ltres barcelones

Cal Drapaire, un dels primers grans blocs de pisos de Barcelona

Allò que pot semblar contradictori és el nom: “Cal drapaire” o “Les cases del drapaire” per a una obra de dimensions en aquell moment faraòniques, i no, no ve de cap broma ni joc de paraules

Dani Cortijo | 22/10/2017 a les 09:37h

 

Especial: Les cròniques de NacióDigital

Arxivat a: Societat , blocs de pisos, Barcelona, Altres Barcelones, Cal Drapaire, pisos

Cal Drapaire | Adrià Costa

Barcelona és una ciutat atapeïda en la qual fa dècades que ens hem acostumat a viure en grans edificis moderns de moltes plantes i on ens passegem cercant aquells petits indrets que resisteixen indòmits l’arribada de la pressió immobiliària.

Però més enllà d’aquests paisatges minimalistes amb un punt bucòlic, al barri de la Font de la Guatlla trobem un edifici singular, ara ja antic, que no es caracteritza precisament per donar aquell toc especial de quasi-rural sinó més aviat el contrari.

Parlem de l’Edifici de la Concepció, situat a Gran Via 272-282. Si l’anomenem així, pocs veïns de la Font de la Guatlla, Hostafrancs o La Bordeta el reconeixeran, perquè tothom el coneix popularment amb el nom de “Les cases del drapaire”.

Només pel fet d’ocupar del número 272 al 282 ja ens podem fer una idea de la seva contundència. La façana d’aquest edifici construït entre 1925 i 1927 va ser la més ampla de Barcelona durant molt de temps.

Hem de pensar que, a més, era un edifici de 10 plantes, amb la planta baixa i ascensors. Un total de 240 habitatges. Mig barri en el seu moment vivia en aquest edifici podríem dir...

La imatge d’aquella obra mastodòntica flanquejant la Gran Via enmig del no-res, envoltada encara d’alguna casa baixa i camps de conreu va quedar gravada en la retina històrica de molts barcelonins. ”Cal drapaire” podríem dir, va ser un dels edificis pioners de les macro-construccions barcelonines.

Allò que pot semblar contradictori és el nom: “Cal drapaire” o “Les cases del drapaire” per a una obra de dimensions en aquell moment faraòniques. I no, no ve de cap broma ni joc de paraules. L’edifici el va fer construir el drapaire Pau Font i Valls, originari de Sant Pere de Riudebitlles.
 

Cal Drapaire, al número 272-282 de la Gran Via Foto: Adrià Costa

Amb només 12 anys, després d’haver treballat ajudant a netejar botes de vi amb el seu pare, boter d’ofici, va traslladar-se a Barcelona a treballar com a mosso del drapaire Jaume Aloi. Els drapaires d’aquella època no només es dedicaven a la compra venda de draps, sinó que a més van ser els pioners del que ara en diem “reciclatge”, és a dir: recollida de quincalla, cartrons, etc... Gent acostumada a guanyar-se la vida el dia a dia de la manera més enginyosa, estant atents a l’entorn i les oportunitats que sovint trobaven bones idees alhora de “reinventar-se”

Potser l’exemple paradigmàtic de drapaire pencaire i fet a sí mateix el tenim en Joan Amades i Gelats, també arribat del món rural a la Barcelona industrial que va passar de la draperia a la parada de llibres de vell i dels llibres de vell a ser un dels principals conservadors de la cultura popular del país i potser l’autor més prolífic en llengua catalana. Però tornant a Pau Font, aviat amb 16 anys obrí el seu primer local a Sants. Va treballar amb cartrons, en un molí paperer i fins i tot va fabricar mobles.

A jutjar per la grandesa de les cases que va construir es podria pensar que els negocis li van anar prou bé i que se sabia administrar. Tot i això, la veu popular d’aquests barris encara explica llegendes que sempre tenen en comú un mateix desenllaç: el drapaire va trobar un tresor.

Hi ha qui diu que remenant la deixalla va trobar una capsa amb diners, d’altres que els diners eren dins d’un matalàs en un pis que va haver de buidar. El cas és que de calerons, ja sigui per la sort, com diuen els veïns més antics, o per la seva pròpia perseverança, en va saber reunir.

