Divendres, 4 de setembre del 2015 - 18.10 h
EL PERIODICO
Retrat a un jove Antoni Gaudí el 1878 amb 26 anys.
Dues fotografies emmarquen els anys públics de joventut d’
Antoni Gaudí.
La primera és del 1878 i retrata un home amb barba, pèl-roig, de mirada
intensa i complexió robusta, que s’acaba d’iniciar en l’ofici d’
arquitecte. La data és important: el 1878 París va celebrar la seva gran
Exposició Universal i
Esteve Comella, propietari d’una guanteria al carrer d’Avinyó, va
encarregar a Gaudí el disseny d’una vitrina per mostrar els seus
productes a la cita francesa. L’industrial
Eusebi Güell
va veure aquella vitrina i es va sentir tan impressionat que va voler
conèixer el seu creador. Gaudí tenia 26 anys i acabava de plantar les
bases, sense saber-ho, de tota la seva carrera i la seva vida futures.
La segona fotografia va ser feta 10 anys després, el 1888, com a acreditació per a l’
Exposició Universal de Barcelona.
Gaudí hi conserva els ulls intensos i la barba abundant que ja lluïa en
la imatge anterior, però ara porta el cap afaitat i sembla que esbossi
un mig somriure irònic que no s’ajusta a la seva fama ja establerta de
geni taciturn. Segueix sent un home jove, però la maduresa i la fama ja
l’han atrapat. S’ha convertit en un dels
arquitectes més respectats del país,
i aviat el seu nom quedarà lligat al de la ciutat que aquell any
intentava donar-se a conèixer amb la seva primera gran operació de
màrqueting internacional.
Ciutat convulsa. Una imatge de la Barcelona portuària.
Aquestes dues fotografies acoten la
joventut pública de Gaudí, la que va des de l’origen de la seva relació
amb el seu futur mecenes fins a la seva definitiva consagració, una
dècada més tard, com un dels principals creadors de la nova
Barcelona modernista.
Però abans hi va haver un altre jove Gaudí. Un Gaudí privat. Un Gaudí
del qual a penes sabem res amb certesa, però al qual tots els indicis
ens permeten imaginar com algú molt diferent del que avui tots coneixem.
L'arribada de Gaudí a la Ciutat Comtal
Gaudí
va arribar a barcelona des de Reus amb 16 anys, el setembre de 1868,
només uns dies després del triomf de la revolució que va expulsar Isabel
II del tron d’Espanya i va donar inici a l’anomenat
Sexenni Democràtic:
un temps de grans esperances i d’enormes decepcions, que es va acabar
el 1875 amb la Restauració borbònica. En companyia del seu germà
Francesc, Gaudí es va instal·lar en unes golfes del número 12 de la
placeta de Montcada, paret amb paret amb l’absis de l’església de Santa
Maria del Mar i en ple cor del barri de la Ribera. El port de la ciutat i
el barri de la Barceloneta, la Ciutadella militar que s’acabava
d’enderrocar, els palaus medievals del carrer de Montcada o el pla de
Palau eren a pocs passos del seu domicili, i aviat es convertirien en
escenaris principals de la vida del jove Gaudí.
Imaginar-se la
Barcelona d’aquells
anys és viatjar a un lloc molt diferent del que avui coneixem. Les
muralles que històricament havien envoltat la ciutat havien desaparegut
gairebé del tot, però el nou Eixample de Cerdà encara estava en
construcció i el gruix de la població seguia confinada en un nucli
medieval atapeït de gent i insalubre. Una última muralla, la del mar,
tancava la part inferior de la Rambla i mantenia Barcelona
aïllada del Mediterrani.
El fum de les fàbriques es barrejava amb les freqüents boires marines
per formar el particular boirum barceloní, i les ruïnes dels vells
convents expropiats, dels bastions demolits de les muralles i de la
desmilitaritzada Ciutadella atorgaven a la ciutat un aire de lloc
arrasat, fantasmal, que avui sorprèn en les fotografies de l’època i
suggereix paisatges de novel·la de Charles Dickens o de conte victorià
de terror.
Aquesta va ser la barcelona que Gaudí va conèixer
durant els seus anys d’estudiant a la ciutat. La Barcelona de la
Gloriosa, de la I República i de la gairebé immediata Restauració, que
es va iniciar amb l’arribada al país del futur Alfons XII el 9 de gener
de 1875, a través precisament del port. Una ciutat fosca i fascinant,
sorpresa en plena transició, plena de llums i ombres i destinada a
alimentar ja per sempre el foc de la imaginació del futur arquitecte.
