divendres, 10 de juny del 2016

"Van trucar a la porta, Don Anton havia desaparegut"

"Van trucar a la porta, Don Anton havia desaparegut"

Xita Sugranyes potser és l'única persona viva que va conèixer Gaudí i que va viure de prop la seva mort


Xita , filla de l'arquitecte Domènec Sugranyes, recorda Gaudí i el dia que va morir.
EL PERIODICO
CARLES COLS / BARCELONA
Dijous, 9 de juny del 2016 - 23:46 CEST
La mort d’Antoni Gaudí està a les hemeroteques i a les biografies, és clar, però també a la veu de Xita Sugranyes, que potser sigui l’únic testimoni viu d’aquell 7 de juny que un tramvia va atropellar l’arquitecte, home de rutines, que com cada tarda comprava La veu de Catalunya a la plaça d’Urquinaona i anava a peu fins a la Sagrada Família. «Jo era al llit i algú va trucar a la porta amb insistència». Nascuda el 1919, Sugranyes tenia prop de 7 anys. Vivia al número 25 de la ronda de Sant Pere. El seu pare era Domènec Sugranyes, llavors molt més que un deixeble de Gaudí, un jove reusenc en qui confiava. «Li van explicar que Don Anton havia desaparegut. Així li deia tothom, Don Anton». Van sortir a buscar-lo. Ella, és clar, es va quedar al llit.
Gaudí va morir al cap de tres dies, un 10 de juny, es va afanyar a destacar la premsa, com Jacint Verdaguer. Però el següent record que guarda aquesta dona encara molt vital no és ni el funeral ni la catàrtica reacció dels barcelonins, sinó el desconsol a casa, el seu pare plorós. «S’ha acabat, la Sagrada Família ja no es construirà».

Gaudí i Domènec Sugranyes anaven a passejar a l'escullera, i amb ells, la filla del segon, la Xita.

La Xita («si us plau, no em digui Conxita, que mai m’ha agradat») va conèixer en vida Antoni Gaudí. A Reus, els Sugranyes tenien una pastisseria i allà, a l’obrador de l’establiment, s’organitzaven unes animades tertúlies intel·lectuals a les quals assistia Gaudí. Va ser en aquella rebotiga on va conèixer el pare de la Xita. «Aquest noi hauria de ser arquitecte, li deia a la meva àvia». Tenia un do amb el dibuix. I així va ser, de manera que, un cop  a Barcelona, Gaudí i Sugranyes, amb la Sagrada Família en obres i col·laborant en altres projectes, anaven a passejar sovint a l’escullera i la Xita els acompanyava. «El recordo amb aquell abric llarg i vell, ficava la mà fins al fons de la butxaca i em treia uns cacauets».

L’IMPACTE DE LA MORT

Aquest és un record feliç. El temps sol polir les arestes. També amb un somriure explica el dia que el seu pare es va quedar penjat de la façana de la Pedrera. No va passar d’un ensurt. La mort de Gaudí, tot i això, va marcar un punt d’inflexió a la llar dels Sugranyes. El pare ja no va ser mai el mateix. Sense Gaudí, prosseguir les obres de construcció semblava un cim inabastable. Però encara va ser pitjor l’esclat de la guerra civil. El 20 de juliol de 1936, una turba de la FAI va entrar a la Sagrada Família. «La maqueta que van destruir l’havia fet el meu pare», recorda la Xita. Aquell va ser un dia terrible. Van cremar milers de documents i plànols. La tomba de Gaudí va patir danys, però almenys es van respectar les seves restes, en contra del desig que, en una cruel carta dirigida a Salvador Dalí, va expressar Pablo Picasso, un dels grans detractors del genial arquitecte.
«Un amic meu va veure l’altre dia a la tarda a Barcelona el senyor Antoni Gaudí, l’arrossegaven amb una corda al coll, tenia molt mal aspecte (cosa que és natural en el seu estat), estava bastant ben conservat (embalsamat), acabaven de desenterrar-lo. Els anarquistes sempre saben on es troba el pot de la bona confitura», va escriure el pintor, inspirat per l’exhumació de cadàvers de monges que aquells dies van convertir la ciutat en una capital macabra.
Sugranyes va tenir aquell dia una actuació valenta. Un altre grup va tornar al temple per dinamitar la façana del Naixement i enderrocar les torres. El pare de la Xita va sortir al pas i va aconseguir que en desistissin. Dos anys més tard, feble de salut, va morir. 
Publicat per a Cap comentari:

