dimarts, 7 de febrer del 2017

La Casa Vicens de Gaudí obrirà finalment al públic a la tardor

Cultura

La Casa Vicens de Gaudí obrirà finalment al públic a la tardor

L’actual propietari, MoraBanc, executa les obres de rehabilitació i restauració de la finca



Fotografia: Barcelona Turisme
Casa Vicens, la primera casa projectada per Antoni Gaudí i vuitè edifici barceloní catalogat com a Patrimoni Mundial per la UNESCO, es podrà visitar regularment per primera vegada a partir de la tardor d’aquest 2017. L’andorrà MoraBanc va adquirir la finca l’any 2014 i des d’aleshores projecta la seva obertura al públic, que s’ha accelerat amb l’obtenció, el setembre de 2016, de la llicència d’obres de rehabilitació i adequació de l’espai per acollir les visites. La intervenció, amb una inversió de 4 milions d’euros i liderada per Joan Abellà, vol recuperar l’obra original de Gaudí (1883-1885). La visita es completarà amb una exposició permanent sobre la història de la Casa Vicens. MoraBanc vol que aquest nou atractiu turístic de la ciutat tingui un impacte sostenible al barri de Gràcia i per això es limitaran a 500 els visitants diaris i s’evitaran les cues al carrer.
L’objectiu principal de la proposta museològica de la Casa Vicens és recuperar i posar en valor l’obra original de la casa projectada per Antoni Gaudí entre el 1983-85. És a dir, que la rehabilitació i adequació de l’espai gira al voltant de la casa d’estiueig que l’arquitecte va construir per encàrrec de Manuel Vicens, i no de la transformació que va experimentar l’any 1925, de la ma de l’arquitecte Joan Baptista Serra de Martínez, quan uns nous propietaris van voler convertir-la en residència habitual i en van modificar elements significatius d’ús i d’accés.
Així doncs, més enllà de la restauració d’elements malmesos pel pas del temps, la intervenció arquitectònica (a càrrec dels estudis d’arquitectes Martínez Lapeña-Torres Arquitectes i Daw Office) recupera la verticalitat del projecte original (enfrontada a la horitzontalitat de la casa-residència ampliada, amb un habitatge per planta). Per això es recupera l’emplaçament de l’escala on Gaudí la va situar originalment -i que es va destruir amb la primera gran reforma-, tot i que no es replicarà.
Amb aquesta lògica, el projecte museològic de MoraBanc utilitzarà algunes estances de la reforma de 1925 per ubicar-hi una exposició permanent on s’explicarà la història de Casa Vicens. A més, i degut al fet que el mobiliari original de la Casa no s’ha pogut recuperar, les parets podran acollir ‘intervencions d’artistes o dissenyadors que moblin temporalment l’espai’, segons explica el director del projecte, Joan Abellà. La Casa Vicens comptarà també amb un programa d’exposicions temporals i uns programes amb activitats culturals i educatives per a tots els públics.
Els espais visitables (1.200 metres quadrats en total) seran des del soterrani (llibreria, botiga i serveis) i fins a la segona planta (espai expositiu), passant per la planta baixa (accessos, jardí i cafeteria) i la primera planta (espai expositiu). En canvi, no es podrà accedir al terrat de l’edifici, perquè les mesures de seguretat requerides haurien desnaturalitzat l’arquitectura gaudiniana, segons expliquen els arquitectes. MoraBanc invertirà al voltant de 4 milions d’euros en les obres i la museografia de la Casa Vicens. Unes obres que van començar la seva fase final i més rellevant a finals de l’any passat, després que els promotors obtinguessin la llicència definitiva per intervenir en un espai que és monument històric artístic i Patrimoni Mundial per la UNESCO.
150.000 visitants a l’anyEls responsables del projecte han explicat aquest dimarts que volen que la Casa Vicens sigui un exemple de “turisme sostenible”. Conscients que la seva inauguració coincideix amb l’actual debat sobre el model turístic a Barcelona i, a més, amb l’Any Internacional del Turisme Sostenible per les Nacions Unides, la Casa vol fer una entrada “amable” a la ciutat i al barri de Gràcia. En aquest sentit, Casa Vicens treballa ja amb el Districte de Gràcia i el departament de Turisme de l’Ajuntament de Barcelona per desenvolupar un Pla d’impacte turístic de la Casa Vicens en el barri.
D’entrada, els promotors volen evitar que es formin cues al carrer per accedir a la finca, de manera que es dirigirà els visitants perquè esperin en tot cas al pati interior de la casa. La mobilitat exterior també preocupa i es planteja com afavorir el desplaçament fins al carrer Carolines en transport públic. Més encara quan ja està projectada la reforma de l’Avinguda Príncep d’Astúries per reduir-hi el trànsit. Amb tot plegat, Casa Vicens estima que la xifra de 50 visitants l’hora podria satisfer aquestes preocupacions. Això suposaria 500 visitants diaris (l’edifici obrirà 10 hores) i uns 150.000 visitants anuals.

