Pep Quintana ens acompanya a fer un passejada per la capital turística del Marroc
Marràqueix, la genuïna capital del
sud marroquí, és situada dins una cassola. Les parets d’aquesta cassola
són les muntanyes monumentals de l’Alt Atles, aquesta serralada mítica
que unifica dues mars, l’Atlàntic i la Mediterrània, i que agermana el
petit Magrib: el Marroc, Algèria i Tunísia.
És fàcil d’entendre, doncs, que Marràqueix visqui intensament un
clima especial i dur. A l’estiu, i durant molts mesos, la calor hi és
potent, una calor africana que s’hi fa ser. I a l’hivern, força més
curt, el fred s’hi instal·la còmodament per fer la guitza als
marraqueixins. Hi plou més que no ens pensem, i és l’aigua de pluja que
rega l’oasi veí de la ciutat i el transforma en un palmerar que és un
gust passejar-s’hi, sobretot a les hores del capvespre flairant les
plantes oloroses que broten, espontànies, d’una terra miraculosament
fèrtil. Malgrat tot, les exigències dels turistes, que no ens conformem
mai amb una dutxa diària, fa que l’aigua hi esdevingui, com més va més,
un bé escàs i que l’oasi s’empobreixi d’una manera alarmant.
I és aquí que volia anar a parar. Marràqueix és la capital turística
del Marroc. El seu aeroport internacional no para de veure aterrar i
enlairar-se avions matriculats a tots els països d’aquest nostre món que
cada dia es fa més petit. Marràqueix parla totes les llengües. La ciutat de color roig
És una ciutat de color rogenc que ha crescut considerablement i
desmesurada aquest últim quart de segle. Té una part moderna molt
europeïtzada, on sense dificultat es poden trobar roba i sabates de
totes les marques hagudes i per haver. On hi ha botigues que venen
begudes alcohòliques sense pensar que es cometi cap delicte. On s’alcen
grans hotels, amb tots els serveis exigibles i totes les comoditats
garantides, a cada cantonada. On anar un vespre en una discoteca no és
cap aventura de risc. Hi ha molt de turisme que demana aquests reclams i
els emprenedors locals no deixen passar cap oportunitat que els reporti
el guany d’uns quants dirhams.
Però al costat d’aquesta Marràqueix n’hi ha una altra, l’autèntica,
la de sempre, l’emmurallada. És la medina, la ciutat vella, l’espai que
ens transporta al temps d’ahir. La medina marraqueixina, grandíssima i
complicada, que guarda un seguit de tresors inqüestionables.
La madrassa Ben Youssef, l’escola alcorànica enllestida d’una manera
espectacular el segle XVI, és de visita indispensable, obligada. El palau Bahia
El palau Bahia, de final del XIX, ens ensenya com els agradava de
viure, als soldans de l’època. És majestuós, ple de detalls, i en deixen
visitar les estances, d’hivern i d’estiu, que feien servir aquells
sapastres. Se’n destaca la sala del tron, la de les audiències; també
les estances de les concubines, sobretot la de la favorita. Als jardins
interiors, patis àrabs, d’una elegància molt refinada, s’hi poden
recuperar energies, meditar-hi situacions complicades i passejar-hi la
mandra tant com vulguem i ens convingui. El palau Bahia.
En un cap de la Medina hi ha laKasbahi, en un lloc
privilegiat, el cementiri Sadita. La dinastia sadita es va extingir fa
un munt d’anys per manca d’hereu. Les tombes, que no foren descobertes
fins l’any 1917, són boniques perquè sí, però, quan et detures davant de
la del soldà Ahmed al-Mansur,
la bellesa guanya molts punts. És un monument funerari magnífic dintre
d’una sala hipòstila que desprèn una pau i i una tranquil·litat molt
grans. La Kasbah.
Ara, allò que sobretot cal fer a la medina de Marràqueix és
perdre-s’hi sense rellotge i badar com un professional. Tot
serpentejant, encuriosit, pels carrers i carrerons del nucli antic
t’adones que el temps no té gens de valor. Una botiga toca l’altra i
totes venen les mateixes coses, però diferents. La discussió de la
compra i la venda és el plat de cada moment. El regateig és l’esport
nacional i la distracció més valuosa. Quan el turista ha acabat de
comprar una catifa, el venedor ja en sap vida i miracles, del comprador.
Per això no passa gens d’ànsia: s’estima més deixar de guanyar uns pocs
diners en canvi de saber-ho tot de qui s’ha interessat per la seva
catifa. És evident que tots plegats són uns enredaires, però ho són de
naixement, sense mala fe. És la seva manera de ser i sempre hem d’acabar
sospesant, contents, que a casa nostra la mateixa compra –si és que la
hi trobéssim– ens hauria sortit més cara.
Cal ser una mica agosarats i entrar, amb decisió, en algun hotel o riad,
que segur que se’n troben tot fent camí. És la manera de veure el pa
que s’hi dóna, en aquests establiments, veritables escenaris de les ‘Mil
i una nit’. Luxe i sofisticació a l’ordre del dia. Tinc el convenciment
que Marràqueix posseeix els millors hotels del món.
