L’editor de Fragmenta, Ignasi Moreta, lamenta que l’arquebisbat de Barcelona hagi prohibit a mossèn Lluís Bonet
conduir visites espirituals a la Sagrada Família. És un indici
inequívoc que al temple expiatori de Gaudí els feligresos han de passar
per caixa com tothom.
Interior de la Sagrada Família
No conec personalment mossèn Lluís Bonet. Sé que fa molts anys que és
el rector de la parròquia que hi ha a la cripta de la basílica, i em
consta el seu entusiasme per tot el que fa referència al temple de
Gaudí, entusiasme reforçat sens dubte pels vincles de la seva família
amb el temple. Em sembla que si hi ha algú que pastoralment té alguna
cosa a fer a la Sagrada Família és mossèn Lluís Bonet. Un dels últims
cops que he estat a la Sagrada Família (no recordo si va ser quan hi
vaig acompanyar la psicoanalista Marie Balmary o quan hi vaig dur l’egiptòleg Jan Assmann)
el vaig veure mostrant-la a un grup de fidels. Ho vaig trobar la cosa
més normal del món. Gairebé una obvietat. Ara, el bisbat li prohibeix
continuar-ho fent.
La notícia és, però, coherent amb la política de l’arquebisbe Lluís
Martínez Sistach a la Sagrada Família. Al gener del 2011, pocs dies
després de la consagració del temple per Benet XVI, vaig publicar aquest
article a Foc Nou:
“Sobre la basílica de la Sagrada Família s’han dit moltes coses. Se’ns
ha parlat de la fe de Gaudí. De la simbologia de cada pedra. De l’atri
dels gentils. Dels retaules oberts a la ciutat. De la consagració. Del
papa. De les monges de l’altar. De tot i de res. Però ningú no
s’enfronta a la pregunta clau: i ara, ¿què en farem?
¿Què farem de la Sagrada Família? Se suposa que l’Església no
construeix parcs temàtics, sinó esglésies. Se suposa que la solemne
consagració papal es feia per remarcar el caràcter religiós de la
construcció, no pas ad maiorem gloriam de l’arquebisbe de torn.
Se suposa que tots els esforços que han fet nombroses generacions de
catalans i japonesos per alçar la basílica tenen alguna cosa a veure amb
les necessitats pastorals de la ciutat. ¿O no?
De moment, l’únic que sabem és que la consagració no ha canviat res.
La parròquia de la Sagrada Família continua estant amagada a la cripta,
amb una dinàmica independent de la nau, que no en depèn. La Sagrada
Família en si no és una parròquia, i per tant no té rector ni comunitat.
Però tampoc no és una catedral, i per tant no té canonges. Però és que
sembla que ni tan sols no sigui una església, perquè no té horari de
misses. ¿Què és, pastoralment parlant, la Sagrada Família? ¿Quin
projecte eclesial hi ha al darrere? ¿Què en farem, a partir d’ara? ¿Per
què l’hem consagrada? ¿Per què la volem, més enllà d’atraure el turisme
de postal?
Simptomàticament, la web oficial de la Sagrada Família (www.sagradafamilia.cat)
només parla de tarifes, visites guiades, donatius, serveis educatius,
Gaudí, història, simbologia, arquitectura… La pastoral no existeix. Ni
en projecte. També molt simptomàticament, en l’última versió
(actualitzada el 17-12-2010) de la Guia de l’Església disponible
a la web de l’arquebisbat la basílica de la Sagrada Família no
existeix. Literalment: no existeix. És evident que la Sagrada Família
constitueix en si mateixa un enorme esdeveniment cultural, però no
cultual. Em pregunto si “para este viaje hacían falta tantas alforjas”.
No vaig ser l’únic a criticar aquesta situació. El pare Hilari Raguer va escriure amb
maldat montserratina que el temple expiatori havia sigut convertit en
un temple recaptatori. El cas és que han passat 5 anys des d’aquestes
crítiques, però la falta de projecte pastoral a la Sagrada Família no ha
fet sinó consolidar-se. El cardenal Lluís Martínez Sistach ha
boicotejat sistemàticament la major part d’iniciatives i propostes que
tant des del mateix patronat com des d’altres instàncies eclesials i des
de la societat civil s’han fet per dotar el temple de continguts que
vagin més enllà del que es fa actualment, que no és més que l’explotació
d’un parc temàtic. No sabem què farà el nou arquebisbe de Barcelona,
Juan José Omella, que certament té ara l’oportunitat de canviar les
coses.