Com ja hem dit abans aquestes cases tenien ascensor, i de la mateixa manera que passava per exemple a l’edifici que Cambó va fer construir a la Via Laietana, s’abandonava l’antic costum que la gent amb menys recursos visqués als pisos més elevats havent de pujar sempre escales per passar, com estem acostumats en l’actualitat a que les plantes àtiques siguin les de més prestigi.

En aquest cas, tot i la modernitat de l’edifici, els habitatges eren destinats a classes populars que pel que sembla pagaven lloguers assumibles. Tot i això, el ric propietari, que vivia a l’àtic dúplex de la part central de l’edifici segurament es deuria creuar sovint amb els seus veïns: obrers de Can Batlló i de les altres fàbriques properes i gent del barri en general.

Però aquest interclassisme de l’edifici no va arribar a quallar del tot en el moment que en plena guerra civil va ser destruïda la imatge de la Concepció que coronava l’edifici i Pau Font, el nou ric d’origen humil, fou assassinat per un escamot de la FAI a l’edat de 67 anys.
Ara però, amb el pas del temps, encara hi ha molta gent que coneixent o no la història viu a “les cases del drapaire” i aquella imponent façana tot i estar envoltada d’altres grans edificis, no ha deixat de ser imponent.
 

Cal Drapaire, al número 272-282 de la Gran Via Foto: Adrià Costa

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te membre de SocNació per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

Contingut relacionat

El Taller Masriera: un temple romà perdut enmig de l'Eixample

Dani Cortijo | 2 comentaris

08/10/2017

Cas Scala: el paradigma de la falsa bandera

Dani Cortijo | 8 comentaris

24/09/2017

Fructuós Canonge: l'enllustrador que es va convertir en mag i encara té anuncis a la ciutat

Dani Cortijo

10/09/2017

La Rambla

Dani Cortijo | 1 comentari

27/08/2017

Sant Roc de la Plaça Nova: unes festes barcelonines amb 428 anys d’història

Dani Cortijo | 2 comentaris

13/08/2017

El revolt de les Monges: una trista història de la rereguarda

Exposicions

La Nau Gaudí de Mataró s'obre a Mario Merz i a Miquel Navarro

Gustau Nerín
Foto: Consorci Museu d'Art Contemporani de Mataró
Barcelona. Dijous, 19 d'octubre de 2017

La Nau Gaudí de Mataró acull l’exposició Un arc, un iglú, una ciutat, organitzada pel Consorci Museu d’Art Contemporani de Mataró (format per l’Ajuntament de Mataró i la Fundació Privada Carmen & Lluís Bassat) i la  Fundació Bancària ”la Caixa”. L’exposició, comissariada per la Nimfa Bisbe, està formada per dues obres de  grans dimensions especialment seleccionades per dialogar amb l’arquitectura de la Nau Gaudí: “El camí per venir aquí “(1986) de l’artista italià Mario Merz (considerat un dels principals representants de l’art povera) i "Des del terrat" (1985-1986), de l’escultor valencià Miquel Navarro.

"Des del terrat", de Miquel Navarro. Foto: Consorci Museu d'Art Contemporani de Mataró.

Un iglú i una ciutat

El camí per venir aquí (1986), és un dels característics iglús de Merz, construït amb una armadura de ferro, pedres i vidres trencats, i un camí d’entrada fet amb diaris. Un refugi mínim que connecta amb la condició primitiva i mítica del recer, i que alhora conviu amb el registre tecnològic dels llums de neó. Ha format part de les exposicions inaugurals de les seus de CosmoCaixa a Madrid i Barcelona. Des del terrat, de Miquel Navarro, és una evocació escultòrica d'una gran urbs a escala reduïda, feta amb argila i zinc, que vol evidenciar la construcció jeràrquica i gairebé fantasmal de la ciutat contemporània. Va ser presentada per primera vegada a la Sala Montcada de Barcelona. Totes dues obres, han estat escollides per a l’exposició a la Nau Gaudí  per “parlar de la noció constructiva de l’art”, segons la comissària Nimfa Bisbe, però també perquè “parlen no només d’arquitectura, sinó també de creixement i de canvi”.

