La Xina construeix el balcó de vidre més alt del planeta

La imponent estructura està suspesa a 400 metres d'altura i s'ha convertit en un dels miradors més imponents del món

                         

YOUTUBE

La Xina construeix el balcó de vidre més alt del planeta.

EL PERIODICO

Dilluns, 30 de maig del 2016 - 12:23 CEST
La Xina ha construït el balcó de vidre més alt del planeta. La imponent estructura, construïda al cor de la Xina en una vall pròxima a Pequín, busca marcar els seus visitants amb una experiència inoblidable.
La por a les altures se supera pas a pas en aquest particular escenari, perquè són molt imponents els gairebé 33 metres quadrats de terra completament transparent, suspès a 400 metres d'altura del monument.

ALS NÚVOLS

Aquesta megaconstrucció permet als que la visitin sentir el més semblant a la sensació d'estar als núvols que es pot sentir tenint els peus a terra. Dels visitants, molts aprofitaran l'experiència al màxim, i altres no deixaran de penedir-se d'haver-hi pujat.
El cert és que aquesta nova atracció turística xinesa ofereix unes impressionants vistes d'altura, per guardar a l'àlbum de fotos.

• Facebook 1
• Twitter
• Google+ 0

ÚLTIMES ESTAMPES

El Picasso octogenari que va celebrar l'erotisme

Una exposició al museu barceloní de l'artista reuneix l'aclaparadora sèrie '156 gravats', on la dona despullada és la gran protagonista

• 
• 
• 

• 
  

  Portatil Gasull
• 
• Mar al Folch

• 
  

Anna Abella

@annaabella66

Dijous, 26 de maig del 2016 - 21:14 CEST

        EL PERIODICO                                   

• 
• 
• 

• 

  Mar al Folch
• 

  Portatil Gasull
• 

• 
  

Un Degas rere un vidre, recolzat en una paret, amb el nas vermell, amb jaqué, fantasiejant, divertint-se, pensatiu, somiant, atònit… sempre envoltat de desinhibides prostitutes, utilitzat, com un voyeur que li presta els seus ulls, per un Picasso octogenari i nonagenari (entre 1968 i 1972), sabedor que ha perdut la «potència sexual però que li queda la potència creativa» per mostrar les seves fantasies. És el Picasso de la melancolia del desig frustrat i la virilitat perduda i «el Picasso de la mirada», explica amb fervor Claustre Rafart, comissària de l’exposició Els 156 gravats, que fins al 4 de setembre celebra l’erotisme que l’artista malagueny (1881-1973) va plasmar en aquestes estampes, els seus «últims» i aclaparadors exemples de genialitat i desmesura realitzats sobre coure.
  La sèrie és «com una pel·lícula de la seva vida», apunta Rafart, amb el tema dominant de la «dona despullada que es mostra de manera exhibicionista» però també amb el tema del pintor i la model en totes les seves variants i amb l’aparició de molts personatges. «És la sèrie de la citació, perquè dibuixa avantpassats, coetanis, a si mateix en autoretrats, el seu pare, les seves dones... i se cita amb la seva pròpia obra en referències a Les senyoretes d’Avinyó o a La Suite Vollard, i cita els seus referents, com Rembrandt, Goya, Ingres, Delacroix, Manet i, sobretot, Degas».
  Un Degas rere la mirada del qual Picasso entra en 38 de les 50 ocasions en què recrea estampes de bordells de la maison close, amb què rendeix homeatge al conte La maison Tellier, de Maupassant. Un Degas amb un físic molt semblant al del pare del pintor, que va tenir un paper molt important en els seus inicis com a artista, que així ho «reviu» en el gravat calcogràfic de la seva joventut i amb el qual, ara en la vellesa, tanca un cercle.
  Exposats cronològicament, són en realitat 155 gravats de la sèrie 156, una de les dues grans que Picasso va crear amb els germans impressors Piero i Aldo Crommelynck i que va ser editada per la galeria parisenca Louise Leiris el 1973.

