Pep Quintana ens acompanya a fer un passejada per la capital turística del Marroc
Marràqueix, la genuïna capital del
sud marroquí, és situada dins una cassola. Les parets d’aquesta cassola
són les muntanyes monumentals de l’Alt Atles, aquesta serralada mítica
que unifica dues mars, l’Atlàntic i la Mediterrània, i que agermana el
petit Magrib: el Marroc, Algèria i Tunísia.
És fàcil d’entendre, doncs, que Marràqueix visqui intensament un
clima especial i dur. A l’estiu, i durant molts mesos, la calor hi és
potent, una calor africana que s’hi fa ser. I a l’hivern, força més
curt, el fred s’hi instal·la còmodament per fer la guitza als
marraqueixins. Hi plou més que no ens pensem, i és l’aigua de pluja que
rega l’oasi veí de la ciutat i el transforma en un palmerar que és un
gust passejar-s’hi, sobretot a les hores del capvespre flairant les
plantes oloroses que broten, espontànies, d’una terra miraculosament
fèrtil. Malgrat tot, les exigències dels turistes, que no ens conformem
mai amb una dutxa diària, fa que l’aigua hi esdevingui, com més va més,
un bé escàs i que l’oasi s’empobreixi d’una manera alarmant.
I és aquí que volia anar a parar. Marràqueix és la capital turística
del Marroc. El seu aeroport internacional no para de veure aterrar i
enlairar-se avions matriculats a tots els països d’aquest nostre món que
cada dia es fa més petit. Marràqueix parla totes les llengües. La ciutat de color roig
És una ciutat de color rogenc que ha crescut considerablement i
desmesurada aquest últim quart de segle. Té una part moderna molt
europeïtzada, on sense dificultat es poden trobar roba i sabates de
totes les marques hagudes i per haver. On hi ha botigues que venen
begudes alcohòliques sense pensar que es cometi cap delicte. On s’alcen
grans hotels, amb tots els serveis exigibles i totes les comoditats
garantides, a cada cantonada. On anar un vespre en una discoteca no és
cap aventura de risc. Hi ha molt de turisme que demana aquests reclams i
els emprenedors locals no deixen passar cap oportunitat que els reporti
el guany d’uns quants dirhams.
Però al costat d’aquesta Marràqueix n’hi ha una altra, l’autèntica,
la de sempre, l’emmurallada. És la medina, la ciutat vella, l’espai que
ens transporta al temps d’ahir. La medina marraqueixina, grandíssima i
complicada, que guarda un seguit de tresors inqüestionables.
La madrassa Ben Youssef, l’escola alcorànica enllestida d’una manera
espectacular el segle XVI, és de visita indispensable, obligada. El palau Bahia
El palau Bahia, de final del XIX, ens ensenya com els agradava de
viure, als soldans de l’època. És majestuós, ple de detalls, i en deixen
visitar les estances, d’hivern i d’estiu, que feien servir aquells
sapastres. Se’n destaca la sala del tron, la de les audiències; també
les estances de les concubines, sobretot la de la favorita. Als jardins
interiors, patis àrabs, d’una elegància molt refinada, s’hi poden
recuperar energies, meditar-hi situacions complicades i passejar-hi la
mandra tant com vulguem i ens convingui. El palau Bahia.
En un cap de la Medina hi ha laKasbahi, en un lloc
privilegiat, el cementiri Sadita. La dinastia sadita es va extingir fa
un munt d’anys per manca d’hereu. Les tombes, que no foren descobertes
fins l’any 1917, són boniques perquè sí, però, quan et detures davant de
la del soldà Ahmed al-Mansur,
la bellesa guanya molts punts. És un monument funerari magnífic dintre
d’una sala hipòstila que desprèn una pau i i una tranquil·litat molt
grans. La Kasbah.
Ara, allò que sobretot cal fer a la medina de Marràqueix és
perdre-s’hi sense rellotge i badar com un professional. Tot
serpentejant, encuriosit, pels carrers i carrerons del nucli antic
t’adones que el temps no té gens de valor. Una botiga toca l’altra i
totes venen les mateixes coses, però diferents. La discussió de la
compra i la venda és el plat de cada moment. El regateig és l’esport
nacional i la distracció més valuosa. Quan el turista ha acabat de
comprar una catifa, el venedor ja en sap vida i miracles, del comprador.
Per això no passa gens d’ànsia: s’estima més deixar de guanyar uns pocs
diners en canvi de saber-ho tot de qui s’ha interessat per la seva
catifa. És evident que tots plegats són uns enredaires, però ho són de
naixement, sense mala fe. És la seva manera de ser i sempre hem d’acabar
sospesant, contents, que a casa nostra la mateixa compra –si és que la
hi trobéssim– ens hauria sortit més cara.