La cuina de la ciutat té fama a tot el país. Els turistes som
exigents i molts restauradors han comprès aquesta exigència i l’atenen.
Ara, no hi ha preus barats. Als restaurants de categoria els preus també
són de categoria. Això sí, tothom en surt satisfet i complagut. Cal
tastar la ‘tangia marraqueixina’, un plat amb carn de xai especiat fet
molt lentament en un forn de llenya, sempre preparat –segons la
tradició– per mans masculines. A l’hora dels llevants cal anar a parar a
una taronja amb canyella, acompanyada del típic dolç “banya de gasela”,
però que sigui d’ametlla, no pas de cacauet, que n’és el germà pobre. Plaça Djemà-el-Fna
Ben volgudament deixo per al final la gran plaça Djemaa-el-Fna, que
vol dir ‘assemblea de la mort’. Quina contradicció i quina paradoxa: la
plaça que té més vida del món llueix el nom de la mort!
Djemaa-el-Fna té forma d’ela majúscula. En un cap hi ha la Kutubia,
mesquita de mesquites, grandiosa, amb un minaret elegant que s’enfila
sense mesura fins a punxar la panxa del cel. És envoltada d’un jardí
molt ben portat que és lloc de meditació i d’esbarjo al cinquanta per
cent. En el moment de la pregària els fidels s’hi compten per moltes
desenes i el bullici de l’entorn és considerable. S’hi fa una barreja
d’autòctons i turistes molt peculiar, que convida a pensar que tots som
iguals, per molt que les creences siguin diferents. Plaça Djemà-el-Fna.
La plaça és veritablement indescriptible. Gosaria dir que és el gran
aparador de la paraula. Com que és tan gran hi caben un munt de grups i
de xerraires professionals de tota mena. Hi ha molts grups de músics que
fan seguir el compàs amb les mans als qui els escolten. Farmàcies i
farmacèutics berbers i saharians que amb fórmules ancestrals adoben els
mals més inguaribles. Els encantadors de serps que les fan ballar al so
de la gralla amaziga. Els qui expliquen històries reals i fantasioses
per entretenir la canalla. Els qui prediquen l’Alcorà i l’interpreten
molt a la seva manera. Els gimnastes que fan unes torres humanes pròpies
del folclore de la ciutat. Els domadors de micos que volen guanyar cinc
dirhams deixant-se fer fotografies amb els turistes. I passejant amunt i
avall i de banda a banda, els aiguaders, amb aquella disfressa vermella
tan característica, venent gots d’aigua a vint cèntims la tirada.
Cal mencionar encara la multitud de parades que venen sucs de taronja
fresquets, acabats de fer, per ajudar a pal·liar la set i el cansament
dels qui viuen intensament l’ambient frenètic de la plaça. I les parades
de fruita seca. En un moment donat quatre ametlles, quatre nous i un
parell de dàtils miraculosos poden resoldre una urgència d’estómac. Però
allò que sobresurt a Djemaa-el-Fna són les parades de menjar. Cada dia
es munten i es desmunten. Aquestes parades són les protagonistes del
capvespre. Hi ha de tot. Són petits restaurants especialitzats. Mentre
els uns toquen la carn els altres treballen el peix. Hi ha un ofici que
és el de “caçaturistes”, que consisteix a empaitar-los fins a fer-los
seure perquè sopin al lloc on han pactat la comissió. Parada de fruita seca.
Situats entorn de la plaça, hi ha una mà de bars arxiconeguts, amb
unes terrasses enlairades, des d’on es veu tot el conjunt, sublim. Cal
pujar-hi a fer un beure per contemplar la magnitud i l’ambient que s’hi
respira. El fum de les cuines puja impertèrrit escampant olors i pudors
que no acabes mai de definir. Malgrat tot, allà dalt s’hi està la mar de
bé i, si hi corre una mica d’aire, s’agafa amb vehemència i gratitud.
Recordo unes tertúlies sàvies i erudites dirigides pel malaguanyat
escriptor Juan Goytisolo. Cada dimecres de l’hivern, a mitjan tarda,
feia un te llaminer a la terrassa del Café de France,i
els turistes que li sabíem aquest hàbit podíem apuntar-nos a participar
en la conversa. En sabia un niu i parlava amb autoritat, sovint en to
sarcàstic.
“Tot té un principi i tot té un final”, això diu l’Alcorà. I el final
de la plaça de Djemaa-el-Fna i, doncs, de la ciutat de Marràqueix és
abans de la mitja nit. No són noctàmbuls i, llevat de quatre discoteques
als grans hotels de la part nova, no hi ha res obert. Els llums
s’apaguen, la quietud s’imposa. Tot s’adorm per a poder recomençar
l’endemà.