Inicis de la llegenda
El 1873, Gaudí va ingressar a l’
Escola d’Arquitectura
de la Llotja i va començar a forjar una llegenda d’home peculiar que ja
no l’abandonaria la resta dels seus dies. Tenia llavors 21 anys i era,
segons expliquen, un jove de caràcter molt diferent del de l’home que
acabaria sent.
El mite del vell Gaudí vestit amb parracs, sotmès
a dejunis i penitències i aïllat del món a la cripta del seu temple en
construcció, contrasta radicalment amb l’estudiant que els seus
condeixebles van conèixer: un jove pèl-roig i d’ulls blaus, ben vestit,
de maneres elegants, aficionat a la bona taula i a les distraccions que
Barcelona oferia a un home de la seva edat.
Ens el podem
imaginar freqüentant les animades fondes de quatres i sisos, anomenades
així pel preu en rals dels seus menús, o recorrent els locals nocturns
de tota mena que brotaven als voltants de la Rambla, o compartint taula i
tertúlia al 7 Portes, una fonda oberta el 1836 als baixos dels porxos
d’en Xifré, just davant de la Llotja, i avui convertida en història viva
de la ciutat. Gaudí ja era un jove de
tracte aspre i caràcter orgullós,
però també era un estudiant dotat d’una curiositat insaciable, obert a
les noves idees que portaven de l’estranger els diaris i les revistes
especialitzades, fascinat pels avanços de la ciència i la tecnologia i
aficionat a passar-se llargues hores estudiant fotografies d’edificis de
tot el món a la biblioteca de la Llotja.
Es diu que gaudí
s’hauria distanciat en aquells anys del catolicisme, i que hauria
arribat fins i tot a expressar públicament idees anticlericals. Això
últim sembla poc probable, però sí que és indubtable que el jove vivia
les seves relacions amb l’esfera transcendent de manera molt diferent de
la que després marcaria la seva maduresa.
Els misteris de Gaudí
Una
tradició el situa en l’òrbita del moviment espiritista, que tenia
llavors a Barcelona un dels seus centres principals d’irradiació. Gaudí
s’hauria enamorat d’una dona que professava aquesta nova fe, de caràcter
progressista, i l’hauria acompanyat a diverses de les reunions que la
Societat Barcelonina Propagadora de l’Espiritisme
portava a terme a la seva seu de la plaça Reial. Tant si és veritat com
si no, dóna la casualitat que pocs anys després el nom de Gaudí va
quedar lligat per sempre a aquella plaça gràcies als dos fanals que
l’ajuntament li va encarregar dissenyar el 1878, i que encara es poden
admirar al centre de la plaça.
La
vida sentimental
del jove Gaudí és un d’aquells misteris que només es poden narrar a
través de tradicions i llegendes. L’arquitecte no es va casar mai, ni se
li coneixen tampoc relacions amb cap dona. Es parla de
Pepeta Moreu,
una dona de Mataró a qui Gaudí hauria proposat matrimoni el 1885. El
seu rebuig l’hauria portat a concentrar les seves energies en la seva
vida professional. També es parla d’una altra dona estrangera,
probablement francesa, a la qual deu anys abans hauria estimat
inútilment, i que va tornar al seu país amb el seu marit sense sospitar
els sentiments que havia despertat en el jove arquitecte. Es parla
d’aquella espiritista anònima i conjectural. El cert és que el 1888,
quan es va fer aquella fotografia que el mostra amb el cap afaitat,
Antoni Gaudí ja era un home bolcat completament en la seva feina. No hi
hauria més dones conegudes en la seva vida, i a partir de llavors totes
les seves energies quedarien reservades per a la creació d’una obra
visionària i immortal.
Quan Gaudí es va llicenciar a l’Escola d’Arquitectura de la Llotja, el seu director,
Elies Rogent,
va sentenciar famosament que no sabia si li acabava de concedir el
títol a un geni o a un boig. Era el 4 de gener de 1878, i Gaudí estava a
punt d’iniciar l’exitós primer any de la seva vida pública. Molts
triomfs l’esperaven
en el futur, i també moltes llegendes; però poques de tan suggerents
com les que segueixen envoltant aquells anys en què Gaudí encara no
s’havia arribat a convertir del tot en Gaudí.
29-09-2015 22:00-Regió 7
