Reproducció hiperrealista de la cúpula de la basílica de Sant Pere.
EL PERIODICO
Les dissenyadores italianes Eleonora Barbareschi i Alessandra Mantovani, sota el seu llum suspès amb una reproducció hiperrealista de la cúpula de la basílica de Sant Pere, en la Milan Design Week.
El temple canvia el forjat actual per una malla metàl·lica per augmentar la seguretat del recinte
Els residents a la zona critiquen que se separi encara més l'espai privat del públic
JOSEP GARCIA
EL PERIODICO
CRISTINA SAVALL / CARMEN JANÉ / BARCELONA
Dimecres, 13 d'abril del 2016 - 20:58 CEST El patronat de la Sagrada Família blindarà el perímetre del temple amb una tanca metàl·lica de 2,5 metres d’altura que envoltarà tota la construcció i que la protegirà d’accessos no desitjats. El tancament ja s’ha començat a construir en el tram del carrer de Provença i es preveu que estigui acabat a finals d’aquest any en una llarga operació que inclou diferents fases. L’objectiu, segons han informat fonts del temple, que desvinculen l’adopció de la nova mesura de protecció de l’amenaça del terrorisme gihadista, és preservar i augmentar la seguretat dels visitants i també la dels mateixos treballadors del recinte religiós i monumental, que rep cada any uns quatre milions de visitants.
El gran temple que va projectar l’arquitecte Antoni Gaudí està protegit actualment, en certs trams, per un forjat d’estil modernista de vares molt àmplies que permet passar tranquil·lament un braç de costat a costat. Només a la part de l’absis existeix una trama semblant a la que s’està començant a instal·lar ara.
Les obres del carrer de la Marina començaran pel punt d’informació i les taquilles, i conclouran a l’edifici de les escoles parroquials a finals de juny, quan el curs escolar ja s’hagi acabat. La intenció és que tot el procés no afecti el flux de visitants, que augmenta coincidint amb el bon temps.
UNA TRAMA DE METALL
La nova protecció consisteix en una trama de metall expandit que tècnicament rep el nom de deployé i que es fa servir, com a mètode de protecció, en recintes industrials, domèstics i escolars, o en automoció. La trama té diferents dissenys de malla, segons les dimensions i la forma dels forats. La que s’està col·locant a la Sagrada Família és de ferro i no permet ni l’escalada ni tampoc el pas d’objectes més enllà d’un cable. Tampoc hi entra una mà, com passava fins ara.
I és que la junta eclesiàstica que dirigeix la construcció de la basílica, que es finança a través de les donacions i la venda d’entrades, es pren molt seriosament la seguretat del recinte, tot i no haver rebut amenaces expresses. A la web del temple s’avisa que «el visitant serà sotmès al control de bosses, motxilles, equipatges i efectes personals».
En cas que es detecti un objecte prohibit, aquest pot ser requisat fins a la sortida o es pot denegar l’accés del visitant al recinte. I es prohibeix explícitament «la celebració d’actes reivindicatius» a l’interior del perímetre.
REDUCCIÓ DE LA VISIBILITAT
La nova reixa, recomanada per una companyia especialitzada en seguretat, evitarà que un visitant que hagués accedit al recinte amb les seves pertinences controlades pugui rebre nous objectes d’altres persones situades a l’exterior. La trama metàl·lica és més opaca i resta bona part de la visibilitat que actualment té l’edifici des de l’exterior, una queixa que ja han expressat alguns veïns.
«És separar encara més l’espai privat de l’espai públic i fomentar l’aïllament de l’edifici», explica Joan Balanyac, membre de l’Associació de Veïns de la Sagrada Família. «Hi ha molta gent que es fa la foto des de fora del temple, i això ho posa més difícil», afegeix.
ENDERROCAR MURS
En altres punts de la ciutat, com al Camp Nou, a les Corts, o a l’illa de cases del Seminari Conciliar, a l’Eixample, s’ha intentat que les tanques de seguretat afectessin el mínim possible la visibilitat del recinte que protegien. En el cas del Seminari, es van derruir els antics murs de pedra per incorporar-hi un forjat de disseny i mostrar així els jardins.