L'italià i el valencià

Molt influenciat per la seva ciutat natal, Mislata, i les seves arrels, Miquel Navarro (1945) va iniciar la seva carrera com a pintor però des del 1972 es dedica gairebé exclusivament a l’escultura. El 1980, l’exposició col·lectiva "New Images from Spain", al Guggenheim Museum de Nova York, el va donar a conèixer internacionalment. El 1986 va rebre el Premio Nacional de Artes Plásticas. Una de les facetes que li han donat més notorietat és la instal·lació de fonts públiques, entre les que destaquen les de València, Torís, Quart de Poblet i Brussel·les. Fascinat per la idea de ciutat, Navarro ha creat nombroses escultures (ferro colat, terracota) en les quals recull el traçat d’una urbs imaginària formada per elements diversos (torres, xemeneies, edificacions aïllades, avingudes) en els quals conflueix tant l’estètica de les avantguardes com l’impacte de les arquitectures vernacles i tradicionals. Mario Merz (Itàlia 1925-2003) va començar a pintar durant la Segona Guerra Mundial, quan estava a la presó per militar en el grup antifeixista Giustizia e Libertà. A partir del 1950 va començar a pintar sota la influència de l'informalisme i el 1968 va fer el seu primer iglú, marca distintiva de la seva obra. Segons ell mateix, l'iglú neix de la necessitat de deslligar-se de la paret i del quadre per treballar sobre una forma que sigui autònoma. Aquell mateix any, Germano Celant va agrupar el seu treball, el de Jannis Kounellis, Luciano Fabro i el de Michelangelo Pistoleto sota la denominació d'arte povera. Mario Merz va dur a terme una llarga carrera artística, i és una de les figures puntals de l'art del segle XX.

"Des del terrat", de Miquel Navarro. Foto: Consorci Museu d'Art Contemporani de Mataró.

Els arcs com a marc

La mostra és una posada en escena on la trobada entre un iglú (Merz), una ciutat (Navarro) i uns arcs parabòlics (Gaudí) conviden a una reflexió sobre les nostres formes d’habitar. I no ho fa des de la funcionalitat arquitectònica, sinó des del terreny especulatiu, metafòric i flexible de les arts visuals. D’altra banda, la present exposició permetrà també obtenir una nova i inusual visió de la Nau Gaudí. "Un arc, un iglú, una ciutat” és una iniciativa que neix de l’acord de col·laboració entre el Consorci Museu d’Art Contemporani de Mataró i la Fundació Bancària “la Caixa”, que portarà a la Nau una segona exposició d’obres de la seva col·lecció el 2019. La primera col.laboració entre ambdues entitats es va produir l’any 2013, amb motiu del 130è aniversari de la construcció de la Nau Gaudí, quan es va impulsar el “Manifest de Mataró” en defensa del llegat de l’obra de Gaudí.

El primer Gaudí

El 1878 Antoni Gaudí, aleshores un estudiant d'arquitectura no gaire brillant, va dissenyar la nau de la cooperativa Obrera Mataronense. Era el primer pas per a construir una gran ciutat obrera, que en la pràctica va quedar reduïda a la mínima expressió: la cooperativa. Per primera vegada, Gaudí va usar els arcs parabòlics muntats sobre perns que acabarien caracteritzant la seva obra i que li van permetre realitzar edificis de gran originalitat. Amb el temps l'edifici va patir diverses reformes i les innovacions de Gaudí van quedar amagades. Fa alguns anys es va procedir a recuperar els elements de Gaudí, i el 2008 es va reobrir l'edifici com a instal·lació cultural. Des del 2010, a la Nau Gaudí s'hi presenta, en exposicions successives, la rica Col·lecció Bassat d'Art Contemporani. Gràcies a les exposicions dels fons dels Bassat, en els darrers anys aquest centre museístic s'ha convertit en un espai molt visitat pels amants de l'art.