El centre de la segona ciutat portuguesa és una joia patrimoni de la humanitat des de 1996
Quan es travessa l’entrada del
Mercado do Bulhao, el més cèntric i important de Porto, les aromes
envaeixen els narius. Les parades de peix exhibeixen llobarros,
sardines, pops, grans déntols i a les de verdures les papaies i els
plàtans es van combinant amb maduixes, préssecs i cireres vermelles,
quasi negres, que en esclatar en el vel del paladar et traslladen a la
felicitat. Provenen de Fundão i han arribat unes hores abans en grans
camions que transporten la bona nova arreu de Portugal. Les botigues
d’espècies i una d’olives contribueixen al descobriment sensorial. És
migdia, hora de dinar, i en el petit restaurantet de dins del mercat
entre els plats del dia hi ha Bacalhao a minhota (arrebossat amb pebrot
vermell i patates a rodanxes i acompanyat amb una picada de llimona,
coriandre i olives negres) o qualsevol dels peixos que venen al mercat i
que couen al carbó en un instant. El mercat és un d’aquests espais que
no es poden deixar de visitar i fins fa poc estava lliure de turistes,
però ara cada vegada això és més complicat d’aconseguir. El mercat de Bolhao.
Porto, la segona ciutat més important de Portugal, es debat avui en
dia entre els intents de modernització d’alguns dels seus espais i la
conservació de la seva fesomia tradicional. La pressió turística que va
suportant en els darrers temps (l’aeroport ha acceptat nombroses línies
regulars de companyies de baix cost) encara no ha aconseguit enfonsar
una ciutat que a casa nostra compta amb l’escriptor Jaume Benavente com
un dels seus majors defensors, com palesa el seu Dietari de Porto.
Aquesta ciutat del nord, a la riba del Douro, mostra un caràcter
absolutament diferent i contrastat del de Lisboa, i per això val la pena
conèixer-la i transitar-hi, especialment el seu centre històric, que és
Patrimoni de la Humanitat des de 1996.
La ciutat té uns quants epicentres que cal visitar. D’una banda, el
trajecte que uneix la Torre dos Clérigos amb la plaça de la Batalha i
que al bell mig té l’estació de São Bento. Un altre és la zona que del
voltant de l’edifici central de la Universitat. El tercer és la Baixa. I
llavors hi ha uns quants espais que es troben fora d’aquest gran centre
de la ciutat perfectament transitable a peu. Comencem per São Bento,
possiblement la primera gran porta d’entrada a la ciutat. És una estació
de tren modernista des d’on parteixen els trens de rodalia per anar a
altres ciutats del voltant. Molt possiblement ,si heu arribat a la
ciutat en tren des de Lisboa, us hauran deixat als afores i des d’aquí
amb qualsevol tren de rodalia haureu arribat al centre. L’estació
central és bellíssima i només té un petit inconvenient: hi ha una legió
de carteristes disposats a atrapar el turista despistat. El conjunt dels Clergues, amb la seva torre espectacular.
Optem per començar la visita anant de cap a la Torre dos Clérigos,
obra de l’arquitecte italià Nicolau Nasoni, que en ple segle XVIII va
posar fil a l’agulla per crear aquest conjunt on hi ha l’església, la
casa dels clergues i sobretot aquesta torre on es pot pujar per admirar
el conjunt de la ciutat. Les vistes paguen molt la pena i permeten de
fer-se una idea de la ciutat. Prop d’aquest impressionant conjunt
monumental es troben els jardins de la Cordoaria, i just davant, el
Centre Nacional de Fotografia, situat a l’antiga presó. La rehabilitació
d’aquest tenebrós conjunt com a centre fotogràfic i el fet d’haver
situat aquest museu nacional fora de Lisboa són dos encerts de primer
ordre. La qualitat de les exposicions –es combinen gairebé sempre una
mostra d’un fotògraf nacional i un altre d’internacional– és fora de
qualsevol dubte, però el recorregut per la presó com a tal també és
impressionant. Per tant, hi ha una doble experiència en una sola visita.
I si bé el centre nacional de fotografia queda a la banda del riu del
jardí (per cert, a la nit és molt millor no transitar aquests carrers
sols), a la banda de muntanya hi ha l’edifici administratiu de la
universitat de Porto i la font dels Lleons (a tocar hi ha un dels bars
més freqüentats de la ciutat, el Piolho, ideal per a començar les copes
nocturnes a la ciutat en un ambient universitari) i molt a prop, una de
les joies del nostre viatge: la llibreria Lello&Irmão, al carrer
dels Carmelites. Una llibreria màgica Lello és una llibreria espectacular com poques. L’actual
edifici és del 1906 i és considerat la seu d’una de les tres llibreries
més boniques del món. Molt possiblement, algú l’ha vista perquè la seva
escala doble ha sortit en nombrosos films de Harry Potter. I és
que l’autora de la saga del nen mag, J.K. Rowling, va viure durant una
temporada a Porto, on va fer classes d’anglès. El fet que el dolent de
la saga es digui Voldemort Salazar té molt a veure amb el nom del
dictador portuguès. Però Lello és molt més que la llibreria que surt a Harry Potter:
és un temple per a la coneixença de la literatura portuguesa. Els seus
propietaris han decidit cobrar entrada perquè la botiga se’ls omplia de
turistes, però evidentment si compreu algun llibre us tornen els calés.