Gaudí, el petroli de Barcelona

90 anys de la mort d'un arquitecte genial

Gaudí, el petroli de Barcelona

Més de 8,2 milions de visites a l'any, a preus per sobre del barem internacional, converteixen l'obra de Gaudí en un negoci incomparable

                         
Gaudí, el petroli de Barcelona
DANNY CAMINAL
EL PERIODICO                         
CARLES COLS / BARCELONA
Dijous, 9 de juny del 2016 - 20:39 CEST
Gaudí, el petroli de Barcelona
RICARD CUGAT
Avui fa noranta anys de la mort d’Antoni Gaudí, Don Anton, com li deien els seus col·laboradors i amics, i Antonia Samdi, segons la fitxa que inicialment li van obrir a l’Hospital de la Santa Creu, com si fos la indigent dona barbuda. Un comboi de la línia 30 del tramvia el va malferir el 7 de juny, anant cap a la Sagrada Família. Era la més fidel representació del geni despreocupat per la seva imatge, alguna vegada vist amb una tassa a la mà demanant donatius per a les obres del temple, perquè no en va estava concebut com un temple expiatori dels pecats. Al cap de 90 anys, Gaudí és una indústria, pel nombre de visitants que sumen les seves obres, 8,2 milions el 2015, però sobretot pels preus que estan disposats a pagar, molt per sobre de qualsevol barem internacional.

inRead invented by Teads

La Capella Sixtina, 16 euros; la Torre Eiffel, 17, i la Sagrada Família, amb accés a les torres, 29

La visita als Museus Vaticans, no cal dir que amb la Capella Sixtina inclosa, costa 16 euros. Pujar a la Torre Eiffel, 17. La inabastable pinacoteca del Prado es pot disfrutar per 16 euros. L’Alhambra, 14 euros. La Barcelona de Gaudí juga en una altra divisió. L’entrada més senzilla a la Pedrera costa 20,5 euros, però la més completa, amb vistes nocturnes sobre el passeig de Gràcia, puja fins als 39 euros. L’any passat, la també coneguda com a Casa Milà va superar còmodament la barrera del milió de visitants. A tres carrers d’allà hi ha la Casa Batlló, durant un temps una mica ignorada, fins que la família Bernat la va comprar el 1993. Allò va ser gairebé com comprar una mina d’or. Les entrades, si es calcula el preu per metre quadrat visitable, són de les més cares de la ciutat, de 22,5 a 36 euros.

N’hi ha prou amb una calculadora per fer números de la lucrativa trajectòria a la qual va posar fi aquell tramvia a la confluència de la Gran Via amb el carrer de Bailèn. Hi hauria pogut haver més obres de Gaudí, però són com els quadros de Vermeer, que només en va pintar una trentena i això els fa encara més excepcionals. Potser això s’entén més bé si s’entra a la web de la Casa Vicens, obra també de Gaudí, al carrer de les Carolines. Fa un parell d’anys la va adquirir per 30 milions una filial de la societat andorrana Mora Banc Grup.
La informació disponible a la web es redueix bàsicament a dos missatges: obrirà aviat al públic i, sobretot, que no està en venda. Sembla que per internet també corre qui tracta de vendre-la sense ser-ne el propietari. La qüestió, però, és que aquest any la Casa Vicens se sumarà a la llista del Gaudí visitable i, segurament, amb èxit, perquè per allà hi passen cada dia turistes que es conformen a fotografiar la lona que cobreix la façana durant les obres, una imatge bastant còmica.