Algú pot pensar que això és una qüestió irrellevant, una qüestió
interna dels catòlics. No és cert. El cristianisme existeix per aportar
alguna cosa a la humanitat. Per recordar-nos que no som només cèl·lules
en moviment. Si li hem permès a l’Església catòlica modificar l’sky line de
la ciutat, ho hem fet perquè li hem reconegut una capacitat per generar
espais que afavoreixin el cultiu de l’espiritualitat. No perquè ens
converteixi la ciutat en un parc temàtic. L’Església, amb la Sagrada
Família, ha perdut el nord.
L'any dedicat a Ramon Casas, s'enceta aquest divendres al Museu de Maricel de Sitges | Wikimedia
El proper divendres a les 18.00 hores, la sala gòtica del Museu de Maricel de Sitges
acull l’inici de l’Any Casas amb una conferència dedicada a dues obres
de l’artista i que a la vegada formen part de la col·lecció del Cau
Ferrat: l’oli del Ball al Moulin de la Galette (1901) i la carta de 1890 que Ramon Casas va escriure a Santiago Rusiñol per anunciar la seva arribada a París.
La presentació de les dues obres anirà a càrrec de Vinyet
Panyella, directora de Museus de Sitges i també comissària de l’Any
Ramón Casas. El Ball al Moulin de la Galette és un de les
pintures més destacades que es pot observar al Cau Ferrat. Aquesta obra
acostuma a ser la peça més sol·licitada per altres museus, de cara a
exposicions temporals.
Amb aquest esdeveniment comencen els actes de l’Any Ramon
Casas a Sitges, que commemoraran durant tot l’any, amb diferents
iniciatives, el paper i la figura d’aquesta artista i els seus estrets
lligams a Sitges, on va ser propietari de Can Rocamora, l’edifici que
enllaça el Cau Ferrat i l’actual Museu de Maricel. La seva obra està
àmpliament present a les col·leccions dels Museus de Sitges: al Cau
Ferrat hi ha 15 olis i 80 dibuixos, mentre que al Museu de Maricel hi ha
tres dibuixos, un oli i un plafó de rajoles.
Dilluns, 25 de gener del 2016 - 21:57 CET EL PERIODICO
Ara
que és més 'fashion' prescindir dels mitjons, fins i tot a l’hivern i
portant vestit, Barcelona es bolca en un nou mitjó. Que s’entengui aquí
per mitjó la mania tan nostrada de qüestionar qualsevol intervenció
artística a l’espai públic. Polèmiques recurrents a la ciutat de les
quals no s’ha salvat ni La Pedrera, sobrenom popular que en els seus
inicis no era gens elogiós. Amb tot, la controvèrsia més agra va ser el
1992 i va tenir Antoni Tàpies i el seu enorme mitjó per a la Sala Oval
del MNAC com a protagonistes. Els enfrontaments entre defensors i
detractors van ser considerables i la humil peça de vestir va acabar a
l’armari fins que el 2010 va renéixer jivaritzada a la fundació del seu
autor. Bé. Dues dècades després, el debat torna a estar servit. El nou mitjó mira a Vitruvi i la seva forma ideal de teatre clàssic. I neix com a intervenció: Frederic Amat pretén recobrir la façana del Liceu
amb 170 cercles oberts de color sang d’un metre de diàmetre. Proposta
arriscada que té el sector dividit, els polítics en guaret (l’ajuntament
espera un informe sobre el seu impacte) i el públic amb l’enginy
disparat: dònuts, anelles, salvavides i pírcings per a un rocòdrom són
les coses més boniques que s’han dit fins ara del projecte. Déu n’hi do. Aquest, si acaba sent, no serà el primer dels treballs d’Amat per a Barcelona.
Així que el que pertoca és indagar a peu de carrer si les seves
intervencions agraden molt o poc. Un treball de camp gens científic que
es resumeix en entusiasme forà i desdeny local. Al peu del coliseu
líric, els més prudents ho consideren «innecessari per a una façana que
ja té la seva pròpia identitat» i aposten per «fer-ho a la part moderna
de l’edifici, al carrer de la Unió», com apunta la propietària de
l’única botiga històrica que queda a la Rambla. Pels
menys ponderats, la proposta és directament «horripilant» i alhora «un
niu de coloms i de brutícia». Segons el parer de l’estanquer del carrer
de Sant Pau, on dóna part de la façana, «és igual de lleig que l’edifici
de Via Laietana, però almenys allà hi ha espai i l’obra resulta menys
agressiva».