Foto de portada: "El camí per venir aquí" de Mario Merz. Foto: Consorci Museu d'Art Contemporani de Mataró.

EXPOSICIONSL'art dels vuitanta de la col·lecció Bassat es mostrarà a la Nau Gaudí de Mataró Gustau Nerín

RACÓEl Tecla Sala i la col·lecció Bassat: art a l'abast Gustau Nerín

• Mataró
• art contemporani

CULTURA > ART I MUSEUS

48H Open House Barcelona obre les portes de més de 200 edificis emblemàtics

Espais com ara l’Observatori Fabra i la Casa Amatller es podran visitar de franc

---

Per: Redacció

20.10.2017  02:00

Vilaweb

X

Funcionalitat només per a subscriptors

Aquesta funcionalitat és per als membres de la comunitat de VilaWeb. Si encara no en sou subscriptors, cliqueu en aquesta pàgina per veure'n els avantatges.

Fes-te subscriptor >

Ja sóc subscriptor

  

  

El festival d’arquitectura 48H Open House Barcelona torna aquest cap de setmana. Com cada any, ofereix la possibilitat d’accedir gratuïtament a un conjunt d’espais de Barcelona i municipis del voltant. Enguany, la resta de participants són Vilassar de Dalt, Santa Coloma de Gramenet, Sant Joan Despí, Badalona i l’Hospitalet de Llobregat, que és la ciutat convidada.
El festival permetrà d’entrar en edificis com ara l’Antiga Fàbrica Casaramona a Montjuïc, l’Antiga Tinença d’Alcaldia d’Hostafrancs, l’Arc de Triomf, la Casa de la Vila de Gràcia, les Cavallerisses de la Guàrdia Urbana, la biblioteca Arús, l’Observatori Fabra, Can Buxeres de l’Hospitalet, Can Po Cardona de Sant Joan Despí, la Ciutat Esportiva Joan Gamper i la Fàbrica d’Anís del Mono de Badalona. 48H Open House Barcelona també ha organitzat itineraris per zones com Bellvitge, la Superilla del Poblenou, el Rec Comtal i la Vila Olímpica. A més, es dedica un recorregut a l’obra de Puig i Cadafalch, que inclou edificis com ara Can Serra i la Casa Amatller.

La biblioteca Arús de Barcelona.

La programació ofereix una retrospectiva de l’obra d’Oriol Bohigas, guardonat amb el premi Arquitecte de l’Any. Les seves construccions han contribuït a la llibertat pedagògica i escoles com Thau o Costa i Llovera en són el millor exemple. L’arquitecte també va col·laborar en la creació de noves àrees de centralitat a partir dels Jocs Olímpics. Per commemorar els vint-i-cinc anys d’aquest esdeveniment, s’obriran les portes d’alguns espais esportius de Badalona i l’Hospitalet, que van ser subseus olímpiques.
Pel que fa al paper de l’Hospitalet com a ciutat convidada, Elisenda Bonet, directora general del festival, en vol destacar el valor arquitectònic: ‘L’arquitectura no té fronteres i molt a prop de Barcelona podem trobar espais públics molt importants.’ 48H Open House Barcelona subratllarà la importància de Bellvitge, nucli que Bonet descriu com un ‘polígon de qualitat’.
Noves seccions i activitatsUna altra novetat d’enguany és l’activitat ‘Arquitectes a les aules’, en què alumnes de tres escoles de primària descriuran l’arquitectura dels seus centres educatius. ‘Uns quants arquitectes els faran uns tallers previs perquè ells puguin transmetre aquests coneixements durant el festival’, explica Elisenda Bonet.
Les seccions també s’han renovat amb propostes com ara ‘Open Kitchen’, que vol fusionar gastronomia i arquitectura. Segons Bonet, aquesta secció evidenciarà que ambdues activitats van de bracet i per això inclourà actes com el ‘TED Talk’ de l’arquitecte i cuiner Lluís Nadal.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]

48h Open House Barcelona

Cultura > Art i museus

La fascinació de Subirachs per les torres, protagonista d’una mostra amb obra gràfica i pintures de l’artista