Gijs van Hensbergen, hispanista i devot gaudinista, pronostica que el final de les obres del temple multiplicarà el flux de visitants

El relat sobre aquesta gallina dels ous d’or mereix un punt i a part amb la Sagrada Família. Aquesta setmana, darrere de la notícia de la commemoració de la mort del geni, es presenta un altre llibre sobre el temple, La Sagrada Família, el paraíso terrenal de Gaudí. L’autor és l’hispanista holandès Gijs van Hensbergen, protestant fascinat per les tècniques de l’arquitecte, «100 anys avançat al seu temps», però, pel que fa al cas, veu premonitòria del que li caurà al damunt a Barcelona d’aquí 10 anys, quan es preveu que acabin les obres de construcció d’aquella «Bíblia de pedra» que va concebre Gaudí.
«Més de tres milions de persones visiten un edifici en obres, un fet insòlit arreu del món». Ve a profetitzar que a partir del 2026, quan la Sagrada Família ja sigui l’edifici més alt, els visitants creixeran, qui sap si geomètricament, amb tot el que això comporta. Les agències de turisme de tot el món hauran de renovar els catàlegs.

La riquesa que genera Gaudí no evita que les escoles públiques d'arquitectura visquin gairebé en una indigència molt gaudiniana

CONSERVACIÓ

¿Això hauria de ser motiu de preocupació? Una primera resposta la dóna el Palau Güell, Gaudí en mans públiques propietat de la Diputació de Barcelona. No té el ganxo de les atrevides obres del passeig de Gràcia, però per raons de conservació l’aforament diari a l’estiu es limita a 1.500 persones, 1.250 a l’hivern. Els tècnics creuen que mereix el mateix tracte que les coves d’Altamira o la tomba de Nefertari, sensibles a l’excés d’alè humà. Un punt de vista a tenir en compte.
Si se’n vol un altre de més incisiu, hi ha la reflexió de Xavier Monteys, catedràtic d’Arquitectura i veu tan incòmoda com necessària. «M’agradaria saber quant guanya la Casa Batlló i quant destina a beques, simposis i publicacions. Ja responc jo mateix: zero». En una ciutat que viu del seu extraordinari jaciment arquitectònic, les escoles públiques d’aquesta disciplina acadèmica tenen «un pressupost ridícul», i encara més, «la UPC està en bancarrota». «La ciutat de Gaudí no inverteix ni en talent ni en investigació arquitectònica», retreu Monteys. «Que no hi hagi –afegeix– una convocatòria anual de beques amb diners privats, a l’estil de la Fundació Graham als EUA, és una mostra del provincianisme botiguer d’aquesta ciutat, que no es mereix Gaudí».
Difícilment d’aquí 10 anys el diagnòstic serà millor.
TEMES
Publicat per a Cap comentari:

dilluns, 30 de maig del 2016

La Xina construeix el balcó de vidre més alt del planeta

La Xina construeix el balcó de vidre més alt del planeta

La imponent estructura està suspesa a 400 metres d'altura i s'ha convertit en un dels miradors més imponents del món

                         
La Xina construeix el balcó de vidre més alt del planeta.
EL PERIODICO
Dilluns, 30 de maig del 2016 - 12:23 CEST
La Xina ha construït el balcó de vidre més alt del planeta. La imponent estructura, construïda al cor de la Xina en una vall pròxima a Pequín, busca marcar els seus visitants amb una experiència inoblidable.
La por a les altures se supera pas a pas en aquest particular escenari, perquè són molt imponents els gairebé 33 metres quadrats de terra completament transparent, suspès a 400 metres d'altura del monument.