El que els turistes veuen com "original", els veïns no ho miren: "¿Per a què? Fa por"
. L’edifici de Via Laietana és l’Hotel Ohla, el frontal i la rereguarda del qual Amat va omplir amb immensos ulls de ceràmica.
«Càmeres de vigilància de plàstic que podrien vendre al Tiger d’aquí al
costat», segons descriu un dels pocs barcelonins que circulen pel
carrer Comtal. La resta de paisans ni s’ho miren. «¿Per a què? Si fa
por», assegura un veí no gaire content amb el que veu des del seu balcó.
Molt diferent ho perceben els de fora. Un jove amb aspecte nòrdic –de
fet és serbi i té un nom impronunciable– enfoca amb la seva càmera una
de les pupil·les de ceràmica. «Ho trobo meravellós i en absolut
intimidant», reflexiona.
De la mateixa opinió són unes noies valencianes que afirmen que ho
perceben com una cosa «súper original que contrasta estupendament amb
les construccions del barri». Menys entusiasta es mostra un grup
d’italians: «No és harmònic amb la resta de façanes», encara que després
de pensar-hi bé, donen un cop de mà a l’artista: «Barcelona és una
ciutat jove, moderna, al capdavant de l’avantguarda, es pot permetre
aquestes coses». La mateixa opinió expressen sobre el Liceu després de
veure una foto amb la simulació de l’obra. Com una tassa de te
Guy Nader i Rosita Calvi,
libanès el primer, italiana la segona, es mostren exultants amb Amat.
Nader es dedica a la poesia i imagina «el Liceu com una tassa de te la
qual agafar per una de les seves nanses». Calvi és ceramista, així que
la seva opinió és més pragmàtica: «S’ha de crear nous imaginaris i
apostar per l’evolució de l’art». Tots dos coincideixen que és un projecte «fantàstic». La mateixa passió que dirigeixen cap al 'Mural de les olles', la paret del Mercat de les Flors que
Amat va entapissar amb olles de ceràmica cap a l’any 2000. A tots dos
els «encanta». I a Nader el fascina que totes les formes siguin
diferents: «Permet fabular amb les peces en funció de l’estat d’ànim»,
afirma mentre les observa. No diuen res de la 'Pluja de sang' que decora l’escala del Teatre Lliure,
però un intueix que hi estarien a favor. Una cosa que no passa amb
l’Enric, un historiador de l’art per a qui les llàgrimes d’Amat són
tristes i no aporten res. Ja ho dèiem, entusiasme forà, desdeny local.
Último
fin de semana para disfrutar de la exposición de Arte Renacentista y
una excepcional selección de las mejores obras de Arte moderno Occidental del Siglo XIX
en una misma visita. Si al ya por si atractivo de las obras de los
artistas del renacimiento añadimos el denominador común del concepto
“místico” de las obras de los artistas modernos de principios del
reciente siglo pasado, la experiencia es única.
Una tarde con horario excepcional para esta convocatoria y última
oportunidad; del jueves 21 al domingo 24 la exposición estará
excepcionalmente abierta desde las 10:00 hasta las 23:00h, última
admisión a las 22:00h.
Van Gogh, Picasso, Matisse, Ernst, Miró, Redon, Fontana, Chagall,
Millet … etc, y una impresionante selección de obras de autores desde el
renacimiento hasta la modernidad y arte contemporáneo completan esta
excelente exposición que fue preparada durante tres años por el
comisario y director de arte de la Fundación Palazzo Strozzi en el hermoso palacete en Florencia Dónde dormir. Hotel Savoy, www.roccofortehotels.com
En
el pasado mes de noviembre Su Santidad Benedicto XVI consagró la
basílica de la Sagrada Familia de Barcelona, acto al que toda la
progresía barcelonesa dio su apoyo para reforzar la figura y el
prestigio de n.s.b.a. cardenal Martínez Sistach. Desde entonces nuestro
arzobispo no para de citar el templo diseñado por el Siervo de Dios
Antonio Gaudí y de recordar la visita papal a nuestra ciudad. Pero hay
un capítulo que muchos desconocen y que no debe quedar en el olvido, y
es que en 1965 una carta a La Vanguardia, firmada por muchos nombres
ilustres pedía que el templo no se acabase y se dejase como estaba, los
argumentos, de un progresismo caduco muy propio de aquellos tiempos, no
tienen desperdicio, pero lo más grave de todo es que entre los firmantes
hay personas muy próximas al cardenal Sistach, entre ellos el mismísimo
obispo auxiliar emérito Don Pere Tena Garriga.
