a cualquier precio”, recalcan. Para ello, abogan por incorporar a la colección más obra del entorno puesto que el museo debe tener una mayor inserción en el territorio. “El Guggenheim muchas veces ha vivido ajeno a la realidad y es una institución que debe tratar con los agentes de la industria y las fábricas de creación como Bilbao Arte o Arteleku”, sostienen. Sobre la opacidad de la gestión tanto el docente como el profesional en políticas culturales consultados por eldiarionorte.es, aseguran que “se debe cerrar un modelo mucho más transparente e implantar la figura de un claro director artístico, que ahora se diluye en varias direcciones” puesto que Juan Antonio Vidarte opera como gestor económico, “que es para lo que se le contrató”, señalan.
Hace ya 17 años de su inauguración, pero cuando las voces de su construcción empezaron a sonar por la villa, entre los bilbaínos corrió un viejo chiste en el que uno le decía a otro: “¿Sabes que hemos fichado un tal Guggenheim que nos va a costar 30.000 millones de pesetas? Entonces el compañero se encogía de hombros y contestaba: Bueno, si mete goles…” Y así fue. El icono de la revitalización radical de Bilbao ha metido goles económicos ‘por un tubo’ y, como ha metido goles, volvemos a lo de siempre: ¿a quién le preocupa la cuestión cultural?


dissabte, 20 de setembre del 2014

I JA FA DOS ANYS D'EL BLOC DEL VÍCTOR.

20.04.14 
I JA FA DOS ANYS D'EL BLOC DEL VÍCTOR
                                                                          
Un dia com avui, i ja fa dos anys, vàrem començar aquest bloc, EL BLOC DEL VÍCTOR, com una mena de “ divertimento” i de mica en mica el temps a passat i resulta que ja estem prop de les 120.000 visualitzacions de pàgina, si de debò, gairebè a tocar demà o dema passat hi arribarem. I direm, també, que les dues terceres parts han entrat en els 7 darrers mesos. Per altra banda, també comentarem que el BLOC a esdevingut una mena de recull o exposició d' articles de premsa i d'opinió publicats AQUÍ, ALLÀ I ACULLÀ, i duran aquest temps hem publicat al voltant d'unes 3100 i escaig d'entrades,com es diu en termes blocaires.
D'aquest BLOC, paralel·lament n'han nascut , de moment, onze més, però en aquest cas, monogràfics i que el més antic d'un any i el més nou prop de 3 mesos, i que fins ara no han tingut tanta sort com el  seu germà gran.
Nosaltres, però, com es diu arreu, no seríem res sense vosaltres que ens seguiu i ens doneu suport. És per això que us donem les gràcies de tot cor. I ara a tornar-hi.
Salut i independència
 
Víctor Lluelles i Cardona
http://elblocdelvictor.blogspot.com

Primer aniversari dels Encants

Primer aniversari dels Encants

El Mercat dels Encants celebra el seu aniversari en el nou emplaçament amb una setmana farcida d'activitats

Món Barcelona | 19/09/2014 - 16:01h 
LA VANGUARDIA


Primer aniversari dels Encants
Los nuevos Encants Vells, reubicados en las Glòries Frederic Camallonga 
 
Barcelona. (Redacció).- El mercat dels Encants celebra la propera setmana el primer aniversari a l’emplaçament del carrer Castillejos i l’avinguda Meridiana. El nou mercat va obrir les seves portes el 25 de setembre de 2013 amb unes noves instal·lacions i serveis que ja l’han convertit en un espai emblemàtic de la ciutat.
En un any el mercat s’ha dotat de més millores per al confort de comerciants i de clients. S’hi han instal·lat nous tendals i paravents en diverses zones del recinte, principalment a la banda de l’avinguda Meridiana i Castillejos, i s’hi ha millorat la il·luminació arreu del mercat. També s’han introduït millores en accessibilitat per facilitar l’accés de persones amb mobilitat reduïda.
Al llarg de l’any, els comerciants han iniciat un programa de noves activitats per atraure nous clients. El volum de visitants s’ha mantingut amb l’increment detectat en el comptatge realitzat el mes de novembre de 2013, amb un càlcul de 150.000 visitants setmanals.
Activitats del primer aniversari
La Junta de Comerciants ha organitzat diverses activitats entre els dies 22 i 27 de setembre per commemorar el primer aniversari del mercat. Entre les més destacades, hi ha un taller d’efectes especials, la recreació del personatge “Caminant Blanc” de Jocs de Trons, actuacions musicals i shows infantils, concentracions de cotxes antics –els populars Seat 600 i 800-, cotxes americans i motocicletes Harley Davidson.
Activitats durant l'any
El nou mercat dels Encants s’ha obert a la realització de noves activitats socials i comercials. Des de principis de juliol i fins a mitjans del mes d’agost l’àrea de l’Street Food va acollir la iniciativa “Balcó Musical” amb actuacions de Dj’s de música electrònica. A més d’oferir música als visitants, la iniciativa perseguia també posicionar el perfil del mercat dels Encants a les xarxes socials de Facebook i Twitter.
El primer de juny, el mercat també va acollir la fira Vintage in Barcelona, organitzada per Events Barcelona, amb la idea de convertir aquesta fira en el punt de trobada per a col·leccionistes, restauradors, dissenyadors de moda, antiquaris i qualsevol enamorat del món antic en un entorn festiu i familiar.
Amb la idea de recaptar fons per a la investigació del càncer infantil a través de la col·laboració amb l'Associació Alba Pérez es va fer una desfilada de les tropes imperials amb Darth Vader al capdavant per part dels membres de la Legió 501 Spanish Garrison, integrada per fans d'Star Wars.
Properes activitats
En els propers mesos, es preveu, a més de la celebració del 1er aniversari, una nova fira vintage organitzada per Lost Found i els comerciants dels Encants, plantejada com una edició especial de cap de setmana per a celebrar-se a finals d’octubre. L’Associació de Comerciants està preparant també una important campanya de Nadal.