ALS NÚVOLS

Aquesta megaconstrucció permet als que la visitin sentir el més semblant a la sensació d'estar als núvols que es pot sentir tenint els peus a terra. Dels visitants, molts aprofitaran l'experiència al màxim, i altres no deixaran de penedir-se d'haver-hi pujat.
El cert és que aquesta nova atracció turística xinesa ofereix unes impressionants vistes d'altura, per guardar a l'àlbum de fotos.
Publicat per a Cap comentari:

divendres, 27 de maig del 2016

El Picasso octogenari que va celebrar l'erotisme

ÚLTIMES ESTAMPES

El Picasso octogenari que va celebrar l'erotisme

Una exposició al museu barceloní de l'artista reuneix l'aclaparadora sèrie '156 gravats', on la dona despullada és la gran protagonista


  • El Picasso octogenari que va celebrar l'erotisme
    Portatil Gasull
  • El Picasso octogenari que va celebrar l'erotisme
  • Mar al Folch

Anna AbellaAnna Abella
@annaabella66
Dijous, 26 de maig del 2016 - 21:14 CEST

         EL PERIODICO                                   
  • El Picasso octogenari que va celebrar l'erotisme
  • El Picasso octogenari que va celebrar l'erotisme
  • El Picasso octogenari que va celebrar l'erotisme

Un Degas rere un vidre, recolzat en una paret, amb el nas vermell, amb jaqué, fantasiejant, divertint-se, pensatiu, somiant, atònit… sempre envoltat de desinhibides prostitutes, utilitzat, com un voyeur que li presta els seus ulls, per un Picasso octogenari i nonagenari (entre 1968 i 1972), sabedor que ha perdut la «potència sexual però que li queda la potència creativa» per mostrar les seves fantasies. És el Picasso de la melancolia del desig frustrat i la virilitat perduda i «el Picasso de la mirada», explica amb fervor Claustre Rafart, comissària de l’exposició Els 156 gravats, que fins al 4 de setembre celebra l’erotisme que l’artista malagueny (1881-1973) va plasmar en aquestes estampes, els seus «últims» i aclaparadors exemples de genialitat i desmesura realitzats sobre coure.
  La sèrie és «com una pel·lícula de la seva vida», apunta Rafart, amb el tema dominant de la «dona despullada que es mostra de manera exhibicionista» però també amb el tema del pintor i la model en totes les seves variants i amb l’aparició de molts personatges. «És la sèrie de la citació, perquè dibuixa avantpassats, coetanis, a si mateix en autoretrats, el seu pare, les seves dones... i se cita amb la seva pròpia obra en referències a Les senyoretes d’Avinyó o a La Suite Vollard, i cita els seus referents, com Rembrandt, Goya, Ingres, Delacroix, Manet i, sobretot, Degas».
  Un Degas rere la mirada del qual Picasso entra en 38 de les 50 ocasions en què recrea estampes de bordells de la maison close, amb què rendeix homeatge al conte La maison Tellier, de Maupassant. Un Degas amb un físic molt semblant al del pare del pintor, que va tenir un paper molt important en els seus inicis com a artista, que així ho «reviu» en el gravat calcogràfic de la seva joventut i amb el qual, ara en la vellesa, tanca un cercle.
  Exposats cronològicament, són en realitat 155 gravats de la sèrie 156, una de les dues grans que Picasso va crear amb els germans impressors Piero i Aldo Crommelynck i que va ser editada per la galeria parisenca Louise Leiris el 1973.