No sólo se oponían a la
finalización del templo sino que pedían públicamente, que la gente no
colaborara económicamente en la colecta que se hacía con tal motivo:
"Periódicamente alguien nos
recuerda el deber que tenemos de colaborar a su terminación (…). Se ha
dedicado un día especial a recordárnoslo y a recaudar fondos para la
continuación de las obras. Este día está próximo y como muchas personas
participarán en la colecta convencidos de colaborar en una obra
religiosa, ciudadana y artística, nosotros estamos convencidos de que
esta labor no sólo no es positiva, sino que es contraproducente"
Pero veamos ya, como ejemplo, los
dos primeros argumentos, por los que se justificaba el hecho de no
finalizar las obras y dejar la Sagrada Familia como un conjunto de
piedras sin culto:
1º La catedral tenía como uno
de sus fines agrupar a todos los habitantes de la ciudad en las grandes
celebraciones religiosas; en las ciudades de hoy un enorme templo
monumental no tiene sentido.
2º Puede considerarse a la
Sagrada Familia, desde el punto de vista de un monumento expiatorio. En
este caso el templo vendría a centrar y a simbolizar el fervor
expiatorio de todo un pueblo. Pero no creemos que exista este
sentimiento popular, ni que nadie se sienta vinculado de veras a esta
empresa colectiva de expiación. La generación de hoy no comprende que
una necesidad de expiación tenga que concretarse precisamente en la
construcción de un templo que costaría millones.
En el fondo detrás de estas ideas
hay un plantemiento muy conocido del progresismo eclesial catalán, por
el que se huye de toda concentración católica de miles de personas,
porque es un signo del poder y de la fuerza de la Iglesia que ellos
rechazan. Porque no quieren una Iglesia pública (dicen que les recuerda
al nacionalcatolicismo) sino una privada, que no salga en los medios de
comunicación y que actue discretamente sólo en pequeñas parroquias y en
comunidades "populares", por eso odian tanto al beato Juan Pablo II que
promocionó los encuentros masivos de católicos en todos los rincones del
mundo o a Don Ricardo Carles que cada año llenaba el Palau Sant Jordi
de fieles para celebrar en él la Santa Misa o que volvió a promocionar
la procesión del Corpus Christi (prácticamente extinguida por Don Narcís
Jubany y los suyos) con la presencia de miles de personas por las
calles más céntricas de la ciudad.
Entre los firmantes de la carta
conjunta además de algunos arquitectos y personajes conocidos, muchos de
ellos también firmantes de manifiestos favorables al candidato
socialista Pasqual Maragall (Oriol Bohigas, Alexandre Cirici, Oriol
Martorell, Maria Martinell…) , hay un buen número de clérigos, muchas
vacas sagradas de la "Unió Sacerdotal": Pere M. Busquets, O.S.B.,
Miguel Estradé, O. S. B., Evangelista Vilanova. O.S.B., A. Borras,
Ricard Pedrals, presbítero; Frederic Bassó, presbítero; Joan E. Jarque,
presbítero; J. Alemany, presbítero; Joan Ferrando, presbítero; Casimir
Marti, presbítero; Josep Bigordá, presbítero; M. Prats, presbítero;
Jordi Bertrán, presbítero; Josep Hortet, presbítero; Pere Tena,
presbítero.
Además de los tres primeros
(monjes de Montserrat) que nunca faltan en este tipo de manifiestos, hay
dos monseñores: Tena y Jarque, y algunos compañeros de asiento del que
después seria vicario general Lluís Martínez Sistach, en el Consejo
Episcopal de Don Narcís Jubany, como el fallecido Rvdo. Josep Alemany o
el Rvdo. Josep Hortet, compañero de curso, de ordenación y de
discipulado del Dr. Manuel Bonet en Roma.