[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]

dissabte, 4 de febrer del 2017

La Geometria del Calvari

La Inveterada Memòria

Reminiscències d'anys d'ocupació amb l'art i les lletres

La Geometria del Calvari

Mirades a l’obra de Paul Delvaux (III) – Versió Catalana*
*[English Version right here]
(Aquest post és la continuació d’uns altres que podeu llegir aquí  aquí)


Vilaweb

.
7. Les Crucifixions
Entre totes les moltes obres que Paul Delvaux pintà en sa llarga vida, hi ha una peculiar sèrie de Crucifixions, Davallaments i Sepelis de Crist, feta entre 1949 i les darreries dels 50s, que s’aparta força del seus temes usuals (que ja he anat mostrant i comentant en posts anteriors). Certament que els esquelets ja hi figuraven als anys 30, d’ençà que el pintor visità el Museu Spitzner a la Fira de Brussel·les, on se n’hi exposaven uns quants en companyia d’autòmats i d’altres curiositats, cosa que el va corprendre i interessar enormement. De manera que en va pintar tot un seguit, sols o en companyia de les usuals Venus, vestals i savis capficats. Però dur-los al Calvari –tant a les mateixes creus com al voltant, figurant el Crist, els lladres Dimes i Gestes, la Mare de Crist, Maria de Magdala, Joan, Josep d’Arimatea, etc. (no pas el soldats romans, tanmateix)- era tot una altra cosa; un tema a part que el va ocupar amb certa intensitat durant prop d’una dècada i que va donar lloc a unes obres molt impactants i, fins i tot, astoradores –com les Crucifixions de 1952 i 1957, per mencionar-ne les dues que més m’astoren a mi.
(Potser no cal dir que la paraula “Calvari” ve del llatí calvaria (calavera), i que aquesta fou probablement la primera inspiració de l’artista a l’hora de poblar el seu propi d’esquelets.)
Crucifixion -1952 Crucifixion, huile sur bois, 178,5 × 266,5
Crucifixion I (1952, oli sobre fusta, 178,5 x 266,5)
.
Crucifixion (II) 1954
Crucifixion II (1954, oli sobre fusta)
.
-La Crucifixió de 1957, anomenada “Ecce Homo”, és la més gran de mida i la més densa de contingut. Té, a més a més, la peculiaritat de figurar un Crist de carn (a banda, naturalment, d’ossos), pintat a l’estil Romànic, i en particular, jo diria que Romànic Català/Occità (mireu-vos els Davallaments de Sant Joan de les Abadesses i de Santa Maria de Taüll que se serven al Museu Nacional d’Art de Catalunya, per exemple)… L’agitació i el patetisme de les figures contrasta meravellosament amb la serena elegància i llangor del Crist, mostrant-nos-el encara més místic; més transcendental.
Si ens fixem en el murs blancs amb portals oberts i el paisatge del fons -amb addicionals portalades o arcs-, ens adonem que és el mateix Paysage aux Lantenes que Delvaux va pintar l’any següent: 1958 (el podeu veure al meu segon post sobre Delvaux). Allí hi ha una dama d’esquena en primer pla, aparentment mirant passar un cadàver en un baiard, cobert amb un sudari, i doncs, jo opino que la dama pot ben ser o bé la Mare, o bé l’altra Maria -la deixebla i companya-.
El canvi de direcció de les ombres també sembla assenyalar l’hora distinta entre les dues escenes; i evidentment, la Crucifixió ja hauria acabat en el quadre de la dama dempeus.
[Per tal de destacar alguns detalls, n’adjunto -dessota mateix- tres vistes parcials que es poden veure en més alta definició]:
.
Crucifixion (III) - 1957 adj
Ecce Homo – [Crucifixion III] (1957, oli sobre tela, 270 x 200 cm)
.
Crucifixion (III) - 1957 adj Detall sup
Crucifixion III (detall 1 sup)
.
8. Els Davallaments – Les Descentes de Croix
El més antic -que jo sàpiga- data de febrer del 1949. L’entorn és clarament urbà i modern i fins hi ha una torre amb rellotge -que sembla que indica les tres en punt (potser de la matinada).
Entre les figures ben sabudes de Josep d’Arimatea, Nicodem (l’home de l’escala), Maria la Mare, les altres tres Maries i Joan Evangelista, no costa gaire adonar-se que una de les dones va descoberta. Pot ser la figura que s’agenolla als peus de Crist o la de més endavant de les dues ajupides a mà esquerra; si es tracta de la primera, és Maria Magdalena, si és la segona és la Mare de Crist (i la Magdalena seria la figura coberta que hi ha al seu darrere).
Com que la resolució de la imatge a penes ho deixa veure, diré que al tros de tela o pergamí clavat als peus de la Creu s’hi llegeix: “Ecce Homo”; que és com també es coneix aquest quadre.
Ben naturalment, els claus encara clavats al travesser ens revelen que no ha fet pas falta arrancar-los per a despenjar aquest Crist descarnat, però jo sí que em pregunto: d’on ha sortit la sang?…
Ecce Homo - 1949
La Descente du Croix [Ecce Homo] (1949, huile sur triplex, 180 × 260 cm)
.