"Picasso sembla voler lluitar contra el temps. Té encara moltes coses per dir ili queda poc ttemps", explica la comissària Claustre Rafart

La majoria mostren escenes abarrotades, però n’hi ha altres amb figures solitàries d’odalisques o en parella. S’aprecia en algunes «un punt tragicòmic i caricaturesc», revela Rafart, assenyalant-ne una en què comparteixen protagonisme una Venus a l’estil  de Tiziano amb un cupido reclinat sobre el seu sexe, tots dos adormits, el son dels quals no aconsegueix interrompre un músic esbojarrat mentre uns espectadors es fan un tip de riure.
  El valor de la sèrie 156 està a més, segons Rafart, en l’«impressionant lluïment tècnic del pintor gravador, que és el pintor creatiu, que va treballar en la majoria dels gravats amb incisió directa sobre la planxa, amb l’aiguafort com a tècnica dominant, però també amb aiguatinta al sucre o la punta seca».
  Bordells, alcavotes, odalisques, faunes, escenes bíbliques de Salomé, senyors del segle XVII, alguna evocació a Cleopatra, escenes de bany... Cada estampa «és un microcosmos», resumeix Rafart, on Picasso sembla «lluitar contra el temps perquè té encara tantes coses per dir i li queda tan poc temps... El cervell li corria més que la mà, necessitava explicar tot el que portava a dins». L’últim gravat, del 25 de març de 1972, un any abans de morir, mostra una dona amb un mirall. «L’última reflexió: la bellesa, el desig, la dona en la seva vida...».
TEMES
Publicat per a Cap comentari:

Arquitectura de vida

Arquitectura de vida

Catalunya aspira a cridar l'atenció a la Biennal de Venècia amb un pavelló propi, en el qual fa lluir les millors intervencions socials creades l'última dècada

- barcelona
El Punt-Avui                 
L'arquitectura pren vida al pavelló català de la Biennal de Venècia amb l'exposició Aftermath_Catalonia in Venice. Architecture beyond architects, que es va inaugurar ahir. El projecte està comissariat pel director de cinema Isaki Lacuesta i els arquitectes Jaume Prat i Jelena Prokopljevic. “Volíem ensenyar arquitectura des del punt de vista de l'usuari i fugir del moment que mostren els arquitectes amb edificis acabats i a punt d'estrenar, en el qual està tot net i no té vida”, explica Prokopljevic.
Isaki Lacuesta ha filmat els espais per mostrar com s'hi adapten els usuaris en el seu dia a dia
El pavelló posa en relleu, amb la complicitat del cinema de Lacuesta, set intervencions arquitectòniques públiques sensibles amb l'ús diari, els habitants i el medi ambient. “L'usuari és el que dóna el veredicte final d'una obra. El cinema era una bona manera d'analitzar aquest procés i representar-ho”, considera Prokopljevic. Més enllà de les imatges, també es poden escoltar els sons que genera aquesta arquitectura. “Ens ha agradat també mostrar so perquè normalment a les exposicions d'arquitectura no se senten els edificis.”
Històries que passen dins de les set obres d'arquitectura. Aquest és el punt fort de l'exposició, diu Jaume Prat. El comissari subratlla que no volien fer “un esforç descriptiu en el sentit convencional, sinó demostrar que totes aquestes operacions que fan els arquitectes serveixen per millorar la ciutat, per crear llocs i perquè la gent visqui millor”. Les obres recollides a les instal·lacions audiovisuals es van dur a terme o van entrar en funcionament en el període més dur de la crisi econòmica.
Isaki Lacuesta ha assenyalat que una de les primeres idees que van tenir clares era que no hi hagués ni maquetes ni plànols, sinó que fos “una experiència sensorial”. “Hem fet realitat el somni de construir el nostre cinema. I l'espectador és el darrer muntador”, diu.
Visibles al món
El conseller de Cultura, Santi Vila, va remarcar ahir que aquest és l'any en el qual la presència catalana a la Biennal “té més força i és més important”, no només al pavelló propi, també a l'espanyol i a l'internacional. I el director de l'Institut Ramon Llull, Manuel Forcano, valorava que Venècia “dóna visibilitat a un sector important”. “Estem molt contents de disposar d'aquest aparador i de formar part d'un esdeveniment que per als nostres arquitectes és una porta oberta a noves oportunitats, nous contractes i que dóna a conèixer el nom de Catalunya”, va subratllar.
Publicat per a Cap comentari:

dissabte, 14 de maig del 2016

El Saló del Còmic corona Gaudí


CITA AMB LA HISTORIETA

El Saló del Còmic corona Gaudí

El Torres i Jesús Alonso guanyen el Premi a Millor Obra en els guardons del certamen, que reconeix amb el Gran Premi Josep 