Cal ser una mica agosarats i entrar, amb decisió, en algun hotel o riad,
que segur que se’n troben tot fent camí. És la manera de veure el pa
que s’hi dóna, en aquests establiments, veritables escenaris de les ‘Mil
i una nit’. Luxe i sofisticació a l’ordre del dia. Tinc el convenciment
que Marràqueix posseeix els millors hotels del món.
La cuina de la ciutat té fama a tot el país. Els turistes som
exigents i molts restauradors han comprès aquesta exigència i l’atenen.
Ara, no hi ha preus barats. Als restaurants de categoria els preus també
són de categoria. Això sí, tothom en surt satisfet i complagut. Cal
tastar la ‘tangia marraqueixina’, un plat amb carn de xai especiat fet
molt lentament en un forn de llenya, sempre preparat –segons la
tradició– per mans masculines. A l’hora dels llevants cal anar a parar a
una taronja amb canyella, acompanyada del típic dolç “banya de gasela”,
però que sigui d’ametlla, no pas de cacauet, que n’és el germà pobre. Plaça Djemà-el-Fna
Ben volgudament deixo per al final la gran plaça Djemaa-el-Fna, que
vol dir ‘assemblea de la mort’. Quina contradicció i quina paradoxa: la
plaça que té més vida del món llueix el nom de la mort!
Djemaa-el-Fna té forma d’ela majúscula. En un cap hi ha la Kutubia,
mesquita de mesquites, grandiosa, amb un minaret elegant que s’enfila
sense mesura fins a punxar la panxa del cel. És envoltada d’un jardí
molt ben portat que és lloc de meditació i d’esbarjo al cinquanta per
cent. En el moment de la pregària els fidels s’hi compten per moltes
desenes i el bullici de l’entorn és considerable. S’hi fa una barreja
d’autòctons i turistes molt peculiar, que convida a pensar que tots som
iguals, per molt que les creences siguin diferents. Plaça Djemà-el-Fna.
La plaça és veritablement indescriptible. Gosaria dir que és el gran
aparador de la paraula. Com que és tan gran hi caben un munt de grups i
de xerraires professionals de tota mena. Hi ha molts grups de músics que
fan seguir el compàs amb les mans als qui els escolten. Farmàcies i
farmacèutics berbers i saharians que amb fórmules ancestrals adoben els
mals més inguaribles. Els encantadors de serps que les fan ballar al so
de la gralla amaziga. Els qui expliquen històries reals i fantasioses
per entretenir la canalla. Els qui prediquen l’Alcorà i l’interpreten
molt a la seva manera. Els gimnastes que fan unes torres humanes pròpies
del folclore de la ciutat. Els domadors de micos que volen guanyar cinc
dirhams deixant-se fer fotografies amb els turistes. I passejant amunt i
avall i de banda a banda, els aiguaders, amb aquella disfressa vermella
tan característica, venent gots d’aigua a vint cèntims la tirada.
Cal mencionar encara la multitud de parades que venen sucs de taronja
fresquets, acabats de fer, per ajudar a pal·liar la set i el cansament
dels qui viuen intensament l’ambient frenètic de la plaça. I les parades
de fruita seca. En un moment donat quatre ametlles, quatre nous i un
parell de dàtils miraculosos poden resoldre una urgència d’estómac. Però
allò que sobresurt a Djemaa-el-Fna són les parades de menjar. Cada dia
es munten i es desmunten. Aquestes parades són les protagonistes del
capvespre. Hi ha de tot. Són petits restaurants especialitzats. Mentre
els uns toquen la carn els altres treballen el peix. Hi ha un ofici que
és el de “caçaturistes”, que consisteix a empaitar-los fins a fer-los
seure perquè sopin al lloc on han pactat la comissió. Parada de fruita seca.
Situats entorn de la plaça, hi ha una mà de bars arxiconeguts, amb
unes terrasses enlairades, des d’on es veu tot el conjunt, sublim. Cal
pujar-hi a fer un beure per contemplar la magnitud i l’ambient que s’hi
respira. El fum de les cuines puja impertèrrit escampant olors i pudors
que no acabes mai de definir. Malgrat tot, allà dalt s’hi està la mar de
bé i, si hi corre una mica d’aire, s’agafa amb vehemència i gratitud.
Recordo unes tertúlies sàvies i erudites dirigides pel malaguanyat
escriptor Juan Goytisolo. Cada dimecres de l’hivern, a mitjan tarda,
feia un te llaminer a la terrassa del Café de France,i
els turistes que li sabíem aquest hàbit podíem apuntar-nos a participar
en la conversa. En sabia un niu i parlava amb autoritat, sovint en to
sarcàstic.
“Tot té un principi i tot té un final”, això diu l’Alcorà. I el final
de la plaça de Djemaa-el-Fna i, doncs, de la ciutat de Marràqueix és
abans de la mitja nit. No són noctàmbuls i, llevat de quatre discoteques
als grans hotels de la part nova, no hi ha res obert. Els llums
s’apaguen, la quietud s’imposa. Tot s’adorm per a poder recomençar
l’endemà.
08.08.2018 22:00
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada