"Van trucar a la porta, Don Anton havia desaparegut"
Xita Sugranyes potser és l'única persona viva que va conèixer Gaudí i que va viure de prop la seva mort
Xita , filla de l'arquitecte Domènec Sugranyes, recorda Gaudí i el dia que va morir.
EL PERIODICO
CARLES COLS / BARCELONA
Dijous, 9 de juny del 2016 - 23:46 CEST
La mort d’Antoni Gaudí està a les hemeroteques i a les biografies, és clar, però també a la veu de Xita Sugranyes, que potser sigui l’únic testimoni viu d’aquell 7 de juny que un tramvia va atropellar l’arquitecte, home de rutines, que com cada tarda comprava La veu de Catalunya a la plaça d’Urquinaona i anava a peu fins a la Sagrada Família. «Jo era al llit i algú va trucar a la porta amb insistència». Nascuda el 1919, Sugranyes tenia prop de 7 anys. Vivia al número 25 de la ronda de Sant Pere. El seu pare era Domènec Sugranyes, llavors molt més que un deixeble de Gaudí, un jove reusenc en qui confiava. «Li van explicar que Don Anton havia desaparegut. Així li deia tothom, Don Anton». Van sortir a buscar-lo. Ella, és clar, es va quedar al llit.
Gaudí va morir al cap de tres dies, un 10 de juny, es va afanyar a destacar la premsa, com Jacint Verdaguer. Però el següent record que guarda aquesta dona encara molt vital no és ni el funeral ni la catàrtica reacció dels barcelonins, sinó el desconsol a casa, el seu pare plorós. «S’ha acabat, la Sagrada Família ja no es construirà».
La Xita («si us plau, no em digui Conxita, que mai m’ha agradat») va conèixer en vida Antoni Gaudí. A Reus, els Sugranyes tenien una pastisseria i allà, a l’obrador de l’establiment, s’organitzaven unes animades tertúlies intel·lectuals a les quals assistia Gaudí. Va ser en aquella rebotiga on va conèixer el pare de la Xita. «Aquest noi hauria de ser arquitecte, li deia a la meva àvia». Tenia un do amb el dibuix. I així va ser, de manera que, un cop a Barcelona, Gaudí i Sugranyes, amb la Sagrada Família en obres i col·laborant en altres projectes, anaven a passejar sovint a l’escullera i la Xita els acompanyava. «El recordo amb aquell abric llarg i vell, ficava la mà fins al fons de la butxaca i em treia uns cacauets».
«Un amic meu va veure l’altre dia a la tarda a Barcelona el senyor Antoni Gaudí, l’arrossegaven amb una corda al coll, tenia molt mal aspecte (cosa que és natural en el seu estat), estava bastant ben conservat (embalsamat), acabaven de desenterrar-lo. Els anarquistes sempre saben on es troba el pot de la bona confitura», va escriure el pintor, inspirat per l’exhumació de cadàvers de monges que aquells dies van convertir la ciutat en una capital macabra.
Sugranyes va tenir aquell dia una actuació valenta. Un altre grup va tornar al temple per dinamitar la façana del Naixement i enderrocar les torres. El pare de la Xita va sortir al pas i va aconseguir que en desistissin. Dos anys més tard, feble de salut, va morir.
La mort d’Antoni Gaudí està a les hemeroteques i a les biografies, és clar, però també a la veu de Xita Sugranyes, que potser sigui l’únic testimoni viu d’aquell 7 de juny que un tramvia va atropellar l’arquitecte, home de rutines, que com cada tarda comprava La veu de Catalunya a la plaça d’Urquinaona i anava a peu fins a la Sagrada Família. «Jo era al llit i algú va trucar a la porta amb insistència». Nascuda el 1919, Sugranyes tenia prop de 7 anys. Vivia al número 25 de la ronda de Sant Pere. El seu pare era Domènec Sugranyes, llavors molt més que un deixeble de Gaudí, un jove reusenc en qui confiava. «Li van explicar que Don Anton havia desaparegut. Així li deia tothom, Don Anton». Van sortir a buscar-lo. Ella, és clar, es va quedar al llit.
Gaudí va morir al cap de tres dies, un 10 de juny, es va afanyar a destacar la premsa, com Jacint Verdaguer. Però el següent record que guarda aquesta dona encara molt vital no és ni el funeral ni la catàrtica reacció dels barcelonins, sinó el desconsol a casa, el seu pare plorós. «S’ha acabat, la Sagrada Família ja no es construirà».
Gaudí i Domènec Sugranyes anaven a passejar a l'escullera, i amb ells, la filla del segon, la Xita.
L’IMPACTE DE LA MORT
Aquest és un record feliç. El temps sol polir les arestes. També amb un somriure explica el dia que el seu pare es va quedar penjat de la façana de la Pedrera. No va passar d’un ensurt. La mort de Gaudí, tot i això, va marcar un punt d’inflexió a la llar dels Sugranyes. El pare ja no va ser mai el mateix. Sense Gaudí, prosseguir les obres de construcció semblava un cim inabastable. Però encara va ser pitjor l’esclat de la guerra civil. El 20 de juliol de 1936, una turba de la FAI va entrar a la Sagrada Família. «La maqueta que van destruir l’havia fet el meu pare», recorda la Xita. Aquell va ser un dia terrible. Van cremar milers de documents i plànols. La tomba de Gaudí va patir danys, però almenys es van respectar les seves restes, en contra del desig que, en una cruel carta dirigida a Salvador Dalí, va expressar Pablo Picasso, un dels grans detractors del genial arquitecte.«Un amic meu va veure l’altre dia a la tarda a Barcelona el senyor Antoni Gaudí, l’arrossegaven amb una corda al coll, tenia molt mal aspecte (cosa que és natural en el seu estat), estava bastant ben conservat (embalsamat), acabaven de desenterrar-lo. Els anarquistes sempre saben on es troba el pot de la bona confitura», va escriure el pintor, inspirat per l’exhumació de cadàvers de monges que aquells dies van convertir la ciutat en una capital macabra.
Sugranyes va tenir aquell dia una actuació valenta. Un altre grup va tornar al temple per dinamitar la façana del Naixement i enderrocar les torres. El pare de la Xita va sortir al pas i va aconseguir que en desistissin. Dos anys més tard, feble de salut, va morir.