Carrers més humans

ÀREA BCN

Carrers més humans

Barcelona recupera el pols amb naturalitat malgrat les obres a les principals vies urbanes | L'objectiu és que la circulació sigui més amable i respectuosa amb el medi ambient

Món Barcelona | 19/09/2014 - 23:00h | Última actualización: 20/09/2014 - 08:05h
Carrers més humans
Estat actual de la plaça de les Glòries Catalanes, després de l'enderrocament de tota l'anella viària AB
Júlia Martínez 
LA VANGUARDIA
Barcelona aposta per una mobilitat més sostenible i segura. Per aconseguir-ho, l’Ajuntament porta a terme la transformació de diferents vies de la ciutat –com l’avinguda Diagonal, el carrer Balmes, el passeig de Sant Joan, el Paral·lel, la ronda General Mitre o la plaça de les Glòries, entre altres– per millorar els desplaçaments a peu, en bicicleta i en transport públic. “Són obres de gran envergadura que representen una inversió de futur, un canvi en la manera de moure’s per la ciutat i que repercutiran en la qualitat de vida dels barcelonins”, destaca Adrià Gomila, director de Serveis de Mobilitat de l’Ajuntament. I és que, des de fa uns anys la ciutat viu un canvi de model de mobilitat que es veu reflectit en l’informe “Dades bàsiques de mobilitat 2013”, on es mostra com any rere any augmenten els desplaçaments més sostenibles i disminueixen els que es fan en vehicle privat.
Més qualitat
Les grans obres que en aquests moments es troben en fase d’execució potencien els espais per a la ciutadania amb, per exemple, voreres més amples i més passos per a vianants; l’ús de la bicicleta –amb l’increment de carrils bici i la connexió entre aquests– i el transport públic. També impliquen millores en l’enllumenat, l’arbrat, el mobiliari urbà o el sistema de clavegueram, entre altres.
Planificació i control
Per minimitzar les afectacions de les actuacions i facilitar els desplaçaments, l’Ajuntament realitza una planificació prèvia on el Comitè d’Obres i Mobilitat fa una anàlisi de cadascuna de les obres per veure com organitzar les diferents fases. Alhora, també analitza el trànsit de vehicles privats a la ciutat per estudiar quins són els punts més delicats i evitar situacions complicades o aglomeracions. A continuació, i en col·laboració amb la Guàrdia Urbana, porta a terme un treball de camp que permet comprovar si tot el que s’ha planificat s’executa correctament.
El que es busca és minimitzar l’impacte de les obres i que la mobilitat funcioni correctament. “Per aquest motiu –explica Gomila–, durant l’enderrocament de l’anella viària de les Glòries, la plaça es va tancar als vehicles privats però no al transport públic, que sempre ha funcionat. Un altre exemple el trobem a l’avinguda Diagonal, on malgrat les obres que s’estan realitzant a les voreres no s’ha suprimit el carril bici, sinó que s’ha mantingut i també s’han habilitat itineraris per als vianants”.
Reducció del trànsit
El trànsit de vehicles particulars s’ha reduït entorn a les diferents obres que s’estan executant. Per exemple, les actuacions que es realitzen a la plaça de les Glòries han comportat la reducció d’entre un 10 i un 15% del trànsit a la Gran Via de les Corts Catalanes. Pel que fa a la ronda General Mitre, la disminució de vehicles que passen per aquesta via ha estat d’entre el 20 i el 25%, i al carrer Balmes del 10%. “Els conductors troben vies alternatives i si aquestes els són satisfactòries, aleshores les mantenen fins i tot una vegada finalitzades les actuacions”, remarca Gomila, qui afegeix: “En general, més de la meitat del trànsit que deixa de passar per un carrer perquè aquest es troba en obres després ja no hi retorna”.
Comunicació
El director de Serveis de Mobilitat també destaca la necessitat d’informar a la ciutadania de totes les actuacions que es porten a terme a la ciutat, els canvis que ocasionen i les possibles vies alternatives. “Cal que tothom sàpiga per on pot passar i per on no, i el millor és evitar els trams amb obres. Avui, jo no recomanaria circular per l’avinguda Diagonal o pel tram en obres del carrer Balmes si no és del tot imprescindible i buscaria vies alternatives, que n’hi ha”.