Les obres per erigir la nova protecció de la Sagrada Família obliguen a ocupar un metre de la vorera d’ús públic, cosa que dificulta encara més la mobilitat dels vianants, especialment durant els mesos de gran afluència de turistes.
El canvi de la tanca ha comptat amb el beneplàcit de l’Ajuntament de Barcelona. Des del consistori afirmen que la junta del temple catòlic els va comunicar el començament de les obres i que l’afectació a la via pública ha sigut coordinada amb l’ajuntament.
Cadaqués és el municipi de l’Alt Empordà, situat més al costat oriental de la Península del Cap de Creus, el primer que veu sortir el sol. Es troba enmig de massissos rocallosos que el van deixar fins finals del s. XIX pràcticament amb el mar com a única sortida. De l’antiga vila fortificada queden un Baluard, que actualment acull l’Ajuntament, i un portal d’arc rebaixat que donava a la platja. En el punt més alt del nucli antic trobem l’Església Santa Maria, des d’on es contemplen els seus carres laberíntics de cases blanques. La relació Cadaqués-art s’estableix a través del pintor Salvador Dalí, que es va construir una casa a la Badia de Portlligat. Anys abans, però, Cadaqués ja era el lloc triat per intel·lectuals i artistes per passar temporades, fet que li van donar prestigi i renom.
Els guàrdies de seguretat el van reduir i el van tapar amb una
manta dins del temple
CRISTINA SAVALL / BARCELONA
EL PERIODICO
Dimarts, 12 d'abril del 2016 - 12:51 CEST
Un home es va despullar diumenge al matí davant la façana del Naixement del carrer Marina, va començar a córrer cap a l'entrada de la Sagrada Família i va aconseguir burlar el control d'accés fins a arribar a l'interior del temple. Allà va ser reduït i tapat amb una manta per tres guàrdies de seguretat.
El protagonista del succés és un ciutadà francès que estava fora de control, presumptament sota els efectes d'estupefaents. "El personal de seguretat va reaccionar ràpidament, el va reduir i el va posar a disposició dels Mossos. En pocs minuts l'individu va ser atès pels serveis sanitaris i traslladat en ambulància a un centre hospitalari", explica un portaveu de la Sagrada Família.
Testimonis presencials consideren que l'home es va poder colar d'aquesta manera perquè els diumenges aquest tram del carrer de Marina es converteix en zona de vianants i els espectacles al carrer van captar l'atenció dels vianants, de manera que gairebé ningú es va adonar que un home es despullava a la vorera.
"Almenys, era evident que no portava cap arma", comenta un dels visitants que eren dins del temple. La direcció de la basílica assegura que destina molts mitjans a la seguretat i que està revisant els fets per evitar que tornin a passar.
L'arquitecte Rafael Moneo ha sigut guardonat amb el Premio Nacional de Arquitectura 2015 per la qualitat de la seva obra, reconeguda internacionalment, per la seva contribució al pensament arquitectònic i pel seu magisteri a les universitats més prestigioses de tot el món.
El Nacional de Arquitectura, dotat amb 60.000 euros, és promogut pel Ministeri de Foment, que ha concedit el guardó a proposta d'un jurat, amb la presidència honorífica de la ministra de Foment, Ana Pastor. Nascut a Tudela (Navarra) el 1937, Rafael Moneo va estudiar a l'Escola d'Arquitectura de Madrid, on es va titular el 1961. El 1970 va obtenir la càtedra d'Elements de Composició de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona i el 1980 es va encarregar de la de Madrid fins al 1985, any en què va ser nomenat president de l'Escola de Disseny de la Universitat de Harvard, càrrec que va mantenir fins al 1990.