"Picasso sembla voler lluitar contra el temps. Té encara moltes coses per dir ili queda poc ttemps", explica la comissària Claustre Rafart

La majoria mostren escenes abarrotades, però n’hi ha altres amb figures solitàries d’odalisques o en parella. S’aprecia en algunes «un punt tragicòmic i caricaturesc», revela Rafart, assenyalant-ne una en què comparteixen protagonisme una Venus a l’estil  de Tiziano amb un cupido reclinat sobre el seu sexe, tots dos adormits, el son dels quals no aconsegueix interrompre un músic esbojarrat mentre uns espectadors es fan un tip de riure.
  El valor de la sèrie 156 està a més, segons Rafart, en l’«impressionant lluïment tècnic del pintor gravador, que és el pintor creatiu, que va treballar en la majoria dels gravats amb incisió directa sobre la planxa, amb l’aiguafort com a tècnica dominant, però també amb aiguatinta al sucre o la punta seca».
  Bordells, alcavotes, odalisques, faunes, escenes bíbliques de Salomé, senyors del segle XVII, alguna evocació a Cleopatra, escenes de bany... Cada estampa «és un microcosmos», resumeix Rafart, on Picasso sembla «lluitar contra el temps perquè té encara tantes coses per dir i li queda tan poc temps... El cervell li corria més que la mà, necessitava explicar tot el que portava a dins». L’últim gravat, del 25 de març de 1972, un any abans de morir, mostra una dona amb un mirall. «L’última reflexió: la bellesa, el desig, la dona en la seva vida...».

TEMES

• Art
• Museu Picasso
• Pablo Picasso

• Facebook 1
• Twitter
• Google+ 1

Arquitectura de vida

Arquitectura de vida

Catalunya aspira a cridar l'atenció a la Biennal de Venècia amb un pavelló propi, en el qual fa lluir les millors intervencions socials creades l'última dècada

Una imatge de les instal·lacions audiovisuals del pavelló català de Venècia, ahir a la inauguració Foto: ACN.

Redacció - barcelona

El Punt-Avui                 

L'arquitectura pren vida al pavelló català de la Biennal de Venècia amb l'exposició Aftermath_Catalonia in Venice. Architecture beyond architects, que es va inaugurar ahir. El projecte està comissariat pel director de cinema Isaki Lacuesta i els arquitectes Jaume Prat i Jelena Prokopljevic. “Volíem ensenyar arquitectura des del punt de vista de l'usuari i fugir del moment que mostren els arquitectes amb edificis acabats i a punt d'estrenar, en el qual està tot net i no té vida”, explica Prokopljevic.

Isaki Lacuesta ha filmat els espais per mostrar com s'hi adapten els usuaris en el seu dia a dia

El pavelló posa en relleu, amb la complicitat del cinema de Lacuesta, set intervencions arquitectòniques públiques sensibles amb l'ús diari, els habitants i el medi ambient. “L'usuari és el que dóna el veredicte final d'una obra. El cinema era una bona manera d'analitzar aquest procés i representar-ho”, considera Prokopljevic. Més enllà de les imatges, també es poden escoltar els sons que genera aquesta arquitectura. “Ens ha agradat també mostrar so perquè normalment a les exposicions d'arquitectura no se senten els edificis.”
Històries que passen dins de les set obres d'arquitectura. Aquest és el punt fort de l'exposició, diu Jaume Prat. El comissari subratlla que no volien fer “un esforç descriptiu en el sentit convencional, sinó demostrar que totes aquestes operacions que fan els arquitectes serveixen per millorar la ciutat, per crear llocs i perquè la gent visqui millor”. Les obres recollides a les instal·lacions audiovisuals es van dur a terme o van entrar en funcionament en el període més dur de la crisi econòmica.
Isaki Lacuesta ha assenyalat que una de les primeres idees que van tenir clares era que no hi hagués ni maquetes ni plànols, sinó que fos “una experiència sensorial”. “Hem fet realitat el somni de construir el nostre cinema. I l'espectador és el darrer muntador”, diu.
Visibles al món
El conseller de Cultura, Santi Vila, va remarcar ahir que aquest és l'any en el qual la presència catalana a la Biennal “té més força i és més important”, no només al pavelló propi, també a l'espanyol i a l'internacional. I el director de l'Institut Ramon Llull, Manuel Forcano, valorava que Venècia “dóna visibilitat a un sector important”. “Estem molt contents de disposar d'aquest aparador i de formar part d'un esdeveniment que per als nostres arquitectes és una porta oberta a noves oportunitats, nous contractes i que dóna a conèixer el nom de Catalunya”, va subratllar.