.
9. Els Sepelis – Les Mises au Tombeau
La Mise au Tombeau de 1951 forma una clara seqüència amb la Crucifixió I, de l’any següent (la de l’encapçalament d’aquesta sèrie, tal com l’he presentada aquí) -vegeu-la més avall amb les pintures posades de costat-; sembla evident que ambdós episodis tenen lloc en indrets molt propers i, potser, contigus. Força detalls hi són comuns, a banda de l’estil i la tècnica pictòrica.
Allò que més em plau del quadre és l’abraçada de la Mare i la manera com el mantell d’aquesta es confon amb el sudari del Crist, talment fent l’efecte que ella s’hi embolqui. També em sembla molt destacable l’expressivitat de les diferents calaveres -sense carn ni ulls ni res…- (i això ha de costar molt!)
.
The Deposition - 1951
La Mise au Tombeau (1951)
.

-Al Sepeli de 1953 hi tornem a trobar la coberta ondulada (d’uralita?) que ja vèiem a la pintura d’abans, i aquesta vegada dos pavellons (un de blau i un de vermell); a banda de tota una geometria industrial no massa notable -però sí que decorativa- de fons:
.
The Burial 1953 (B)
La Mise au Tombeau – The Burial (1953, huile sur bois, 175 x 300 cm)

El darrer Sepeli, de 1957, -el més petit de tots en dimensions- ens retorna (pel paisatge i els detalls de la composició) al Delvaux més habitual que ja he comentat una mica en els primers articles: els pals elèctrics, les tanques, la tapa de claveguera…, i el camí empedrat que ens duu dellà del quadre; en aquest cas, des de la tomba del Crist.
Més que res, m’intriga aquí la presència de vuit figures acompanyant el difunt; una de més que en les altres escenes similars del pintor i, fet i fet, que en la tradició iconogràfica catòlica. És, tal vegada, el mateix Delvaux…?:
.
The-Focus-Tombs-1957 La Mise au tombeau, 1957, huile sur bois, 130 × 120
La Mise au Tombeau (1957, huile sur bois, 130 × 120 cm)



Si us ha interessat aquest article meu sobre Paul Delvaux, en trobareu les primeres dues parts en aquest mateix blog:
  1. L’exactitud tranquil·la dels somnis – Mirades a l’obra de Paul Delvaux (I)
  2. Nus, fanals, savis abstrets i primers esquelets – Mirades a l’obra de Paul Delvaux (II)

No unauthorised copying or redistribution. All Rights Reserved.
Copyrighted.com Registered & Protected  ZR1Q-9QGU-ACTU-HBIS



dimarts, 17 de gener del 2017

 Arquitectura en el Cine: Casa Escultura. Película el dormilón (1973) de Woody Allen


Noticias de Arquitectura



 Arquitectura en el Cine: Casa Escultura. Película el dormilón (1973) de Woody Allen

La película El dormilón (The Sleeper en inglés), filmada en el año de 1973, es una de las primeras y más recordadas comedias del norteamericano Woody Allen. La trama de la película se basa en que Miles Monroe, caracterizado por Woody Allen, se despierta después de haber permanecido congelado por alrededor de 200 años. (Mar, 11 Dic 2012)
Esto hace que el personaje se ubique en el futuro, que en la película es representado por la arquitectura. De esta manera, gran parte de la película transcurre al interior de una casa de corte futurista que se ubica en medio de un bosque, lugar que enfatiza la original estética de la casa.