La Torre de les Aigües del Besòs acull l'exposició 'Subirachs. La torre com a metàfora i símbol'

---

Judit Subirachs, comissària de la l'exposició 'Subirachs. La torre com a metàfora i símbol', a la Torre de les Aigües del Besòs amb la pintura 'Icària II. ACN

Per: Redacció

07.09.2017  19:06

Vilaweb

L’escultor i pintor Josep Maria Subirachs va tenir al llarg de la seva vida una gran fascinació per les torres. Ara tres anys després de la seva mort, l’Arxiu Històric del Poble Nou i ArtTower Barcelona juntament amb l’Espai Subirachs han inaugurat una mostra d’obra gràfica i pintures de l’artista a la Torre de les Aigües del Besòs, que deixa palesa aquesta fascinació.
De fet, a ‘Subirachs. La torre com a metàfora i símbol’, es poden veure la mateixa Torre de les Aigües, la de Pisa, la de Babel, la Sagrada Família o el gratacel que es va erigir a la plaça de les Glòries dissenyat per Jean Nouvel, en una de les darreres obres que va pintar. La filla de l’artista i experta en la seva obra, Judit Subirachs, n’és la comissària i ha explicat, en declaracions a l’ACN, que ‘tota l’obra de Subirachs és molt simbòlica, en la qual fa servir moltes metàfores i un dels elements que apareix i reapareix al llarg de la seva trajectòria és la torre’. L’exposició es podrà visitar fins al 8 d’octubre.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]

arquitectura

Josep Maria Subirachs

Judit Subirachs

Cinema

La Sagrada Família, al nou film d'animació de Mazinger Z

La pel·lícula del mític robot s'estrenarà al gener del pròxim any

per ACN 01/09/2017 
elMón                                               

La Sagrada Família, al nou film d'animació 'Mazinger Z / Infinity' | ACN

 
La Sagrada Família de Barcelona apareix al nou film d'animació 'Mazinger Z / Infinity' dirigida per Junji Shimizu i produïda per Toei Animation. Així s'aprecia al tràiler donat a conèixer de la pel·lícula, on també hi apareix Pisa i la seva coneguda torre inclinada. 'Mazinger Z / Infinity', amb guió de Takahiro Ozawa, renova la figura del mític robot creat per Go Nagai als anys 70, que s'enfrontarà de nou en aquesta cinta al malvat Doctor Infierno i les seves "bèsties mecàniques". La pel·lícula s'estrenarà a Japó al gener del 2018, però es preveu que hi hagi una estrena prèvia a altres parts del món, tot i que no s'han concretat encara els llocs.

39: MAUSOLEU DE RAMON FOLC DE CARDONA

Una peça magistral del Renaixement italià al bell mig de Catalunya

El mausoleu de Ramon Folc de Cardona va ser fet a Nàpols i traslladat desmuntat en vaixell, i després en carro, fins a Bellpuig

DANIEL ROMANÍ Actualitzada el 22/08/2017 23:05 

ARA                          

• 
  987x709 Una peça magistral del Renaixement italià al bell mig de Catalunya

1 / 1

Una peça magistral del Renaixement italià al bell mig de Catalunya / SANTI IGLESIAS

• Juana Rivas s’entrega després d      

“Faré el mausoleu per al teu marit difunt, d’acord, però no vindré a Catalunya. El faré al meu taller”, va dir-li l’escultor napolità Giovanni Marigliano a la vídua de Ramon Folc de Cardona (1467-1522), Isabel de Requesens (marit i muller eren cosins germans, ella molt més jove que ell). Per a Giovanni Marigliano, Giovanni da Nola, anar a Catalunya era allunyar-se de les eines i els operaris i renunciar als encàrrecs locals.