Leer más: http://www.lavanguardia.com/mon-barcelona/20140919/54415229625/carrers-barcelona-placa-glories.html#ixzz3Ds63sRhS
Síguenos en: https://twitter.com/@LaVanguardia | http://facebook.com/LaVanguardia

divendres, 19 de setembre del 2014

ENRIC MIRALLES: PARLAMENT ESCOCÈS

31 octubre, 2008

ENRIC MIRALLES: PARLAMENT ESCOCÈS

  Mi Moleskine Arquitectónico...



"No volem oblidar que el Parlament Escocès estarà en Edimburg, però pertany a Escòcia, a la terra Escocesa. El Parlament ha de ser capaç de reflectir la terra que representa. L'edifici s'ha d'aixecar des de la empinada base del Arthur 's Seat i arribar a la ciutat gairebé sorgint de la roca ".
Enric Miralles

El Parlament Escocès és l'última i més gran obra de l'arquitecte català Enric Miralles. Complex, abstracte, ric en simbolisme i qualitat espacial i al mateix temps controversial, el Parlament s'alça com a símbol d'identitat escocesa, de la seva història, la seva cultura, el seu paisatge i la seva gent.


ANTECEDENTS HISTÒRICS

Històricament Escòcia ha lluitat per la seva autonomia i independiencia. Ni els exèrcits romans ni les hordes víkings van poder dominar i van resistir estoicament a la dominació anglesa d'Eduardo I el Zanquilargo (tots recordem a William Wallace , immortalitzat per Mel Gibson al històricament imprecís Braveheart ). Però en 1707, quan el rei Jaume VI d'Escòcia es va convertir en Jaume I d'Anglaterra ambdós països es van unir, quedant dissolt el parlament escocès. Reprimit llargament pels anglesos, el nou Parlament Escocès va ser autoritzat recentment en 1997.


EL LLOC

Edimburg, la capital escocesa, és una captivadora ciutat assentada en gentils turons, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. El Parlament s'emplaça en un terreny al nord de l'emblemàtic Parc Holyrood, una àrea de reserva dominada per pujols volcàniques del A rthur s Seat i els Penyals de Salisbury. Es troba al final de l'anomenada "Milla Real" (Royal Mile), una avinguda que connecta un rosari de joies arquitectòniques, que s'inicia en el Palau de Holyrood (que se situa just davant del Parlament) i en el altre extrem culmina en l'imponent Castell d'Edimburg .


El terreny, que era propietat d'una cerveseria, ocupa una àrea de 1.6 ha, on es trobava la Queensberry House (una històrica mansió que va servir d'hospital, barraca de l'exèrcit, refugi i hospital geriàtric) i és una zona a més envoltada per construccions de influència holandesa, amb la seva típica façana esglaonada.


EL CONCURS

El 1998 es va dur a terme un concurs internacional d'idees, en què van participar figures com Richard Meir, Rafael Viñoly i Micheal Wildford entre d'altres. Però a diferència d'ells, que van presentar propostes molt definides i en alguns casos monumentals, l'equip presidit per l'espanyol Enric Miralles (amb la seva dona Benedetta Tagliabue i la signatura escocesa RMJM) van presentar un conjunt d'esquemes abstractes molt simbòlics en els quals es concebia al Parlament com un full i les seves branquetes.


Això va despertar l'interès del jurat que la va proclamar com a proposta guanyadora, una proposta molt abstracta que ni la premsa ni el públic van entendre. No obstant això, el jurat, especialment Donald Dewar, es va mantenir ferm, doncs, tal com deia Miralles, "el Parlament s'assenta a la terra ... Escòcia és una terra, no una sèrie de ciutats .... la terra en si serà un material, un material físic de construcció ".