AMPLIACIÓ DEL PRADO
Entre els últims projectes de Moneo, actualment professor a Harvard, destaca l'ampliació del Museu del Prado (2007); l'edifici LISE (Laboratori per a ciències i enginyeries) a la Universitat de Harvard, Cambridge (2007); el Museu del Teatre Romà a Cartagena (2008); la Biblioteca per a la Universitat de Deusto (2009), els Laboratoris per a Novartis a Basilea, Suïssa (2009), i el Kursaal de Sant Sebastià. A Barcelona, l'arquitecte navarrès ha dissenyat L'Auditori, l'Hotel Mercer, on va recuperar un edifici gòtic, i (juntament amb Manuel de Solà-Morales) l'edifici de L'Illa Diagonal.
També destaquen entre els seus projectes el centre cívic La Romareda, a Saragossa (2010); un Laboratori de Ciències per a la Universitat de Colúmbia, Nova York (2010); la parròquia Riberas de Loiola a Sant Sebastià (2011); el Centre de Congressos a Toledo (2012); un Centre de Neurologia i Psicologia a la Universitat de Princeton, Nova Jersey (2014); i el Museu Universitat de Navarra a Pamplona (2008-2014).
L'activitat de Moneo com a arquitecte va acompanyada per la que desenvolupa com a conferenciant i crític. Cofundador de la revista 'Arquitecturas Bis', els seus articles s'han publicat en nombroses revistes professionals i s'han presentat en exposicions i conferències a diferents llocs del món.
El 2005 va publicar 'Inquietud teórica y estrategia proyectual en la obra de ocho arquitectos contemporáneos', llibre traduït a set idiomes, i el setembre del 2010 van sortir a la llum les obres 'Apuntes sobre 21 obras' i 'Remarks on 21 works'.
PRITZKER I PRÍNCEP D'ASTÚRIES
Moneo ha rebut nombroses distincions, entre altres el premi Pritzker d'Arquitectura el 1996 i la Medalla d'Or del Royal Institute of British Architects el 2003.
Elegit acadèmic de Belles Arts el 1997, va prendre possessió de la seva plaça a començaments del 2005. Un any després el Consell Superior dels Col·legis d'Arquitectes d'Espanya li va entregar la Medalla d'Or de l'Arquitectura Espanyola i el 2012 va obtenir el premi Príncep d'Astúries de les Arts. El jurat ha estat compost per Juan Navarro Baldeweg (Premio Nacional de Arquitectura 2014), Lluís Clotet (Premio Nacional de Arquitectura 2010), Simón Marchán Fiz, Jordi Bonet i Armengol, Ángela García de Paredes Falla i Rafael de La-Hoz Castanys.
L'artista reflexiona sobre aquestes construccions i paisatges que parlen del temps i de la memòria en una exposició itinerant
La Fundació Vila Casas té un projecte de curt recorregut encara però de gran abast i interès: Itiner’ART. Ofereix exposicions itinerants de part de les obres que disposa d’autors contemporanis catalans i forans, que mantenen una estreta relació amb el territori. És una bona manera de projectar la col·lecció Vila Casas, és una magnífica manera de donar a conèixer l’obra d’artistes en un moment de gran dificultat i també és una manera de crear una relació fecunda, rica, entre diferents centres d’art de tot arreu del país.
Entre els artistes que itineren la seva obra amb aquest projecte hi trobem Jordi Fulla (Igualada, 1967), amb les seves pintures de cabanes de pedra, que ell anomena llindars. Són els ‘llindars en el punt immòbil del món que gira’ una exposició que ens acosta a un paisatge i una manera de mirar-lo, de viure’l i d’on en neixen reflexions i idees que ens interroguen sobre la nostra vida d’avui.