  • El Saló del Còmic corona Gaudí
  • El Saló del Còmic corona Gaudí
                         
Anna AbellaAnna Abella
@annaabella66
Divendres, 6 de maig del 2016 - 21:00 CEST
EL PERIODICO
                                           
La història d’«un assassí que odia Gaudí i alhora l’estima», que davant l’empremta de l’arquitecte modernista se sent tan confós i aclaparat com el seu guionista, El Torres, s’ha alçat, amb dibuixos de Jesús Alonso Iglesias, amb el Premi a Millor Obra del Saló del Còmic de Barcelona. El seu títol: 'El fantasma de Gaudí' (Dibbuks), que bé podia ser, com revelaven els autors a l’àlbum, 'Trencadís', «fantàstic per a un assassí que fa miques les seves víctimes i que està obsessionat amb l’artista». El certamen ha coronat a més, amb el Gran Premi a la trajectòria, dotat amb 10.000 euros, un històric del 'TBO', Josep Maria Blanco Ibarz (Barcelona, 1926), dibuixant, entre d’altres, de més de 500 historietes de 'La familia Ulises', mítica sèrie que ell va il·lustrar des del 1969, quan Benejam ja no va poder fer-ho, però que en un gest que el defineix mai va voler firmar per respecte al seu mestre.
Segons El Torres, en 'El fantasma de Gaudí', un 'thriller' policíac amb intriga, terror, passió i bogeria, hi ha «la necessitat de comprendre i la capacitat de fascinar-se, i la ràbia per no poder comprendre-ho tot», com les teories màgico-simbòliques i la «impressionant forma i presència que l’arquitecte universal dóna a Barcelona».  En la història, un assassí va deixant un rastre sagnant de cadàvers mutilats i torturats que van apareixent en emblemàtics edificis de Gaudí, el primer, a l’interior de la Casa Vicens, a Gràcia. En escenaris perfectament reconeixibles de la capital catalana, una caixera de supermercat, Antònia, salva un avi de ser atropellat i assegura que ha vist el fantasma de Gaudí.
Amb aquest premi, dotat amb 10.000 euros, 'El fantasma de Gaudí' (que també es publica en català) es va imposar en una disputada edició en la qual també figuraven com a finalistes obres dels premis nacionals Paco Roca, Alfonso Zapico, Santiago García i Luis Bustos i Juan Díaz Canales i d’autors com Daniel Torres, Álvaro Ortiz, Nadar, Jorge Carrión, Sagar i Rubén Pellejero.

HOMENATGE A BLANCO


El Gran Premi significa tot un homenatge per a Josep Maria Blanco, un dibuixant i guionista autodidacta que des dels seus inicis, als anys 50, fins a la seva jubilació va compaginar la feina de comptable en un banc amb la d’historietista. Després de passar per Bruguera i Toray va arribar al 'TBO', on la seva figura es va convertir en emblemàtica gràcies a sèries com 'Los Kakikus' i 'La familia Ulises', en la qual va agafar el relleu de Benejam conservant el seu estil i esperit. Allà va estar fins al 1983, quan va tancar la quarta etapa de la revista.
Com ell mateix ha explicat, Blanco solia freqüentar el cafè El Oro del Rhin, al qual solien acudir artistes. Allà –i també en qualsevol terrassa de les Rambles o assegut a la plaça de Catalunya– s’inspirava per als seus dibuixos en' els vianants i en qualsevol situació quotidiana que li cridés l’atenció. Molts anys després utilitzaria aquelles jornades d’observació per al volum d’estampes 'Barcelona de Blanco'. Amaníaco va recuperar fa un parell d’anys un llibre historietes inèdites d’'Otto, el cañón', creades el 1966 però que no van arribar a publicar-se al TBO.