Deixeu-vos aconsellar pels llibreters si domineu la llengua portuguesa o
si simplement en teniu curiositat. Una recomanació: els versos
d’Eugénio d’Andrade o La ciutat i les serres, d’Eça de Queirós, volums que podeu comprar en original però que podeu llegir traduïts al català gràcies a El Gall Editor.
Tornem enrere i recorrem la ciutat des de la Torre dos Clérigos cap a
l’estació. Davant s’obre una gran plaça amb l’Avenida dos Aliados, que
és el punt neuràlgic de la ciutat. Aquí queda tothom, paren molts dels
autobusos, s’agafa el metro (a mig camí entre uns ferrocarrils de la
Generalitat i un Tram), s’hi organitza la fira del llibre, els concerts a
l’aire lliure durant la festa major… És imprescindible passar-hi un
moment o altre. Nosaltres ho fem per emprendre la gran pujada (Porto és
una ciutat trencacames, no hi ha res pla) fins a la plaça de la Batalha,
on segurament es tenen unes de les millors vistes de la ciutat a peu de
carrer. Just a sota destaca el pont de Lluís I, construït per Gustave
Eiffel per salvar el pas del riu Douro en aquest punt de la ciutat.
Evidentment, una de les nostres recomanacions és baixar des d’aquí fins
al riu i traspassar aquesta obra d’enginyeria singular per arribar a la
ribera de Gaia, que és com es coneix el municipi que hi ha just a
l’altra banda del riu (traspassar el pont i arribar a la riba de Gaia és
un passeig de no més de quinze minuts). Des d’aquí podem contemplar la
ciutat amb tot el seu esplendor, i molt especialment la zona de la
baixa, és a dir, els barris que baixen des de l’estació cap al Riu i,
sobretot, la zona que hi és més a tocar. La recomanació és anar-hi hora
foscant, perquè des d’aquí les postes de sol i veure com va canviant el
color de la ciutat és una experiència de primer ordre. I per descomptat,
podeu prendre la primera copa de vi des d’aquesta riba abans de tornar a
la ciutat.
Parem un segon en això dels vins. Per descomptat, el Porto té una
fama universal. La immensa majoria de bodegues estan en mans angleses,
bé sigui de famílies particulars o bé sigui de grups inversors. Aquest
vi se sol prendre o bé com a aperitiu o bé com a digestiu després dels
àpats. Ara bé, som en una zona vinícola de primer ordre i els vins del
Douro tenen una justa fama, especialment els negres, que s’assemblen
bastant als Ribera de Duero castellans. Un dels afluents portuguesos del
Douro és el riu Dão i els vins d’aquesta zona, amb una producció més
petita, s’han guanyat una molt bona anomenada i encara no s’han posat a
un preu massa car. Per descomptat, una de les activitats que us
recomanem és agafar un dels nombrosos creuers que remunten el riu per
anar a veure les vinyes. No és una activitat barata, però com que la
vida a la ciutat ho és tant, val la pena que una part del que estalvieu
s’inverteixi en l’excursió fluvial.
Tornem a la Baixa. A la nit és una de les zones més animades de la
ciutat, amb molts establiments nocturns (alguns clarament turístics).
Casetes baixes de molts de colors, bon ambient al carrer –a la tornada,
compte, no anar pels carrers més estrets i millor pujar per aquells per
on remunta la resta de la gent–, peix al carbó i fins i tot potser fado,
però aquí s’imposa més la modalitat de fado estudiantil de Coïmbra, més
que no pas la versió lisboeta. Som en el barri canalla on els romans ja
es divertien fa dos mil anys i on alguna discussió acabava amb
legionari al riu, ara negre i profund. El cafè Majestic.
Porto és una ciutat de grans contrastos, però continua essent una
ciutat molt barata. Per exemple, el lloguer d’un pis de setanta metres
quadrats (dues habitacions, menjador, cuina, lavabo i marquise)
en el primer Eixample costa uns 400 euros al mes, 300 si anem a zones a
quinze minuts a peu del centre o 550 si som a la Baixa. Però això només
és així si es mira amb els nostres ulls de visitant. Hem de pensar que
una caixera de supermercat cobra 500 euros nets al mes per sis dies de
feina a la setmana. Tot i això, com és lògic, hi ha classes i classes i
la ciutat és plena de grans cafès on els estatus es demostren. N’hi ha
dos que no podeu deixar de visitar: el cafè Aviz, amb taules antigues on
es juga a escacs i que en el seu moment va ser un dels epicentres de
les reunions contra el règim dictatorial, i sobretot el cafè Majestic,
seu del màxim esplendor burgès. No tenen res a veure l’un amb l’altre i
això queda palès en el preu de les consumicions, però així i tot el
Majestic, essent el local de més solera de la ciutat, encara és
assequible per a les nostres butxaques. Edifici modernista, servei de
porcellana, cambrers reverencials… Us he de dir que vaig estar molt més
còmode i molt més feliç a l’Aviz que no pas en aquest món encartonat del
Majestic.