Pero el día de la consagración de
la Sagrada Familia yo vi alguno de los firmantes con mis propios ojos,
porque las cosas cambian, no es lo mismo complicarle la vida a Don
Gregorio Modrego o al bueno de Don Marcelo González que hacérselo al
cardenal Sistach, "perquè aquest és dels nostres" (porque éste -Sistach-
es de los nuestros).
L’any 1965, La Vanguardia Española publicava una carta col·lectiva
contra l’acabament de la Sagrada Família. Entre els signants hi havia
Oriol Bohigas, Alexandre Cirici, Oriol Martorell i Maria Martinell, però
també una rellevant representació del clergat català més progressista:
Pere Busquets, Miquel Estradé, Evangelista Vilanova, Ricard Pedrals,
Frederic Bassó, Josep Alemany, Joan Jarque, Casimir Martí, Josep
Bigordà, Modest Prats, Josep Hortet i Pere Tena. En la carta
s’esgrimeixen dos arguments religiosos de pes contra les obres
de la Sagrada Família: les grans esglésies no tenen sentit en la ciutat
contemporània i un temple expiatori no té cabuda en el marc catòlic
conciliar i popular català del moment.
Sagrada Família (1896-1905) Font: AFCEC
Ignasi Moreta, en ple triomfalisme catòlic del 2016, escriu en un article recollit a Núvol
que cal reivindicar la Sagrada Família com una església viva, amb
culte, pregària i devoció catòlica fidel. Abjura del “parc temàtic
Sagrada Família” que s’ha creat a major glòria dels milions de turistes a
la cerca de Gaudí—i a major glòria del Cardenal-Arquebisbe emèrit de
Barcelona Lluís Martínez Sistach, que va disposar d’un papa i una
maquinària secular en la monumental dedicació de la Sagrada Família al
culte catòlic. Tanmateix, com lamenta Moreta, el culte és inexistent i
el temple expiatori-basílica roman com una atracció secular més de la
Barcelona turística desnaturalizant. Enfront d’aquesta secularitat
turística que passa per caixa, Moreta vindica el sentit espiritual,
religiós, cultual, el-que-sigui, de la Sagrada Família.
Però, quin sentit religiós pot tenir la Sagrada Família?
Moreta parla de la Catedral de Barcelona, església històrica del
catolicisme barceloní, amb canonges que aparentment resen i mantenen el
culte catòlic al cor cristià de la ciutat comtal. Moreta també parla de
la missió parroquial encomanada a la Sagrada Família i relegada a la
cripta del temple i a un minso i minoritzat paper pastoral i
evangelitzador, els cristians de barri transmutats en cristians de
segona. Finalment, Moreta disserta sobre les grans concentracions
pastorals que ha acollit la Sagrada Família i que han servit més a la
faraonització de la figura de Martínez Sistach que a una autèntica
missió pastoral catòlica, sigui atri dels gentils, sigui nova
evangelització—marques catòliques per l’adoctrinament de tota la vida
amb format 2.0-hipster.
I Moreta, en tot el seu article, oblida que la Sagrada Família no és
cap de les coses que enumera; la Sagrada Família continua essent un
temple expiatori.
Als temps finiseculars del Vuit-cents, en les darreries del
pontificat de Pius IX i l’annexió de Roma al Regne d’Itàlia, el món
catòlic emprenia la seva modernització conservadora—de religió
tradicional a religió moderna. En aquest esperit, Pius IX i el seu
successor Lleó XIII blasmaven els errors de l’altra modernitat,
això és, el liberalisme, el socialisme i l’ateisme. Davant tanta efusió
de pecat a l’esberlada i estripada Cristianitat europea, van començar a
sorgir les reparacions i les expiacions catòliques. Tot plegat va
cristal·litzar en una de les devocions catòliques més populars: el
Sagrat Cor de Jesús. El Sagrat Cor de Jesús representava l’expiació dels
pecats moderns i el salvament dels fidels catòlics i l’Església de
Crist. Enmig de les pregàries devocionals, misses de sufragi per
l’expiació dels pecats, i pelegrinatges, va aparèixer la idea de
construir santuaris al Sagrat Cor de Jesús que fossin sufragat per les
almoines dels fidels en tant que expiació dels pecats propis i del món.