SPIROU, MILLOR OBRA ESTRANGERA

El Premi a Millor obra estrangera se l'ha emportat ‘Una aventura de Spirou. El botones de verde caqui’, dels francesos Olivier Schwartz i Yann, publicada també per Dibbuks, que amb aquest àlbum ha començat a editar a Espanya la sèrie del cèlebre personatge, sempre acompanyat de Fantasio. La història guanyadora està ambientada el 1942, a la França ocupada, on Spirou, a més de grum de l'Hotel Moustic, que ha sigut requisat pels nazis, és membre de la resistència belga. Per la seva part, Fantasio treballa per al diari ‘Le Soir’.

JAVI DE CASTRO, AUTOR REVELACIÓ

L'Autor revelació, premi apadrinat per la Fundació Divina Pastora i dotat amb 3.000 euros, ha recaigut en el prometedor Javi de Castro (Lleó, 1990), que acaba de publicar ‘Que no, que no me muero’ (Modernito Books), amb guió de María Hernández Martí. Després de col·laborar en fanzins i autoeditar-se un propi, ‘Oiga mire’, és autor de ‘Sandía para cenar' (Thermozero) i ‘La última aventura’ (Dibbuks), amb el guionista Josep Busquet.

FANZÍN I PREMI DEL PÚBLIC 

‘Nimio’, realitzat per Anabel Colazo, Ferro, Luís Yang, María Ponce i Núria Tamarit, ha guanyat el guardó al Millor fanzín i la votació popular va premiar ‘Ekhö. Mundo espejo 3’ (Norma Editorial), d'Alessandro Barbucci i Christophe Arleston, que, amb humor i aventures, homenatja el cine clàssic de Hollywood.
TEMES

Publicat per a Cap comentari:

dimecres, 11 de maig del 2016

El Camp Nou que hagués pogut ser i no serà


Totmedia


  El Camp Nou que hagués pogut ser i no serà
Esports



El Nou Camp Nou dissenyat per Ricardo Bofill i Arup Sport   |   FCB

Esports

El Camp Nou que hagués pogut ser i no serà

Aquest dimarts s'han presentat les maquetes dels projectes finalistes del Nou Camp Nou


per Adrià Soldevila 11 de Maig 2016 a les 10.44 h
El Barça i el Col·legi d'Arquitectes de Catalunya han posat a disposició de qualsevol ciutadà les vuit maquetes finalistes del projecte del Nou Camp Nou, així com les que van competir amb HOK + TAC Arquitectes pel Nou Palau Blaugrana.

Totmedia





La dels japonesos Nikken Sekkei i els catalans Pascual i Ausió Arquitectes no va ser l'única proposta que va agradar al Barça, al Comissionat de l'Espai Barça i al Col·legi d'Arquitectes. Les altres set propostes finalistes ho van ser per disposar, també, de característiques úniques i per ser aportades per despatxos d'arquitectes de primera línia mundial.

1. Nikken Sekkei + Pascual i Ausió Arquitectes (guanyador)

Nikken Sekkei


2. Ricardo Bofill Taller d'Arquitectura + Arup Sport

Camp Nou


3. OAB + Gensler Sport

Gensler


4. Populous + Mias Arquitectes + RCR Arquitectes

Populous


5. AFL + Mateo Arquitectura

AFL


6. HKS + COX + Batlle i Roig Arquitectes

Batlle i Roig


7. IDOM + BIG + BAAS Arquitectes

Big


8. AECOM + B720 Arquitectes

AECOM


Des d'aquest dimarts i fins el proper 2 de juny, totes aquestes maquetes estaran a disposició de qualsevol persona interessada al mateix Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, Plaça Nova 5, en l'exposició Concurs Espai Barça: Nou Camp Nou i Nou Palau Blaugrana.

Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)