Esta casa, que en la vida real se llama Sculptured House o Casa Escultura, y que está ubicada en Denver, Colorado, Estados Unidos de Norte América, fue construida por el arquitecto Charles Deaton, entre 1963 y 1965. La casa es un intento por crear una escultura en la que se pueda vivir.



Se diferencia enormemente de las casas rectangulares de la década de los 60. Sus 700 metros cuadrados, 120 originalmente, repartidos en tres niveles con curvas impredecibles fueron diseñados en principio como una escultura, los planos para convertirla en vivienda se realizaron posteriormente, de ahí el nombre de Casa Esculpida o Casa Escultura. Por sus cualidades formales, la casa fue el mejor escenario para representar el futuro.



En muchas de sus otras películas, Woody Allen hace evidente el buen entendimiento que tiene de la arquitectura, proponiendo espacios que se adaptan perfectamente a las situaciones y personajes de sus películas.





















Proyecto: Charles Deaton
Ubicación: Denver, Colorado, Estados Unidos
Fecha de construcción: 1963-1965
Película, año y autor: El dormilón, 1973, Woody Allen

Compartir artículo:

dilluns, 19 de desembre del 2016

Le Monde descobreix que Catalunya va més enllà de Barcelona i la Sagrada Família


parc_sant_jordi1-636x303
‘Abandoneu Barcelona, turistes!’ Així comença el reportatge de François Bostnavaron publicat a Le Monde, que vol descobrir als lectors que Catalunya va més enllà de la seva capital i de la Sagrada Família. Diu que no gaire lluny de Barcelona hi ha desenes de pobles amb obres d’art dignes de ser visitades: ‘Deixa enrere la Sagrada Família, el Palau Güell, el parc que duu el mateix nom, la Casa Milà i la Casa Batlló. Gaudí no va ser l’únic constructor a Catalunya. La regió és plena de tresors arquitectònics erigits entre 1880 i la Primera Guerra Mundial per descobrir l’endemà de la capital catalana o en un circuit complert per familiaritzar-se amb el seu patrimoni, d’un moviment que es diu ‘Modernismo a Espanya, Art noveau a França, Jugendstil a Alemanya o Stile Liberty a Itàlia’.
A continuació, el reportatge destaca nou indrets i obres arquitectòniques que cal visitar. Són la Catedral del Vi a Nulles, obra de Cèsar Martinell del 1917. El reportatge diu que és un exemple perfecte d’aquesta arquitectura que va arribar de la ciutat per conquerir el camp.
Notícies del dia
Cada matí rebreu les notícies del dia a la vostra bústia de correu

També destaca el santuari de la Mare de Déu de Montserrat, projectada per Josep Maria Jujol a Montferri. L’església va començar-se a construir el 1929 i que no fou acabada fins el 1999. El periodista de Le Monde l’anomena ‘l’altra Sagrada Família’.

La següent parada del reportatge és a Reus, on destaca les construccions de Lluís Domènech i Montaner, com la Casa Navàs, la Casa Rull, la Casa Gasull o l’Institut Pere Mata. També convida a visitar la Casa Domènech, l’Ateneu Canetenc i Casa Roura a la seva vila natal, Canet de Mar.

El reportatge també s’atura a Tarragona, on destaca la concentració d’arquitectura modernista ‘al balcó de la Mediterrània’. Assenyala les construccions de Josep Maria Jujol, així com l’església de Sant Llorenç i el teatre Metropol. De Pujol de Barbera, destaca el mercat central.

Sitges també forma part dels llocs seleccionats per Le Monde més enllà de Barcelona. El diari francès diu que Sitges és conegut com el balneari costaner dels homosexuals, però que té un patrimoni modernista important.

Le Monde també recomana la visita a la Colònia Güell, a Santa Coloma de Cervelló. El diari explica qui fou Güell i la seva relació amb Antoni Gaudí.

A Terrassa també hi ha moltes propostes modernistes per a visitar. De fet, Bostnavaron il·lustra el reportatge amb una imatge de la Masia Freixa, de Lluís Muncunill. De Terrassa també en destaca el Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, que fou vapor Aymerich, Amat i Jover, construït també per Muncunill.

Finalment, el reportatge posa els casos també de Cerdanyola del Vallès i de Mataró. Per a Cerdanyola, destaca l’obra de Gaieta Buïgas al museu d’art. De Mataró, assenyala la Nau Gaudí, una de les primeres obres del famós arquitecte, i de Josep Puig i Cadafalch, en destaca la casa de la vila, la Casa Coll i Regàs, la Casa Parera, la Casa Sisternes…

[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en
subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]