El primer santuari d’aquestes característiques va ser impulsat per Pius
IX a Roma l’any 1870. Aturat per l’annexió italiana de Roma, va ser
reprès el 1880 i acabat el 1887. Sant Joan Bosco i el seu apostolat del
Sagrat Cor de Jesús—un apostolat inicialment jesuític—foren crucials per
l’acabament del temple, avui encomanat a la família salesiana de don
Bosco.
La Sagrada Familia l’any 1920
En paral·lel al projecte de Roma, el 1873 la joveníssima III
República Francesa votava a l’assemblea nacional la llei que establia la
construcció del famós Sacré-Cœur del Montmartre parisenc. Amb el suport
de Pius IX, i emmarcat en el restabliment de l’ordre moral i en la
repressió posterior a la comuna revolucionària de París, el temple de
Montmartre també s’havia d’erigir per mitjà de les donacions dels
fidels, aquest cop amb patrocini estatal. Cal no oblidar que els canons
de la butte Montmartre van ser un dels primers escenaris
revolucionaris de la comuna de 1871. On va sobreabundar el pecat
revolucionari, l’ordre moral francès féu sobreabundar l’expiació
repressora.
I vet aquí que arribem a Barcelona, l’única ciutat del món juntament amb Mèxic D.F. que té dos temples expiatoris.
El temple expiatori del Sagrat Cor de Jesús al Tibidabo va néixer
gràcies a la Junta de Caballeros Católicos, que el 1886 va cedir els
terrenys de la muntanya a Sant Joan Bosco per construir-hi el temple que
expiés els pecats de Barcelona. La seva construcció va ser atzarosa:
primera pedra el 1902, dedicació el 1961. Tot i que el projecte original
era d’Enric Sagnier, la llarga durada de les obres ha propiciat el
poti-poti actual i l’abominable resultat que empastifa la pobra muntanya
del Tibidabo. Com al temple expiatori de Roma, la família salesiana
s’encarrega de la pastoral del temple i hi permet la joiosa expressió de
l’integrisme espanyolista més nostrat del catolicisme català.
Amb tot, com que el pecat modern sobreabundava a la Barcelona
vuitcentista, els catòlics catalans van sentir la necessitat de
construir un altre temple expiatori. En paral·lel a la
construcció expiatòria en l’amenaçant cimbell muntanyós i dominador del
Tibidado, aquest cop es va optar per ferir la trama urbana de
l’Eixample. L’any 1881 Josep Maria Bocabella, devotíssim de Sant Josep i
de la família cristiana, va comprar els terrenys per erigir un temple
expiatori dedicat a Jesús, Maria i Josep, models de la família com cal.
Com la resta de temples expiatoris, el projecte de la Sagrada Família
expiava els pecats mitjançant les almoines dels fidels—és d’admirar com
avui els japonesos i americans sufraguen l’expiació dels pecats dels
barcelonins. La resta de la història ja és coneguda amb Gaudí i
etcètera.
L’esperit catòlic de Moreta se sent torbat que la Sagrada Família no
sigui un lloc de culte com cal i s’hagi convertit en un parc temàtic
ocasionalment emprat per divinitzar el miles gloriosus del
catolicisme barceloní que ha estat Martínez Sistach. Per contra, el meu
esperit peculiar se sent torbat que la Sagrada Família simplement sigui.
No es tracta ja d’abordar el sempitern debat sobre el valor artístic i
arquitectònic de la continuació de l’obra de Gaudí, especialment quan es
fan els nyaps decoratius i litúrgics presents a l’interior del temple.
El gran problema és que en la nostra Barcelona secular(itzada), en la
nostra Rosa de Foc venuda al turisme neoliberal i al capitalisme de
borratxera, el catolicisme català estigui promovent la construcció d’un
temple per expiar els nostres pecats moderns. La Sagrada Família, ahir
com avui, continua ferint i insultant la trama urbana de la
Barcelona-Rosa de Foc. És lícit que Moreta vulgui reaprofitar el temple
expiatori, quasi acabat, per a la missió catòlica de tota la vida, que
és la de salvar ànimes i guiar-les; però, si-us-plau catòlics, deixeu
d’expiar per les nostres vides. Feu el que vulgueu, però no ens expieu. I
encara menys quan cada any l’integrisme catòlic barceloní renova la
missió de l’expiació dels pecats moderns amb la processó de Sant Josep
de la Muntanya, que culmina a la Sagrada Família amb tota pompa
cardenalícia. No oblidem que Sant Josep era i és els amors de
l’integrisme català, des de l’inspirador de la Sagrada Família a
l’egregi Francisco Canals Vidal, metafísic tomista teoritzador de la
vital intercessió de Sant Josep en la salvació del fidel modern. Ite ad Joseph!
Sagrada Família
A la façana original de la Sagrada Família l’expiació catòlica
barcelonina va necessitar de representar l’anarquista de la bomba,
emblema cimal del pecat modern. Entre el Sant Josep repressor i
l’anarquista alliberador, avui el catolicisme barceloní i català ha de
decidir com cicatritzar la ferida arrogant i vexatòria que el temple
expiatori de la Sagrada Família encarna. L’any 1965 ja ho van veure
clar; ara només cal que ho vegin clar l’any 2016. Després, tal volta,
podrem procedir al seu enderroc de salvació pública, a la seva coherent
lefebvrianització insular prelatíciament personal, a la secularització
museística de nyap post-gaudinià, o a la definitiva
disneylandització-sense-mitra d’aquesta Sagrada Família tan pecaminosa.
El Xalet del Catllaràs amb l'escala original. Foto: Cedida.
La primera fase de les obres de restauració de l'edifici del Xalet del
Catllaràs al Berguedà, dissenyat per Antoni Gaudí, està a punt de
finalitzar. Malgrat que el monument històric encara està lluny de tenir
un òptim estat de conservació, la inversió de 53.000 euros que s'hi ha
pogut realitzar ha estat un pas endavant molt important. Amb aquests
diners, ha explicat a NacióBerguedà l'alcalde de la
Pobla de Lillet, Vicenç Linares, s'ha pogut tornar a construir l'escala
original, una de les “joies” del xalet que, el 1971 es va modificar.
A banda, amb aquests diners provinents de la Diputació de Barcelona
també s'acabarà de posar una barana a l'escala i realitzar un tractament
molt especialitzat per a les humitats sobre el ciment. L'objectiu, ha
explicat l'alcalde, és anar fent petites obres que ajudin a recuperar
aquest element patrimonial però, el més important de tot, és que les
remodelacions es facin bé i d'acord amb les necessitats d'aquesta
instal·lació: “No hem d'oblidar que estem a 1.500 metres d'alçada; les
inclemències del temps fan moltes destrosses”.
Segons Linares, el proper pas d'aquesta restauració serà renovar la
coberta i els tancaments de portes i finestres. Això, ha dit, és “el més
prioritari” abans d'entrar a restaurar tots els interiors. De tot això,
ha indicat, l'arquitecte n'està calculant el cost, que en qualsevol cas
acostuma a augmentar, ja que els materials han de ser especialment
resistents al fred. Pel que fa al finançament, l'alcalde també ha
anunciat que el Xalet del Catllaràs es tornarà a presentar a la
convocatòria d'edifici singular, a la vegada que l'Ajutnament també
s'acollirà a les línies FEDER a través del Consell Comarcal del
Berguedà.
En total, es calcula que l'import de l'obra completa podria ascendir
fins als 400.000 euros, una quantitat que s'espera poder anar invertint
per fases, i a mesura que es puguin anar aconseguint les ajudes.
Projecte ambiciós
El Xalet del Catllaràs compta amb un pla d'usos força ambiciós ja que,
segons ha explicat l'alcalde en diverses ocasions, té la voluntat de
convertir-se en un Centre d'Interpretació de la Natura que pugui aplegar
investigació i recerca universitària. En aquest sentit, es preveu que
l'obra de Gaudí tingui en el seu interior una sala de documentació sobre
la mineria, una altra sobre les obres de Gaudí a la Pobla de Lillet, i
una sala polivalent. Per altra banda, també s'està estudiant la
possibilitat de funcionar a través d'energies renovables.
A més, l'alcalde també espera poder complementar aquesta activitat amb
un altre projecte d'estació d'esports de muntanya, de trail, de mountain
bike i de senderisme: “Voldríem que el Xalet del Catllaràs fos un
referent en el món de l'esport”.
Sigui com sigui, aquests projectes encara queden lluny i, malgrat que la
“feina de formigueta” continua, segons Linares, encara faltaran
diverses fases per poder adequar totalment la instal·lació.
L'escala del Xalet del Catllaràs que s'ha reconstruït. Foto: Cedida.
Natàlia Farré