És cert que hi ha un altre Porto abocat a la modernitat, un Porto on
van intervenint els grans arquitectes i que té dos símbols essencials:
la Casa de la Música i el palau de Vidre –i en certa mesura, l’equip de
futbol local, amb tants bons èxits els darrers anys. I també hi ha un
Porto diferent i abrupte, el dels suburbis que després donen pas a les
grans cases i espais residencials que culminen en la desembocadura
atlàntica del Douro a l’Atlàntic. Però aquesta vegada hem preferit
quedar-nos al Porto immortal, a la ciutat que ha acollit tota la
història d’un país i que n’ha estat el bressol (de fet, el nom de
Portugal arrenca de llatí Porto-Cale, que és com es coneixia la ciutat). La mítica francesinha de Porto.La francesinha I no podem acabar la nostra visita sense recomanar-vos un pecat
mortal: la francesinha, el menjar que podeu trobar a qualsevol hora i
en qualsevol establiment de la ciutat i que és una brutalitat calòrica:
són dues llenques de pa de motlle farcides de pernil dolç, mortadel·la,
un bistec de vedella, llenques de formatge. Tot això es gratina i se
serveix sobre una salsa picant de cervesa i tomàquet. A sobre s’afegeix
un ou fregit i es menja amb moltes patates fregides i cervesa. El
sandvitx el va inventar en David Silva, un cuiner emigrant retornat de
França els anys seixanta i és un sopar típic entre joves universitaris.
És considerat un dels deu millors entrepans del món i és una autèntica
bomba. Si el tasteu i us agrada, Porto quedarà lligat per sempre més a
vosaltres també per l’estómac.
Joan Josep Isern us explica la millor manera de descobrir la capital de la Toscana
Sense arribar a les inquietants
multituds de Venècia, passejar per la zona monumental de Florència pot
resultar una experiència neguitejant i esgotadora per la densitat de
turistes per metre quadrat que s’hi apleguen. Sobretot els mesos
d’estiu. Així doncs, si voleu que el vostre descobriment de la capital
de la Toscana es faci en les millors condicions possibles, us dono dos
consells: programeu la visita entre octubre i març i, per poc que
pugueu, poseu-vos sota la tutela d’un bon guia.
El viatge entre l’aeroport de Pisa i Florència permet al visitant de
començar a copsar la suavitat de la natura d’aquell país, per bé que
l’autèntic paisatge toscà (per entendre’ns, el que trobareu retratat als
anuncis de pasta i pizza, i també com a teló de fons de la Gioconda) és
el de la Val d’Orcia, situada molt més al sud i catalogada per la
Unesco com a Patrimoni de la Humanitat.
Una passejada pels indrets de visita obligada a Florència podria
començar a l’Spedale degli Innocenti –l’Hospital dels Innocents–,
inaugurat el 1445 i que és una de les primeres obres arquitectòniques de
Brunelleschi. A poca distància trobareu la Galleria dell’Accademia, amb
dues referències obligades sortides de les mans de Michelangelo:
l’espectacular David (l’autèntic; el de la Piazza della Signoria
és una còpia), de 1504, i, a la mateixa sala, un conjunt de mitja
dotzena d’escultures potents i inacabades que representen uns esclaus i
una Pietà datats uns quinze anys després. ‘Angelico’, per sota i d’amagat dels vigilants.Fra Angelico, des de sota
A menys de cinc minuts de la Galleria della Accademia teniu una altra de
les grans fites de Florència: el Museu de San Marco, l’antic convent
dominicà on va viure Fra Angelico entre 1442 i 1445, al moll de l’os del
Quattrocento, és a dir, del Renaixement.
Una recomanació important: pareu molt de compte quan pugeu l’últim
tram de l’escala que us mena al primer pis, perquè justament quan
s’acaben els graons, emmarcat perfectament en el forat de la porta i
situat a la paret del davant per tal que la contemplació del visitant
sigui gradual i en sentit ascendent –com qui mira el cel–, trobareu el
fresc de l’Anunciació de Fra Angelico. Després, passejant per la
resta de les dependències d’aquella planta trobareu a cada cel·la un
fresc del mateix autor, tots en una ubicació lògica a primer cop d’ull,
tret de l’Anunciació, que ocupa un lloc en el mur del corredor
que pot semblar estrany. I ho semblaria encara més si no haguéssim
tingut la immensa sort que el traçat d’aquella escala del convent,
pensat per accedir a l’Anunciació de manera ritual i solemne, es
mantingui sense canvis després de sis-cents anys. Dit altrament: el
recorregut de l’escala és una part essencial de la contemplació de la
pintura de l’angèlic beat.