LA PROPOSTA


La pràctica de Enric Miralles d'anar improvisant a mesura que la construcció anava evolucionant marcar una diferència notable en l'estil de treball dels seus socis RMJM, que si bé va ocasionar múltiples friccions, a la llarga va donar com a resultat un producte ric en originalitat i qualitat espacial, encara que va significar un increment notable en els costos.

Evolució de la proposta



Diversos aspectes de la seva construcció
Nombroses referències simbòliques es troben en diversos elements de l'edifici, des del plantejament general fins als detalls dels seients de la Cambra Legislativa. Poden trobar-se també referències a Charles R. Mackintosh i fins i tot al propi Gaudí, amb qui Miralles va compartir molt més que la ciutadania.

La façana esglaonada ha estat un referent recurrent en tota l'obra
Miralles va basar la seva proposta en tres aspectes fonamentals: el paisatge Escoses, la seva gent i la seva cultura. Precisament, el complex reinterpreta el paisatge i s'alça com una petita ciutadella, tectònicament definida per intricades carrers i edificis que, sense tenir un patró geomètric clàssic que els ordeni, canvien d'escala i semblen efectivament sortir de la terra, assemblant un paisatge medieval o , com Miralles prefereix comparar, un monestir. És doncs una suma de parts interrelacionades que defineixen un tot, una escenogràfica seqüència de recorregut que permet experimentar i descobrir sensacions mentre la travessa.


Bàsicament la major densitat del conjunt es manifesta en "torres" que assenten cap a la ciutat, mentre jardins i terrasses s'escampen cap a la formació volcànica del Arthur's Seat. Els edificis s'organitzen en dos grups: una L que tanca parcialment un grup d'edificis dispersos la composició sembla fragmentar.
La L està conformada per tres edificis, que defineixen un component més o menys ortogonal enfrontat a la ciutat. Comencem pel més regular d'ells, la mansió Queensberry (10), a l'extrem nord-oest. A continuació, i seguint la Milla Reial, hi ha la torre Cannongate (11), una fita la volumetria presenta cert moviment.

Detall de Canongate, que conté roques de totes les regions d'Escòcia
Perpendicular a la Queensberry es troben les oficines dels parlamentaris (9).

La casa Queensberry i el Garden Lobby
L'interior, és a dir a esquena de la Queensberry hi ha un espai interessant, el Garden Lobby (8), que ofereix llum a l'interior dels edificis. Contigu al Lobby una sèrie de torres en forma de fulla alberguen els serveis per als parlamentaris (4, 5, 6 i 7) l'orientació és bàsicament cap al sud-oest, i davant d'ells se situa el impressionant hall dels parlamentaris, coronat per un grup de claraboies que sembla haver esclatat en una composició fractálica. En el costat est es troben els edificis més importants, la torre de la premsa (1) i la Cambra de debats (2), i davant d'ells, cap al carrer, hi ha una pèrgola que convida a relacionar l'edifici amb l'exterior.


Cap al costat sud, una sèrie de jardins paisatgísticament treballats per Miralles es disseminen cap al Arthur 's Seat.

LA TORRE DE LA CAMBRA.
És la torre més important és la que ocupa la cambra legislativa, el nivell baix és també l'entrada a l'edifici i l'àrea pública. Allò també suposa un simbolisme clar: la base dels representants és el poble que els va triar.


Després de passar la zona de seguretat, ingressem a una àrea d'exposició, restaurant i botigues, caracteritzada per tres voltes acabades en formigó, decorades amb creus en baix relleu (simbolitzant la Creu escocesa de Sant Andreu)

Volta prefabricada durant la construcció


Transcorregut aquest espai, em trobo amb un impressionant lobby de múltiple alçada que precedeix les escales que condueixen a la Cambra de Representants.


Aquest staccato de finestres de marc de fusta, formant seqüències escalonades, són una referència a les façanes de les cases circumdants que esmentéssim.


Dramàtic, poderós però acollidor, ja que ens presenta una escala que s'obre generosa convidant al visitant, aquest important i treballat espai deixa veure les rotundes columnes inclinades que conformen la façana interior de la torre de la càmera.


Però malgrat el suggestiu i treballat d'aquest espai, no podria preparar-me per l'espectacular experiència que suposa la càmera en si.


Miralles i el seu equip van preferir una distribució de la càmera en forma d'hemicicle, menys confrontacional que la càmera de la casa del Parlament a Westminster , Londres, en què els seients es troben cara a cara. A l'hemicicle escocès es troben els seients dissenyats per Miralles, senzills però eloqüents, referents del full i les branques.