CITA AMB LA HISTORIETA

El Saló del Còmic corona Gaudí

El Torres i Jesús Alonso guanyen el Premi a Millor Obra en els guardons del certamen, que reconeix amb el Gran Premi Josep 

• 
• 

• Previous
• Next

• 
• 

                         

Anna Abella

@annaabella66

Divendres, 6 de maig del 2016 - 21:00 CEST
EL PERIODICO
                                           

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

• 
  

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

• Previous
• Next

La història d’«un assassí que odia Gaudí i alhora l’estima», que davant l’empremta de l’arquitecte modernista se sent tan confós i aclaparat com el seu guionista, El Torres, s’ha alçat, amb dibuixos de Jesús Alonso Iglesias, amb el Premi a Millor Obra del Saló del Còmic de Barcelona. El seu títol: 'El fantasma de Gaudí' (Dibbuks), que bé podia ser, com revelaven els autors a l’àlbum, 'Trencadís', «fantàstic per a un assassí que fa miques les seves víctimes i que està obsessionat amb l’artista». El certamen ha coronat a més, amb el Gran Premi a la trajectòria, dotat amb 10.000 euros, un històric del 'TBO', Josep Maria Blanco Ibarz (Barcelona, 1926), dibuixant, entre d’altres, de més de 500 historietes de 'La familia Ulises', mítica sèrie que ell va il·lustrar des del 1969, quan Benejam ja no va poder fer-ho, però que en un gest que el defineix mai va voler firmar per respecte al seu mestre.
Segons El Torres, en 'El fantasma de Gaudí', un 'thriller' policíac amb intriga, terror, passió i bogeria, hi ha «la necessitat de comprendre i la capacitat de fascinar-se, i la ràbia per no poder comprendre-ho tot», com les teories màgico-simbòliques i la «impressionant forma i presència que l’arquitecte universal dóna a Barcelona».  En la història, un assassí va deixant un rastre sagnant de cadàvers mutilats i torturats que van apareixent en emblemàtics edificis de Gaudí, el primer, a l’interior de la Casa Vicens, a Gràcia. En escenaris perfectament reconeixibles de la capital catalana, una caixera de supermercat, Antònia, salva un avi de ser atropellat i assegura que ha vist el fantasma de Gaudí.
Amb aquest premi, dotat amb 10.000 euros, 'El fantasma de Gaudí' (que també es publica en català) es va imposar en una disputada edició en la qual també figuraven com a finalistes obres dels premis nacionals Paco Roca, Alfonso Zapico, Santiago García i Luis Bustos i Juan Díaz Canales i d’autors com Daniel Torres, Álvaro Ortiz, Nadar, Jorge Carrión, Sagar i Rubén Pellejero.

HOMENATGE A BLANCO

El Gran Premi significa tot un homenatge per a Josep Maria Blanco, un dibuixant i guionista autodidacta que des dels seus inicis, als anys 50, fins a la seva jubilació va compaginar la feina de comptable en un banc amb la d’historietista. Després de passar per Bruguera i Toray va arribar al 'TBO', on la seva figura es va convertir en emblemàtica gràcies a sèries com 'Los Kakikus' i 'La familia Ulises', en la qual va agafar el relleu de Benejam conservant el seu estil i esperit. Allà va estar fins al 1983, quan va tancar la quarta etapa de la revista.
Com ell mateix ha explicat, Blanco solia freqüentar el cafè El Oro del Rhin, al qual solien acudir artistes. Allà –i també en qualsevol terrassa de les Rambles o assegut a la plaça de Catalunya– s’inspirava per als seus dibuixos en' els vianants i en qualsevol situació quotidiana que li cridés l’atenció. Molts anys després utilitzaria aquelles jornades d’observació per al volum d’estampes 'Barcelona de Blanco'. Amaníaco va recuperar fa un parell d’anys un llibre historietes inèdites d’'Otto, el cañón', creades el 1966 però que no van arribar a publicar-se al TBO.

SPIROU, MILLOR OBRA ESTRANGERA

El Premi a Millor obra estrangera se l'ha emportat ‘Una aventura de Spirou. El botones de verde caqui’, dels francesos Olivier Schwartz i Yann, publicada també per Dibbuks, que amb aquest àlbum ha començat a editar a Espanya la sèrie del cèlebre personatge, sempre acompanyat de Fantasio. La història guanyadora està ambientada el 1942, a la França ocupada, on Spirou, a més de grum de l'Hotel Moustic, que ha sigut requisat pels nazis, és membre de la resistència belga. Per la seva part, Fantasio treballa per al diari ‘Le Soir’.

JAVI DE CASTRO, AUTOR REVELACIÓ

L'Autor revelació, premi apadrinat per la Fundació Divina Pastora i dotat amb 3.000 euros, ha recaigut en el prometedor Javi de Castro (Lleó, 1990), que acaba de publicar ‘Que no, que no me muero’ (Modernito Books), amb guió de María Hernández Martí. Després de col·laborar en fanzins i autoeditar-se un propi, ‘Oiga mire’, és autor de ‘Sandía para cenar' (Thermozero) i ‘La última aventura’ (Dibbuks), amb el guionista Josep Busquet.

FANZÍN I PREMI DEL PÚBLIC 

‘Nimio’, realitzat per Anabel Colazo, Ferro, Luís Yang, María Ponce i Núria Tamarit, ha guanyat el guardó al Millor fanzín i la votació popular va premiar ‘Ekhö. Mundo espejo 3’ (Norma Editorial), d'Alessandro Barbucci i Christophe Arleston, que, amb humor i aventures, homenatja el cine clàssic de Hollywood.

TEMES

• Còmic
• Paco Roca
• Saló del Còmic 2016

                          

Totmedia

 

Esports

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar l'experiència de navegació i mostrar-li publicitat i continguts del seu interès. En continuar navegant, considerem que accepta el seu ús. Més informació

El Nou Camp Nou dissenyat per Ricardo Bofill i Arup Sport   |   FCB

Esports

El Camp Nou que hagués pogut ser i no serà

Aquest dimarts s'han presentat les maquetes dels projectes finalistes del Nou Camp Nou

per Adrià Soldevila 11 de Maig 2016 a les 10.44 h

El Barça i el Col·legi d'Arquitectes de Catalunya han posat a disposició de qualsevol ciutadà les vuit maquetes finalistes del projecte del Nou Camp Nou, així com les que van competir amb HOK + TAC Arquitectes pel Nou Palau Blaugrana.

Totmedia

La dels japonesos Nikken Sekkei i els catalans Pascual i Ausió Arquitectes no va ser l'única proposta que va agradar al Barça, al Comissionat de l'Espai Barça i al Col·legi d'Arquitectes. Les altres set propostes finalistes ho van ser per disposar, també, de característiques úniques i per ser aportades per despatxos d'arquitectes de primera línia mundial.

1. Nikken Sekkei + Pascual i Ausió Arquitectes (guanyador)




2. Ricardo Bofill Taller d'Arquitectura + Arup Sport




3. OAB + Gensler Sport




4. Populous + Mias Arquitectes + RCR Arquitectes




5. AFL + Mateo Arquitectura




6. HKS + COX + Batlle i Roig Arquitectes




7. IDOM + BIG + BAAS Arquitectes




8. AECOM + B720 Arquitectes




Des d'aquest dimarts i fins el proper 2 de juny, totes aquestes maquetes estaran a disposició de qualsevol persona interessada al mateix Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, Plaça Nova 5, en l'exposició Concurs Espai Barça: Nou Camp Nou i Nou Palau Blaugrana.