Sortint de San Marco agafeu la Via Cavour i a uns tres-cents metres
en direcció a l’Arno trobareu a mà dreta el Palazzo Medici Riccardi
(1444), un esplèndid edifici amb una rotunda i poderosa façana de pedra
(era la residència dels Medici) a l’interior del qual s’allotja una
altra meravella: la petita Cappella dei Magi (capella dels Mags),
situada a la planta noble i amb els murs coberts amb els frescos
bellíssims i molt ben restaurats de Benozzo Gozzoli fets cap a 1460 que
reprodueixen una escena panoràmica: una llarga processó de personatges a
peu i a cavall que acompanyen els Mags anant cap al portal de Betlem i
que és un complet inventari de retrats dels personatges que tenien algun
paper important a la ciutat i a la cort florentina durant el Quattrocento. El Campanile de Giotto.
Seguint el mateix carrer –que ara es diu Via Martelli– arribareu a la
Piazza del Duomo, on s’apleguen tres joies més: el Baptisteri, de
planta octogonal, considerat un dels edificis més antics de la ciutat
(segle XII) amb un esplèndid conjunt de tres portes amb relleus de
bronze que representen imatges bíbliques; el campanar dissenyat per
Giotto de 85 metres d’altura i acabat el segle XIV; i la Basílica de
Santa Maria del Fiore, la catedral de Florència, acabada el 1446 amb
l’espectacular cúpula de Filippo Brunelleschi construïda sense cap
bastida de suport mitjançant un enginyós sistema autoportant que avui
encara s’estudia a totes les escoles d’arquitectura del món. L’esforç de
pujar els quasi cinc-cents graons, amb trams d’amplades diverses i poca
comoditat en general, queda compensat amb la vista de la ciutat que des
d’allí es domina. I si el dia és prou assolellat i l’hora és l’adient,
podreu veure com es projecta l’espectacular ombra de la cúpula sobre els
edificis que envolten el Duomo.
Quatre o cinc minuts després, el caminant arriba a la Piazza della
Signoria, espectacular com només ho poden ser les places centrals
italianes, amb uns quants monuments i un parell d’edificis que destaquen
de la resta: el Palazzo Vecchio, seu secular de l’administració de la
ciutat, i la Loggia dei Lanzi, un porxo obert per dos costats que
allotja una mostra d’escultures provinents del fons dels Medici. Els Uffizi; és a dir, les oficines
La Loggia dei Lanzi és la introducció perfecta a la Galleria degli
Uffizi, el gran museu de Florència que ocupa, com el nom indica,
l’edifici on hi havia les oficines des de les quals els Medici dirigien
els nombrosos afers comercials (i dels altres) que durant almenys dos
segles van fer gran la ciutat i, de retruc, la família. Un poderós
conglomerat de governants, guerrers, mecenes, comerciants, cardenals i
papes que feia tronar i ploure.
Els Uffizi ocupen un edifici en forma de lletra U amb dos costats
llargs i un molt més curt que dóna directament al riu Arno. L’estructura
i distribució interior devia ser ideal per als afers administratius que
atenia però, segons els experts, la seva funcionalitat com a espai al
servei del màxim lluïment de les obres d’art que s’hi exposen és bastant
discutible. No es pot tenir tot…
Com tots els museus importants, el fons dels Uffizi és impressionant i
la visita podria durar més d’un dia, però si voleu una selecció d’obres
imprescindibles, la meva tria es decanta per la Mare de Déu amb el Nen, de Giotto, l’Anunciació, de Simone Martini, la Maestà di Santa Trinità, de Cimabue, la Batalla de San Romano, de Paolo Uccello, laMare de Déu i l’Infant, de Filippo Lippi, els dos retrats dels Ducs d’Urbino, de Piero della Francesca, i quatre meravelles que comparteixen sala: la Primavera i el Naixement de Venus, de Botticelli, i l’Anunciació i l’Adoració dels Mags, de Leonardo da Vinci (aquesta darrera obra, per cert, inacabada).
Una altra cosa que em sembla imprescindible de veure (i que sol
passar desapercebuda al visitant atrafegat) la trobareu just a pla de
carrer, a banda i banda del pati des d’on s’accedeix al museu. Em
refereixo a les fornícules que separen les columnes que aguanten la
façana i que allotgen unes quantes estàtues de toscans il·lustres
nascuts el Quattrocento i el Cinquecento. Una selecció
enlluernadora que demostra que en aquells dos-cents anys i en una zona
de territori no gaire extensa hi va haver un seguit de màgiques
conjuncions astrals que van propiciar el naixement de gent de tant
nivell i talent com Giotto, Donatello, Guido Aretino, Niccola Pisano,
Benvenutto Cellini, Michelangelo Buonarrotti, Leonardo da Vinci, Andrea
Cesalpino, Dante Alighieri, Francesco Petrarca, Giovanni Boccaccio,
Niccolo Macchiavelli, Galileo Galilei, Amerigo Vespucci, Leon Battista
Alberti i uns quants més, tots amb la seva estàtua representativa… Poca
broma, doncs, amb la Toscana.