D’entrada, la informació que tenim d’aquest projecte és aquesta que explica el pintor en el programa de mà:
«Quan recorria el territori per treballar en l’elaboració d’uns mapes, se’m feren evidents unes petites construccions que, si bé no m’eren desconegudes, sí que em sorprenien per la seva quantitat arreu del paisatge i pel misteri que desprenien com a contenidors de memòria. Memòria del paisatge i memòria de l’activitat humana desplegada durant segles. Testimonis que parlen en veu baixa del temps i la relació de l’home amb el seu entorn»
En una d’aquestes exposicions itinerants, al centre d’art Can Manyé d’Alella, vam acompanyar el pintor en una visita comentada. Aquestes són les notes preses d’aquell viatge cap a un món d’artifici, estètic, preciosista, en el qual Fulla ens proposa un anar més silent, més lent, pedra sobre pedra, encaixant, enmig d’un paisatge natural que s’acaba, que vol dir la fi d’una activitat humana i d’una cultura constructiva sostenible i justa en les seves necessitats, que fuig de l’ostentació, que és part d’un tot amb gran naturalitat.
‘Fa trenta anys que vaig començar a donar voltes sobre aquest projecte, tot recollint noms per a uns mapes cartogràfics del territori. I em vaig adonar que hi havia moltíssimes construccions de pedra seca, milers, per tot arreu. Em va inquietar la imatge d’aquestes cabanes. Eren petits reductes que es vinculaven amb el pensament.’
‘Petites construccions obertes, sense porta, que es van ficar en el meu pensament, i que van anar madurant, com aquelles paraules no dites o aquells sons que no hem sabut interpretar… Imatges fascinadores que se’m van incrustar en el cervell i que trenta anys després van començar a sortir. Com va anar? Em vaig comprar una caseta a la comarca de la Segarra i en aquell paisatge les cabanes de pedra van tornar a aparèixer. I se’m va activar el ressort.’
‘Una cabana de pedra és un espai ideal de pensament. Té una doble pell. De sempre artistes diversos s’han tancat en barraques tot cercant un espai que propiciés les condicions necessàries per a crear.’
‘Aquell paisatge de la Segarra vaig començar a passejar-lo, primer al voltant de la casa, després cada vegada allunyant-me més. I a mesura que m’allunyava, més cabanes apareixien. I les vaig anar fotografiant. Vaig acumular molt de material.’
‘Volia entrar amb tranquil·litat en aquest projecte, entrar-hi des de la reflexió. De manera que em vaig posar a pintar amb pintura acrílica cabanes que m’havien quedat al pensament. Pedra sobre pedra, com ha fet l’home per a construir les barraques. Vaig pintar cada barraca una per una, pedra sobre pedra. No volia catalogar les barraques sinó construir-les, una per una, amb tota fidelitat. És laboriós. La pintura dóna aquest pas del temps. I és el que volia fer, construir d’una forma sistemàtica i tranquil·la que em permetés pensar.’
‘Què s’amaga darrere cada construcció? Pintar pedra a pedra et permet construir la barraca de nou. I això et permet entrar en un buit, mental.’
‘La mirada és el sentit més pervers que tenim. I avui en dia estem impactats per tantes imatges que ens costa saber mirar i discernir. Tot és molt complex. Les coses no tenen claredat.’
‘Un altre conflicte que tenim els humans és el pas del temps. Com el mesurem?’
‘Després d’una primera fase de documentació, molt metòdica, vaig començar a pintar peces més grans, a partir de qüestionaments puntuals: la segona pell era més flagrant en les cabanes que tenien un forat al sostre, perquè implicava una connexió amb l’exterior, cap al cel. I entrar en una d’aquelles cabanes em provocava un sentiment de protecció i al mateix temps d’expansió del pensament cap a l’exterior.’
‘Les cabanes surten del mateix territori, germinant cap enfora. Són pedra sobrera. Són construccions marcades per la fatalitat: el camp cultivat tenia un excedent de pedres que es reubicaven i servien per fer els murs de pedra dels marges o per a fer les cabanes per protegir-se. Es van configurar com una cosa útil. Aquestes construccions ancestrals han canviat molt poc amb el temps. I avui per primera vegada en la història, aquestes construccions no són necessàries.’
‘La pintura també serveix per rescatar històries.’
(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)
