Antoni Gaudí, la casa Vicens i les aigües de Santa Rita.
EL
Des de mitjans de novembre es pot visitar al carrer de les Carolines, molt a prop de la plaça Lesseps, la Casa Vicens, feta per Antoni Gaudí entre 1883 i 1885, (va ser el primer edifici que va construir).
És una obra que, tot i estar inclosa en el catàleg del Patrimoni de la Humanitat de la Unesco, no és gaire coneguda pel fet, per una banda, d’estar situada en una zona del barri de Gràcia discreta i allunyada dels fluxos turístics i, per l’altra, perquè la majoria del temps ha estat habitada per particulars que han respectat l’edifici, tant la part exterior com la interior, cosa que no sempre passa.
Fa uns anys la banca andorrana MoraBanc va comprar la Casa Vicens i ara, després d’una restauració summament acurada que encara no està acabada del tot, obre les portes al públic i ens posa a l’abast una important aportació a la nostra riquesa cultural.
Gràcies als Amics del MNAC (quina gran pensada vàrem tenir quan ens en vàrem fer socis!) el dissabte passat l’A. i jo vàrem gaudir d’una vista comentada a l’edifici. Una experiència que us recomano i per poder accedir a la qual trobareu aquí totes les dades necessàries.
Malgrat la seva condició d’obra primerenca, a la Casa Vicens trobem totes les claus que després varen fer de Gaudí el geni universal que tots coneixem. Potser encara no del tot en la concepció estructural de l’edifici, però sí pel que fa a la decoració dels interiors. L’encàrrec que el corredor de Borsa Manuel Vicens li va fer al seu amic Antoni Gaudí els primers anys de la dècada dels vuitanta del segle XIX era la construcció de la seva residència d’estiu a la vila de Gràcia, aleshores separada de Barcelona.
Es tracta, doncs, d’un projecte en el qual aquell criteri tan gaudinià d’integrar la naturalesa en l’arquitectura es desenvolupa a ple rendiment i amb notable encert. I més encara en una casa que estava complementada per un extens jardí –del qual, ai las, ara ja no queda res– que va influir de manera molt notable en la manera com Gaudí va concebre algunes de les seves solucions a l’hora de projectar els detalls constructius de l’edifici.
No vull allargar-me en una descripció que mai podrà substituir el plaer visual de la visita. Només voldria remarcar, per si us serveix quan us decidiu a visitar la Casa Vicens, quatre o cinc coses que em semblen interessants.
La primera és l’espectacular escala blanca central projectada pels arquitectes que han dirigit la restauració —Martínez Lapeña, Torres i Garcia— que serveix d’element de separació entre la part de la Casa Vicens projectada i construïda per Gaudí el 1883 i l’ampliació de 1925 feta per Joan Baptista Serra de Martínez, que va actuar seguint les directrius d’un Gaudí en aquells moments centrat de manera exclusiva en la construcció de la Sagrada Família.
La segona, conseqüència de l’anterior, és la intel·ligent manera com s’han diferenciat la part gaudiniana de l’edifici i la de 1925. Una separació que no només és visual, sinó també funcional.
La tercera cosa que vull aportar és un elogi als propietaris actuals del monument que, conscients de la seva ubicació i de les característiques de la Casa Vicens, han volgut oferir al visitant un Gaudí sense presses ni aglomeracions, cosa ben d’agrair vistos els casos d’altres obres de l’arquitecte. Les visites es limiten a un màxim de 60 persones cada hora i a un total de 500 al dia. El personal que té cura de les diferents estances no es limita a fer de vigilant sinó que està preparat per atendre qualsevol consulta que se li formuli i els espais es mostren diàfans, sense mobles en la majoria dels casos. Uns mobles que, d’altra banda, no serien pas els originals.
La quarta és un fet que a mi, que conec una mica per dintre el món de la construcció i de l’arquitectura, m’admira. Em refereixo a la sort que va tenir Antoni Gaudí amb els seus clients en el sentit que varen donar carta blanca a tots els seus deliris creatius i conceptuals des de la seva primera obra. Coneixem de sobres el cas dels Gúell, però no tant el de Manuel Vicens que va donar llibertat absoluta –i pela llarga– a tot el que sortia de la fèrtil imaginació del seu arquitecte. Vaja… que clients com aquests fa molts anys que ja no en queden.
La darrera consideració és molt personal, però si la poso aquí és perquè crec que pot ser extensiva a molts dels qui em llegeixin: la zona on està ubicada la Casa Vicens és molt rica en aigües subterrànies provinents de la serra de Collcerola que en algun cas sembla que tenen propietats medicinals. Va ser per això que fins al 1963 en la cruïlla del carrer de les Carolines amb l’avinguda del Príncep d’Astúries (*) hi havia el “manantial de agua de Santa Rita” (aquest) que estava dintre del jardí de la finca i que comercialitzava l’aigua de la font convenientment embotellada. I no només això: cada 22 de maig, festa de Santa Rita, la Casa obria les portes al consum de franc de tots els visitants del barri.
L’A. recordava vagament que de petita hi havia anat algun any amb la seva àvia i sembla ser que els nous propietaris –els andorrans de MoraBanc— tenen previst de fer alguna activitat que evoqui aquell costum popular el dia de Santa Rita.
Jo, de moment, el primer que he fet és anotar a l’agenda la data del proper 22 de maig, un dimarts, per anar-hi amb l’A. i veure què hi fan. Si val la pena (i Nostre Senyor ens dóna corda fins aleshores) ho explicaré aquí mateix.
Amén.
———————————————————————————
(*) Un nom de carrer amb unes reminiscències borbòniques poc desitjables que, tal com explica l’amiga Roser Giner en el seu comentari d’aquí sota, caldrà substituir ben aviat pel nom de tota la vida: Riera de Cassoles.