Després de la immersió als Uffizi, el trajecte ens porta cap al riu
Arno, que travessarem pel Ponte Vecchio amb els seus tradicionals
establiments de joieria i bijuteria. És un dels espais amb més
acumulació de turistes de la ciutat i pot rivalitzar perfectament amb un
altre pont de similar martiri per al vianant si és dels qui pretenen
passejar-hi amb calma: el de Rialto, a Venècia. El Ponte Vecchio damunt de l’Arno.Cap a la Santa Croce
En arribar a l’altra riba, la nostra ruta gira cap a l’esquerra pel
Lungarno, el passeig que voreja el riu. Hi passejarem fins al següent
pont –el Ponte alle Grazie–, molt menys concorregut i, tot
travessant-lo, enfilarem cap a la Santa Croce per la Via dei Benci.
Considero important fer-ho per aquest carrer precisament perquè és
l’indret ideal per a descobrir de cop la imponent bellesa, gairebé
coreogràfica, de la Piazza di Santa Croce, on hi ha l’església
franciscana més gran del món –es va inaugurar el 1442– i que, a la vista
de tanta bellesa concentrada en tan poc espai, a Stendhal li va causar
la famosa síndrome que porta el seu nom quan el 1817 va visitar el
monumental temple. La Santa Croce.
La Basílica de la Santa Croce és, a més a més, un panteó de les
glòries itàliques, ja que en el seu interior hi ha les sepultures de
gent com Galileo Galilei, Rossini, Macchiavelli, Michelangelo
Buonarrotti, Marconi, Leon Battista Alberti i Leonardo Bruni, entre
molts altres, sense oblidar el monument a una florentina universal i
benemèrita –Florence Nightingale, inspiradora de la infermeria moderna
(1820-1910)– que trobareu al claustre. Annexa a la Santa Croce hi ha la
Cappella dei Pazzi, un edifici concebut com a recinte funerari de la
família Pazzi de petites dimensions, però un monument a l’harmonia i a
les proporcions dissenyat per Brunelleschi (ja se’m perdonarà, però
aquest harmònic i quasi minimalista equilibri de les formes
arquitectòniques em produeix la mateixa sensació d’espai ordenat i ben
concebut que el pavelló Mies van der Rohe a Montjuïc). Cappella dei Pazzi.
Anant cap a la Piazza della Signoria trobem el Museo Nazionale del
Bargello, que fareu molt bé de visitar, sobretot si sou amants de
l’escultura, modalitat a la qual està dedicat.
No s’ha acabat encara el repertori de meravelles de Florència. En
resten unes quantes, separades un pèl del trajecte principal que he
detallat fins ara, un trajecte que sense aturar-se enlloc representa un
passeig d’una hora aproximadament a pas viu, però que demana un mínim de
quatre o cinc dies per a veure-ho tot amb deteniment
Em centraré en tres esglésies molt pròximes al trajecte que hem fet
fins ara. La primera és Santa Maria Novella, amb la Cappella Strozzi,
decorada amb frescos de Filippino Lippi, una Creu de Giotto molt
notable, i l’esplèndida Trinità, de Masaccio, com a fites imprescindibles. Santa Maria Novella.
La segona fita és a l’altra riba de l’Arno. Em refereixo a la
Cappella Brancacci, situada a l’interior de l’església de Santa Maria
del Carmine, amb una decoració pintada al fresc cap al 1425 per Masaccio
que justifica plenament la visita a la ciutat.
La tercera església és la Basílica de San Lorenzo, una de les més
grans de Florència, construïda per Brunelleschi i amb la capella
funerària annexa dels Medici, on es poden veure les magnífiques tombes
esculpides per Michelangelo entre 1520 i 1530. També és digna de ser
visitada, en el mateix conjunt d’edificis, la Biblioteca Laurenziana i,
molt especialment, l’escala dissenyada també per Michelangelo
Buonarrotti. El mercat i la Piazza della Repubblica
A la sortida és molt recomanable visitar el mercat de San Lorenzo, el
central de la ciutat, i tot el conjunt de botigues de la zona. Si voleu
comprar pasta italiana a preu de mestressa de casa florentina, aquest és
el lloc ideal per fer-ho. Això sí, la pasta us la vendran en paquets
normals –i a preus normals– sense cap decoració d’espigues de blat i
cintes amb la bandera italiana que tant agraden als turistes.
Tornant cap al centre, és obligat el pas per la Piazza della
Repubblica. Aquí destaco tres indrets: la llibreria Feltrinelli que hi
ha a tocar i que és el lloc on compro música italiana d’ara i de fa
cinquanta anys quan visito Florència. De can Feltrinelli, quan he buscat
una referència concreta, per antiga que fos, gairebé mai n’he sortit
amb les mans buides i és just que quedi consignat aquí.
El segon indret és el Caffè Gilli, locale d’importanza storica dal 1733,
on és obligat degustar el cafè i alguna peça de pastisseria de la casa.