Al voltant a la paret em van cridar l'atenció una sèrie d'ampolles tallades en la paret. El guia ens va explicar que aquelles "ampolles" representaven gent que observava als parlamentaris.

Les "ampolles" de Miralles en realitat representen gent ... ja intueixo d'on treia Miralles tanta imaginació.
Entorn de l'hemicicle hi ha els seients del públic. Un gest realment important és que l'espai es troba totalment vidrat, relacionant a la càmera amb el paisatge que l'envolta, a diferència de Londres, que es troba el més aïllada possible. Les estupendes visuals del recinte a més del material escollit (fusta) li donen calidesa a l'espai.


Però sens dubte el més impressionant de la càmera és la coberta, un esquelet de bigues de roure i articulacions d'acer reminiscents de l'estructura de fusta del Parlament original, típic en les estructures angleses i escoceses. La impressionant escultura permet cobrir una llum de 30 m sense suports intermedis.



EL JARDÍ-VESTÍBUL

Un altre espai interessant és el que es troba adossat a la Casa Queensberry, anomenat Garden Lobby (Jardí-Vestíbul). Aquí Miralles es va inspirar en els pots freqüentment tirats a les platges escoceses. En aquest espai vidirado amb superfícies recobertes d'acer inoxidable la sensació espacial, l'originalitat d'aquestes formes i la qualitat de la llum dispersa indirectament són realment colpidores. Així ho han entès els mateixos usuaris, ja que és aquí on es reben a autoritats i dignataris, activitat recolzada pels equipaments contigus al jardí, com menjador, bar, estares i altres seveis.


OFICINES DELS REPRESENTANTS

Una barra llarga alberga les oficines dels 129 parlamentaris. Cada oficina té una àrea de 15 m2, però el més destacat d'aquestes oficines és sens dubte una "Càpsula per pensar", adossada a l'exterior de cada recinte.

Façana Oest (en el que donava la volta a l'illa, va sortir el sol. Clima boig)
La posició de cadascuna d'aquestes càpsules que generen la façana Oest ha estat acuradament planificada perquè, des d'una petita finestra cap al sud, els parlamentaris sempre estiguin en contacte visual amb les muntanyes volcàniques. Jo no sé si els parlamentaris aniran a seure a meditar-hi sovint, però sí que sé que alguns s'han queixat que aquesta forma dificulta l'ingrés de llum a l'oficina.


Aquests elements, visibles des de la façana han estat també inspirats en les formes escalonades i la part superior en V és una referència a les cames del reverend a la famosa pintura de l'artista escocès Henry Raeburn, The Skating Minister.


Un altre element important, aquesta vegada donant cap a l'interior del complex és una enorme caixa de vidre folrada en una gelosia de fusta i que s'estén en voladís de 10 metres sobre el Garden Lobby. A aquest costat també hi ha un joc de canaletes de pluja que travessen la façana en diagonal.


Façana sud i detalls

ALTRES ELEMENTS SIGNIFICATIUS.

Un altre element cridaner recurrent és una pantalla de granit que la seva situa enfront de les finestres, i que significa "una cortina recollint".

Detall de les finestres (què tal pluja eh)
A més, les reixes i altres elements recorden l'escola de Glasgow, personalitzada pel genial Charles R. Mackintosh .

Detall de les columnes, treballades com a elements escultòrics
Detall de la façana
El saló del comitè

CONTROVÈRSIA

Miralles va morir d'un tumor cerebral abans que culminés el projecte, el juliol del 2000, ai l'octubre d'aquell any va morir també el principal gestor del projecte, Donald Dewar. L'edifici va ser més bastant polèmic, ja que la seva intricada arquitectura esdevenir en un voluminós increment del seu pressupost (en realitat això també ha passat a grans projectes com la Òpera de Sydney o el Centre Getty ). Alguns fins i tot han plantejat la seva demolició. Resulta anecdòtic comprovar com un dels edificis més aclamats per la crítica arquitectònica i guanyador de molts premis és al seu torn poc popular entre part de la població . Conversant amb gent local, he trobat als que odien a edificis com als que estan molt orgullosos d'ell.

Vista des del sud
Penso que amb el temps, l'edifici es convertirà en un símbol, com ho és la Torre Eiffel a París, la Casa Milà o l'Església de la Sagrada Família a Barcelona, ​​cruament criticades en la seva època i avui reconegudes com a símbols de les seves ciutats.
 
http://moleskinearquitectonico.blogspot.com.es/2008/10/enric-miralles-parlamento-escocs.html