L’escultor italià va estar cinc anys fent el mausoleu. El 1530 va ser traslladat desmuntat en vaixell des de Nàpols fins a Salou i carretejat fins a Bellpuig. “Es van traslladar 103 carretades de marbre de Carrara des de Salou fins a Bellpuig. Una carretada podia variar segons la grandària del carro i la força de la bèstia, però pesava uns 500 quilos; per tant, es podrien haver dut uns 51.500 quilos de marbre”, explica Joan Yeguas, conservador d’art del Renaixement i el Barroc del MNAC, que revela que fins i tot es va arranjar una part del camí perquè hi poguessin passar bé els carros. El muntatge del monument a Bellpuig va ser fàcil perquè totes les peces estaven numerades. I hi havia llibret d’instruccions, tipus Ikea.

Soc al bell mig de Catalunya, lluny del turisme de masses. Fa calor però això no és notícia. A l’estiu, fins i tot els dies que al país hi ha temperatures suaus, aquí hi continua fent calor.

Uns quants elements evidencien la potència que va tenir aquest municipi en diverses èpoques. I que continua tenint, tot i que va perdre la capitalitat de la comarca de l’Urgell, que va passar a Tàrrega: encara avui s’hi marca el preu del pollastre per a tot Catalunya, ja que hi ha la llotja d’aviram; té un magnífic teatre, l’Armengol, que per a mi té un valor afegit perquè hi tinc arrels familiars, i alberga el mausoleu de Ramon Folc de Cardona.

Avui m’acompanya l’Ignasi Aragay, director adjunt de l’ARA, que coneix molts elements del patrimoni cultural del país. Però aquest no. És per a molts un gran desconegut. De camí ens hem interessat per qui era Ramon Folc de Cardona. Doncs va ser baró de Bellpuig, comte d’Oliveto, virrei de Sicília i de Nàpols, i capità general de la Santa Lliga. Però com va aconseguir tant poder? Ens ho explica Anna Llansó, la nostra guia, de l’Oficina de Turisme de Bellpuig. “El seu pare, Antoni de Cardona, baró de Bellpuig, durant la guerra civil catalana va ser dels pocs nobles catalans que van ser partidaris del bàndol reial. El pare va morir de manera sobtada. En quedar orfe el fill, Ramon, i un vell Joan II i Ferran el Catòlic en van fer un seguiment molt de prop, el van ajudar a formar-se... D’alguna manera, el van apadrinar. Les males llengües deien que era fill bastard de Ferran el Catòlic”.

El mausoleu està situat a l’església parroquial del municipi. Ens sorprenen, d’entrada, les seves dimensions: prop d’11 metres d’alçada per 5,30 metres d’amplada. Un dels seus elements més singulars és un arc de triomf. “La mort d’un personatge es produeix quan ningú se’n recorda. L’arc de triomf simbolitza que Ramon Folc de Cardona venç l’oblit i la seva pròpia mort”, diu l’Anna. Sota l’arc veiem la juntura de les peces. Sí, està format per un conjunt de blocs de pedra. “Fixeu-vos que l’escultura de Ramon Folc de Cardona té un casc en una mà (poder militar) i en l’altra un ceptre (poder terrenal)”, ens diu l’Anna. “I aquesta mà? Com és que té tres mans?”, diu l’Ignasi. “No, és un guant!”, ens respon. Com que és a una certa altura no veiem que està separat del cos.

Tot és ple! (l’ horror vacui, esclar): allà on no hi ha cap element escultòric hi ha cargolines, petxines... “Quina expressió de dolor que té la Pietat!”, comento. I de seguida l’Anna remarca que “està considerada la millor peça”.

“Aquestes sirenes que sustenten el sarcòfag, meitat dones meitat amfibis, em recorden els granotots de La pell freda, d’Albert Sánchez Piñol”, diu l’Ignasi. Sort que estan senceres! “Un mossèn volia tapar-los els pits perquè podien distreure la parròquia”, diu l’Anna. Un altre mossèn sí que va aconseguir intervenir-hi: a principis del segle XX va capar amb un cisell uns angelets, argumentant que els angelets no tenen sexe.