De difícil oblit. El tercer indret, a pocs metres de la Piazza, és el
Palazzo Davanzatti, un edifici del segle XIV en el qual s’ha reconstruït
la manera com es vivia a les cases florentines. Un museu en què no hi
ha obres d’artistes prestigiosos però, en canvi, s’ha intentat
transmetre al visitant com era la vida quotidiana a l’interior de les
cases de la ciutat.
No puc deixar de banda la referència a un altre edifici renaixentista
que val la pena de visitar: el Palazzo Pitti, a uns tres-cents metres
travessat el Ponte Vecchio. I, ja posats, doneu una ullada als jardins
de Boboli, just darrere el Palazzo, i no us estranyeu si us trobeu amb
gent capficada pels racons i amb un llibre de Dan Brown a les mans. Uns
quants episodis truculents d’una de les últimes novel·les de l’eixerit
autor americà tenen com a escenari precisament aquest jardí…
Per acabar, si voleu contemplar Florència des d’un punt una mica
elevat, és obligat agafar un taxi fins al Piazzale Michelangelo (el meu
moment preferit és un parell d’hores abans de la posta de sol) i
amarar-se sense pressa de la bellesa serena d’aquella ciutat que aplega
el cor i l’ànima d’una de les regions més singulars i belles del
planeta: la Toscana.
Autor d'una quarantena de llibres, va ser l'encarregat de
documentar el procés creatiu de Subirachs a la Sagrada Família
El fotògraf barceloní Joan Iriarte
s’ha mort a 82 anys deixant un ampli llegat professional arreu del món.
Establert a Sitges (Garraf) als anys 90, va forjar una extensa
trajectòria com a fotògraf personal d’artistes nacionals i
internacionals importants i va ser l’encarregat de recollir el procés
creatiu de Josep Maria Subirachs a la Sagrada Família. Entre la
quarantena de llibres que va publicar, destaquen Sitges d’ahir i de sempre, Retrats i entorns de Sitges, i també dues obres més: Llum de Sitges i Sitges en blau,
fruit de la col·laboració amb el poeta David Jou i Mirabent. Guardonat
amb premis de prestigi com el Pravda de fotografia, va exposar a
diferents ciutats del món com Nova York, Moscou, Venècia o Tòquio. A
Sitges va realitzar una antològica al Mercat Vell l’any 2002 i la mostra
‘Un hivern a Moscou’ a l’Edifici Miramar l’any 2005.
En
principi tota aquesta tirallonga de reaccions, que veieu a
continuació,
com:Rebelions,Resistencies,Reivindicacions,Desobediències,Casolades,Plantades
i...etcètera,
les havia posat com a títol d'aquest article, després he pensat que
no es pot posar
a la capçalera una explicació en Cinemascop, - pels més joves és
una pantalla de cinema o TV allargada en horitzontal-.
Sí,
ja que tal com va la cosa, també hi ha un llarg reguitzell d'accions
en contra que es mereixen reaccions, que com veieu són també en
Cinemascop:( Empresonaments,
censures, escorcolls, Presos Polítics, repressions, espionatges,
estendre la por ; Contra la llengua, l'escola catalana, la llibertat,
la cultura i la llibertat d'expressió;Contra TV3;Contra la premsa
independentista;Contra els llaços grocs i el groc en general;...),
i un llarg etcètera. Quan a més el segon Borbó, descendent del
Dictador Franco, bé a remenar la cua per Catalunya, i aprofitant la
inauguració del Mobile
World Congress
( MWC), parla
en català en pla folklòric fent-se l'interessant, pensant-se que
som nenets de recreo, o millor dit de xumet, i se'ns vol “Fer
passar bou per bèstia grossa”
, això sense dir res dels presos polítics , ni de la gran repressió
que patim. Sabem que des del punt de vista de la física, com deia
Isaac Newton: “
A cada acció li correspon una reacció”.
Això és el que s'ha de fer arreu, unes reaccions,a
tots els atacs contra Catalunya
en general, la Generalitat, a l'independentismei
la democràcia, que
tot plegat rep per totes bandes, per la pressió neofeixista de
l'article 155,que hem anomenat manta vegada, com el Nou Decret de
Nova Planta(N.D.de N.P.), semblant a l'implantat pel primer Borbó,
(En
Madrid por Real Decreto de 16 de enero de 1716.),-
que tinguem sempre cap per avall-. Reaccions que s'estan estenent com
taca d'oli, que són de tot tipus, força transversals i simples.
Darrerament entre aquestes hem pogut veure moltes en la inauguració
del MWC,com:Les
plantades a Felipe VI, per part de Robert Torrent i la Colau, -
ambdós que s'ho facin mirar, per no acabar la feina-, amb cassolades
i manifestacions a dojo, amb llaços grocs repartits, etc.
Així
doncs, ja que: “A
cada acció li correspon una reacció”.Hi
tornarem
a corre-cuita.
08.08.2018 22:00