El mausoleu és un monument molt estimat pels bellpugencs. Quan van traslladar-lo del convent de Sant Bartomeu fins aquí, al llarg del camí van posar com a protecció les teles per collir olives. Encara avui, alguns habitants de Bellpuig temen que se’l puguin endur. Ha sigut espoliat i mig destrossat. Els bellpugencs, que a la Guerra del Francès van omplir una mina seca d’explosius, van fer volar el castell, on hi havia les tropes napoleòniques, que havien saquejat el mausoleu. És la manera que tenien de fer-los fora de la vila i venjar-se. “¿Van preferir, doncs, que el castell quedés fet runa per eliminar les tropes?”, diu l’Ignasi. “Sí, sí”, confirma l’Anna. Més endavant, els marxants d’art que van espoliar les pintures romàniques del Pirineu també es van interessar pel mausoleu, però no van poder endur-se’l. I a la Guerra Civil, un altre sotrac: l’església va cremar de valent. Va caure la meitat del sostre, el sarcòfag es va obrir i el foc va danyar molt el mausoleu. Uns quants voluntaris del poble, però, van fer-se càrrec uns anys més tard de la restauració. No hi ha motius per témer que s’enduguin aquest monument magistral del Renaixement italià.

El convent de Sant Bartomeu de Bellpuig

El mausoleu de Ramon Folc de Cardona va ser al convent de Sant Bartomeu, situat als afores de Bellpuig, des que va arribar a aquest municipi fins a la desamortització de Mendizábal. Aquest convent, fundat el 1507 per Ramon Folc de Cardona, és una mostra molt interessant de la transició del Gòtic català al Renaixement. Havia estat ocupat pels frares franciscans, i després per una comunitat de Paüls. Quan el visito tot és ben buit, a excepció de l’església, que acull un conjunt d’escultures d’un concurs. “Tenim molt espai per aprofitar. Som al camí de Sant Jaume. Podríem posar llits i lavabos... i acollir visitants!”, ens diu la nostra guia. D’entre les seves singularitats cal destacar els seus dos claustres i una escala de caragol que du al campanar. Hi pugem a poc a poc - esclar, és una escala de caragol -, mentre ens expliquen que Gaudí va venir-hi i va inspirar-se per a les escales de cargol que va fer en diversos edificis.

Comparteix a facebookComparteix a twitter

Casas de ensueño: un chalet de lujo en Indonesia con un contenedor como tejado

Casas de ensueño: un chalet de lujo en Indonesia con un contenedor como tejado 

idealista

 

¡Mira cuáles son las ciudades españolas con mejor calidad de vida!

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
  
• 
  
• 
• 

Diapositiva 1 de 13

Pantalla completa

1/13 DIAPOSITIVAS © Proporcionado por Idealista

Casas de ensueño: un chalet de lujo en Indonesia con un contenedor como tejado

Como cada semana, os mostramos una nueva casa de ensueño. En esta ocasión nos trasladamos a la isla de Lombok, uno de los paraísos aún sin masificar de Indonesia. Entre arrocales y cultivos de bambú se yergue esta casa de lujo de dos estructuras con una peculiaridad: a falta de tejado por qué no instalar un contenedor de mercancías.
El arquitecto indonesio Budi Pradono ha diseñado esta casa de ensueño en Selong Belanak, una bahía en la costa de la isla de Lombok, en lo alto de una ladera. Además de un diseño a todo lujo, con madera y granito, y una fabulosa piscina para disfrutar de unas espectaculares vistas, la casa cuenta con la particularidad de que tiene como tejado un 'container' de mercancías.

Como cada semana, os mostramos  una nueva casa de ensueño. En esta ocasión nos trasladamos a la isla de  Lombok , uno de los paraísos aún sin masificar de Indonesia.  Entre  arrocales  y cultivos de bambú se  yergue  esta casas de lujo de dos estructuras con una  peculiaridad: a falta de tejado por qué no instalar un contenedor de mercancías.
El arquitecto indonesio  Budi Pradono ha diseñado esta casa de ensueño en Selong Belanak, una bahía en la costa de la isla de Lombok, en lo alto de una ladera. Además de un diseño a todo lujo, con madera y granito, y una fabulosa piscina para disfrutar de unas espectaculares vistas, la casa cuenta con la particularidad de que tiene como tejado un 'container' de mercancías.